On va l’humor en català?

25.06.2019

Com segurament sabreu, en la gala dels premis Gaudí d’aquest any, Joan Pera va ser guardonat amb el Gaudí d’Honor i va pronunciar un discurs d’agraïment amb molt d’humor. O com a mínim això és el que vaig intuir per les rialles del públic. Els de la meva generació, la dels 90, hem crescut amb l’APM i el Polònia, i amb prou feines coneixem la Vicenteta o el Capri. La neutralitat amb què rebia les paraules del discurs de Pera em va fer adonar-me d’un abisme generacional i cultural pràcticament insalvable. Per què l’humor de la generació dels nostres pares ja no funciona, ara?

Toni Soler presenta el programa d’humor ‘Està passant’.

El paradigma humorístic ha canviat molt les darreres dècades. En l’humor de no ficció, el model imperant avui dia als mitjans és el que podríem anomenar humor d’actualitat (política). L’èxit d’aquest programes, mesurat en xifres d’audiència molt altes, és inqüestionable i inaudit, sobretot tenint en compte la gran concentració per hora quadrada, i tot sense deixar de ser rendible ni cansar el públic. De fet, durant 3 mesos seguits el dijous ha esdevingut el súperdia de l’humor català, quan hi coincidien fins a 5 programes d’aquest tipus. Així que he escoltat i remirat quatre dels programes més coneguts d’un mateix dijous (21/03/2019), excepte Versió Rac1: la Competència, el Polònia, l’Està Passant i la Nit dels Òscars. Amb exemples d’aquests programes, explicaré com la castellanització del nostre humor ha fet que per a la meva generació Tres Pics i Repicó sembli d’un altre planeta tot tractant el marc geopolític, l’ús del castellà i la creativitat lingüística.

La subordinació del nostre humor al marc espanyol es fa palès en primer lloc en els temes. L’actualitat mana, i el procés és el clar protagonista dels quatre programes –cosa que també és simptomàtica. Així, gairebé tots els gags, esquetxos i burles de jutges, militars, guàrdies civils i altres institucions espanyoles es fan en castellà. A la Nit dels Òscars es tracta la rivalitat entre Susana Díaz i Pedro Sánchez i a l’Està Passant les peripècies de la presidenta del Congrés Ana Pastor, tot també en castellà. Encara és més evident a la secció de “premsa internacional” d’en Jair, que directament compra el marc mental hispà: la gran majoria de notícies dia sí dia també provenen de mitjans en castellà, així com els acudits d’en Jair que se’n deriven.

Que els temes de l’humor tractin afers de Madrit té a veure amb el fet que són programes d’actualitat, podríem pensar. Per què, però, no fem acudits sobre Le Pen o Macron, o sobre Salvini i Di Maio? Per què no podem crear un marc de referències culturals i polítiques internacional, que situï Catalunya (i de retruc la Catalunya Nord) i el nostre humor al centre de tot? Per què hem de recórrer a referències culturals espanyoles, com si no n’hi hagués de catalanes (o franceses)? I la pregunta que em lliga al següent tema: per què recoi els personatges internacionals (Merkel, Putin, Kim Jong-Un, Hitler, futbolistes o fins i tot Déu) han de parlar castellà?

L’ús del castellà en l’humor (en?) català és per tot arreu i sembla inevitable. No és arbitrari, sinó que respon a certs àmbits i està subjecte a les mateixes regles de canvi de codi a què estan sotmeses les altres llengües minoritzades. Així, l’humor relacionat amb la subcultura, les classes baixes i els arguments d’autoritat (y punto!), entre d’altres, es fan en castellà. El 50% dels gags durant les 3 hores que duren aquests programes inclouen frases o gags sencers en castellà. Si bé l’ús del castellà en certes esferes de l’humor és comprensible en una societat bilingüe, en tant que realista i versemblant, per què no s’usa el francès per aquests mateixos motius? I és que l’ús del castellà no hauria de tenir justificació si no té un propòsit humorístic.

No s’acaba d’entendre per què quan Millo va a buscar feina al Polònia, després de mantenir una conversa en català amb la funcionària, hagi d’omplir un formulari en castellà. Tampoc no entenc que al mateix programa personatges com Griso, Borrell, Rufián, o Carrizosa i Arrimadas a l’Està Passant hagin de parlar castellà. Si bé l’ús del castellà és massa evident en els programes de Minoria Absoluta, en el cas dels Òscars també hi ha situacions incomprensibles. L’exemple més evident n’és el personatge gallec que parla castellà amb accent gallec, i aquí el meu cervell ja no computa: és que no hi ha gallecs que parlin català?

