Ombres i tragèdia a Obaba

31.10.2017

Calixto Bieito porta marcant el rumb artístic del Teatro Arriaga de Bilbao des del gener de 2016. Després de gairebé dos anys de feina, la seva arribada a la gran sala de l’art dramàtic bilbaí sembla que ha pres ara tota la congruència del món. Cap director, mai abans, en cap teatre, havia gosat portar als escenaris el tòtem de la literatura que es considera Obabakoak, de Bernardo Atxaga. Sabem que la intrepidesa de Bieito és aforística i que la seva llibertat no coneix límits, però aquesta vegada jugava amb foc. El llibre de relats d’Atxaga, publicat el 1988, és una obra molt estimada, inequívocament popular. El muntatge, que hem pogut veure al Teatre Lliure de Montjuïc durant un brevíssim lapse, és pura llibertat.

Calixto Bieito ha dirigit l’adaptació teatral d’Obabakoak, de Bernardo Atxaga

El repte era enorme. Fins ara, només el director de cinema Montxo Armendáriz va exposar-se al foc d’Obaba el 2006. La seva adaptació a la pantalla va resultar en una obra poc apassionada, excessivament fidel. Correcta únicament. Un film massa exacte en l’aparença que, contràriament, obviava la llengua original i era filmat en castellà. La màxima fidelitat de Bieito ha estat, precisament, lingüística. Mantenir l’èuscar és un senyal de punteria i perspicàcia.

Més enllà del respecte per la llengua i el text, que no és poca cosa, la lleialtat de l’exdirector artístic del Romea per l’obra d’Atxaga ha estat més aviat escassa pel que fa a la plasmació formal i estilística. Buidor escènica, màxima plenitud interpretativa i degotall d’objectes substancials (una ampolla, la pell d’un senglar, les bicicletes…) en les històries que passen al poble il·lusori d’Obaba.

Els relats escollits per Bieito formen una versió fosca i tràgica del llibre. El director s’ha inclinat per les trames alemanyes —les més colpidores— i aquelles que el vinculen més personalment amb l’obra, com ara l’aparició de trens (el pare de Bieito va treballar en la indústria ferroviària). Aquesta innovadora metamorfosi porta a Atxaga a parlar de “l’altra cara de la lluna”. L’autor considera que s’ha mostrat un rostre d’Obabakoak que existeix però que poca gent ha fet seu. La lectura dominant, sent una obra crua, és més lluminosa i fantàstica. Les qüestions que toca el text són localment universals. Impregnades d’una fortor rural molt evident que les condiciona, desfilen la mortificació, la malaltia incompresa o l’atracció sense correspondre.

Funció d’ Obabakoak al Teatro Arriaga de Bilbao

Aquesta nova interpretació no hauria estat possible sense la carta blanca que Atxaga va oferir a Bieito. “És molt difícil fer un treball teatral. Un no pot arribar des de fora i començar a intervenir en la feina del director. No sé res que es pugui comparar amb el que ja sap en Calixto”, opinava Atxaga durant la primera sessió de la quarta temporada de l’Àgora Lliure-UPF, divendres passat. “La meva concepció de l’autor”, deia, “no té res a veure amb la del segle XIX”. Es manté en la distància i evita qualsevol intromissió.

El risc de Bieito era també la multiforme concepció col·lectiva d’Obaba. “Quan llegim un llibre, la percepció de la realitat és molt laxa”, segons Atxaga. Imaginem-nos a quin nivell arriba això quan estem parlant d’un univers imaginari i voluble. “Llegint, copses els fenòmens d’una forma molt lleugera. Això, una vegada portat al teatre, pren concreció i fisicitat”. El cos, sens dubte, és una eina fonamental a Obabakoak. En unes taules despullades (tan sols uns micròfons penjant del sostre i una pantalla fraccionada que dona profunditat i informació fisonòmica dels onze actors), la presència física funciona com a canal d’expressió sentimental. El soliloqui final d’Esteban Werfell (Joseba Apaolaza) és senzillament i esgarrifosament un cos a la deriva que deixa extenuat al tancament d’un espectacle expedicionari i portentós.