I finalment m’agradaria arribar al tema que més m’interessa per professió: la creativitat lingüística. Si hagués de dir una cosa que vinculi humor i llengua, una relació intrínseca, intensa i indispensable, seria la creativitat. Amb excepció del Tricicle, la llengua et permet fer giragonses i invencions que creen un estil i una tècnica humorístics que esdevenen marc de referència per a tothom qui s’hi dedica. I aquesta creativitat beu sobretot de l’humor castellà. Durant els 4 programes podem sentir jocs de paraules (‘Truman Copiote’), dialectalismes (‘mi arma’, andalús per ‘mi alma’, dit per un guàrdia civil) creacions lingüístiques de moda (bailoteo), acudits sencers o rimes (‘más alto que un pino, más tonto que un pepino’, o la incomprensible ‘los pillé in fraganti, enganxats con la almendra en el crocanti’, que rimaria de la mateixa manera en català!.

La pèrdua de capacitat creativa en una llengua és un dels símptomes de substitució lingüística i, com veiem, el català no se n’escapa. M’encantaria veure neologismes en català sorgits de la creació humorística o jocs de paraules i models d’acudits nous que fugin dels ‘toc toc’ o ‘van un espanyol i un…’. M’encantaria que algú s’atrevís a usar tota la riquesa dialectal del català, que de moment es limita a accents metropolitans o de poble gironí, i que deixessin en pau l’accent andalús, que ja està prou estigmatitzat. Per què no ens fiquem amb l’ebrenc? Així com a mínim los del sud deixarien de ser invisibles! Per què en Jair no fa accent empordanès i es deixa estar de notícies del Perú llegides amb pseudoaccent mexicà?

Com tots sabem, l’humor –en aquest cas de masses– crea i difon referents culturals i marcs mentals i fomenta la creativitat lingüística dels parlants (l’APM n’és un clar exemple, amb frases o personatges que s’han incorporat a la cultura popular com Jaume Creixell). Però, ara que es parla tant de la llibertat i els (no) límits de l’humor, aquest també pot ser una via d’alliberament molt potent en tots els sentits. Ens permet ampliar o canviar els marcs mentals, ens permet explotar la nostra creativitat fins a l’infinit i ens permet jugar amb la llengua. A més, crea i és cultura: ens permet cohesionar la societat i crear una sèrie de referències compartides que configuren el nostre marc mental i cultural. I penso que l’estem desaprofitant.

Els creadors d’humor d’aquest país poden fer el que els plagui, només faltaria, però els recomano que deixin anar la seva creativitat amb la seva llengua materna, i se’ls obrirà un mon nou. Així potser en Peyu s’adonarà que fer parlar en castellà un hàmster en un monòleg d’homenatge a en Capri no s’hagués entès fa 40 anys. Així potser algun dia podré tornar a escoltar el discurs de Joan Pera i riure com les tietes del públic. Que l’humor i la creativitat ens alliberin!

Grup de Lingüistes per la Diversitat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

18 Comentaris
  1. Benvolgut Senyor Baldosa

    Sé que heu après “el català que ara es parla i s’escriu”, i lloï aqueix esforç vostre, per això m’adreçaré als jornalistes, reporters o periodistes, escriptors i locutors:

    Us cal prendre consciència de la gravíssima situació que viu la llengua catalana, el pregon empobriment que cuida esvair-la ja per sempre si no en hi fem forts.

    *marc : quadre (castellanisme)
    *estem fent: fem (ara/actualment) (spanglish)
    *en aquest sentit: per aquest esguard (fr. À cet égard). *sentit: seny, significat, significança, significació
    *l’única, els únics: la sola, els sols (ni l’oc ni el fr. diuen “l’unique, les uniques/l’unica, los unics)
    I ai las un llarg etc.

    Aquest “se’l(s)” mal emprat és un calc del cast. “se le(s)”. Quan és un ús impersonal, en compte de “*se’ns mostra una foto”cal dir: “ens mostren una foto”, “ens és mostrada una foto”

    Per a això cal superar els tòpics de la “correcció”, de la gramàtica i del diccionari car tot diccionari és un discurs i el discurs dels diccionaris actuals és anticatalà.

    La llengua catalana pateix una influència fora mida de la llengua de Castella: no és una relació natural amb aquella llengua. És un abassegament total de l’una respecte de l’altra, una subordinació escandalosa. En aquest grup tractem d’identificar aquesta influència i restaurar la llengua, posar-la en relació amb la resta de la Romània per a fer-la lliure.

    Us convidi tots a afegir-vos al grup de Facebook “Aprenguem la nostra pròpia llengua” en el qual exposem i debatem aquestes qüestions:

    https://www.facebook.com/groups/512673578933648/about/

      • Totalment cert. Em posa malalta sentir a catalanoparlants que no poden fer la més mínima broma en català, només en castellà: dues frases en català (farcides de castellanismes i amb estructura castellana) i dues més en castellà.
        Si en un examen d’anglès per narrar un fet o una broma ho haguéssim de dir en català o castellà, ens suspendrien. Que els catalans (i catalanoparlants) no sàpiguen – perquè NO saben, incapacitat – fer bromes en sa llengua, en canvi, ens sembla normal….

        En fi…

      • Perdona, no et volia respondre sinó escriure un comentari.

        Molt bo això que no ets una rajola..!

  2. No paro de repetir-ho: el que cal és obrir-se a d’altres cultures per tal de relativitzar el pes de la cultura espanyola/hispànica (i en menor grau de l’anglesa/americana) a casa nostra. Estem envoltats de llengües que podríem entendre amb un mínim d’esforç (francès, italià, portuguès…), però els nostres referents continuen sent 100% espanyols. Si aspirem a ser un poble independent d’Espanya, cal que primer aprenguem a pensar com a tal.

  3. Coincideixo en l’anàlisi. He expressat vàries vegades el meu disgust per l’excés, gratuït, de castellà. Fins i tot quan citen la Bíblia ho fan en castellà!

    • Hi ha molta gent que quan tradueix al vol una frase anglesa, ho fa en castellà. I en conec que ho fan fins i tot, quan gairebé sempre han rebut les classes d’anglès amb professors catalanoparlants i que, per tant, no hi ha cap raó aparent per la que hagin de relacionar l’anglès i el castellà.

  4. Emprar el castellà no és inevitable, és senzillament estar sotmès a una altra cultura. Però duem tant així, que ni en som conscients. Seguint l’estela de l’article, permeteu uns comentaris addicionals:

    Polònia: Per exemple, quan es fa broma d’un dirigent estranger qualsevol (Trump, Obama abans, Macron, Sarkozy abans) el personatge parla en anglès o francès? Si el Polònia és un programa en català els personatges, tots ells haurien de parlar en català. Potser sobtaria al principi, com quan la primera pel·lícula en català a TV3, però seria la normalitat d’un país normal.

    Està passant: sovint quan es vol recalcar quelcom, el presentador de torn empra una frase en castellà. És un retorn als anys 60 i 70, quan les cues eren frases de pel·lícules, totes elles doblades al castellà. I el fet de fer aquestes cues en castellà no aporten cap increment humorístic, senzillament és la submissió del presentador a una altra llengua.

    Youtubers: senzillament hi ha un desert de youtubers en català, com en altres àmbits, el mercat, els clicks semblen manar. I això perquè el mercat en català està fragmentat en 3 territoris. El nacionalisme espanyol s’ha ben cuidat que això fos així, entorpint la massa social necessària per a la cultura en català, des del cinema als youtubers.

    • Se m’ha oblidat dir que a més de la immersió brutal en castellà que patim diàriament, nosaltres mateixos no som capaços de mirar més enllà. Per exemple 8TV. Ha volgut ser una mini Antena3, una mini televisió en espanyol, un peix petit del mar, però podia ser un peix gran al riu. Si hagués apostat fort per continguts en català, hauria tingut una exitosa sort paral·lela a la de RAC1.

      Però la televisió no és la ràdio, i cal més audiència per aconseguir prou recursos. Audiència de les Illes i el País Valencià. I potser l’única manera per començar a superar la divisió cultural en els tres territoris és plantejar-s’ho no com una eina cultural sinó com un negoci

      Si una emissora amb capital social compartit comencés a emetre bons continguts des de València (d’entrada el sentit contrari seria rebutjat pels valencians), es començaria a trencar el motllo. Cert que hi ha la impossibilitat d’aconseguir llicències, àdhuc TV3 ha hagut de claudicar davant la política del PP primer i el PSOE ara, que creuen amb fervor enfollit que hi ha cultures de primera categoria (la castellana) i de tercera (la catalana).

      Ara bé, els camins de Nostro Senyor són molts, i hi ha altres maneres d’aconseguir alguna de les llicències a grups ultraconservadors que d’una manera fosca atorgà l’extint govern del PP del País valencià, i manté el PSOE.

      També es pot començar per la ràdio, no fent una ràdio catalana que s’escolta a València, sinó una veritable ràdio nacional, en pla d’igualtat informativa als tres territoris.

      I el més econòmic de tot, per l’amor de Déu, youtubers valencians, doneu-nos un cop de mà.

  5. Ara pensava en els youtubers… Ells volen accedir a quanta més gent millor. Però generalment, l’idioma més estès que dominen és el castellà. Si l’educació i l’entorn ajudés a que dominessin l’anglès i el parlessin amb confiança, seria el que escollirien per a expressar-se en els seus vídeos. Crec que aquesta és la raó principal per la que escullen el castellà.