Oh, benvinguts (i benvingudes)

21.01.2019

L’Ajuntament de Barcelona ha editat un opuscle titulat 10 punts per visibilitzar les dones en el llenguatge, que es reparteix gratuïtament entre els ciutadans. A la contracoberta, s’hi llegeix: “Comparteix aquesta guia!”. Jo, obedient, me’l llegeixo àvid per saber què em disposo a compartir. Però la seva lectura em deixa una mica aclaparat, amb un cert malestar, perquè no acabo de compartir amb convicció i entusiasme els deu punts que la Casa Gran ens proposa als ciutadans. Sé que el meu escepticisme i objeccions em convertiran als ulls d’alguns i algunes –no existeix l’algunia– en un individu vil i mesquí, condició que assumeixo resignat i diligent.

Passo, doncs, a comentar aquest decàleg no-sexista, encara que sense l’ordre establert, perquè abans de res vull tractar els que em convencen o no veig del tot desencaminats. Per captar de bon començament la seva benevolència, si això fos possible. 

4. Si tens un tothom, per què utilitzes sempre tots?

Aquí l’Ajuntament l’encerta de ple. Tots va guanyant terreny com un cavall desbocat en comptes de tothom, encara que no per cap ús sexista, sinó perquè és un calc del castellà. En castellà diuen todos, doncs en català diem tots.  Ja se sap: “España y yo somos así, señora”.

Tothom és una paraula corrent del català i té un sentit molt més general que tots; tothom és tota la gent. Com els Reis d’Orient, que porten regals a tota la gent, això és, a tothom.

Tots, en canvi, es refereix a un grup concret: “tots els catalans”, “tots els empleats”,  “tots els esperantistes”, “tots els guenyos”. O “tots els assassins en sèrie”.

En tot cas, si és possible, recórrer a tothom en lloc de tots em sembla molt adequat. Si no es pot, tots és més indicat, sense exercicis gramaticals que no porten enlloc. No cal tots i totes. Sempre que no participis en un míting polític, en aquest cas hauràs de desdoblar com un energumen.

5. Utilitza per a les dones el mateix tractament que fas servir per als homes.

I tant. “El senyor Joan López i la senyora Laura Puig” (encara que siguin casats o visquin en règim de concubinat). Si els dos són metges, tots dos han d’anar precedits del tractament de doctor.

Tampoc no cal recórrer a l’antiquat senyoreta, perquè no diem senyoret als homes solters o joves. Encara, no anomenar mai l’home pel cognom i la dona pel nom: “Rajoy i Soraya”.  Ni Penélope ni Pe ni la dona del Bardem, tot i que tampoc la senyora Cruz. Cal seguir l’esquema de “Marc Antoni i Cleòpatra”. Tots dos, el nom. O tots dos, el cognom, com “Kramer contra Kramer”. Però és important marcar un tractament igualitari entre homes i dones.

6. Si saps que és una dona, usa el femení.

També. Si és una alcaldessa, digues alcaldessa. Si és una policia, la policia (i no la dona policia, com el gos policia). Fins i tot, una música, una dona que toca un instrument musical –ens costa una mica per la coincidència, també ho entenc-. Ministressa, poetessa, rectoressa, tot i que no bullabessa.

Caterina la Gran, emperadriu, no emperador. Els seus amants hi estarien d’acord. 

Fins aquí, la guia i jo estem com Josep i Maria. Em sento alleujat. Però a partir d’aquí el camí és més costerut. Per sort, el punt següent hi discrepo una mica però tampoc no d’una manera taxativa.

8. Com ho pots fer en documents oficials i formularis?

Com que els documents oficials i els formularis me’ls trobo impresos, això és, escrits per algú altre, tant m’és com els escriguin, sempre que més o menys siguin comprensibles.

L’Ajuntament proposa solucions com amb empadronament en comptes de està empadronat. Francament, que ens empadronin com creguin convenient i ens deixin en pau.

L’administració, tant me fa si em tracta de vós o em diu excel·lència o enginyer o batxiller. El portuguès i el castellà d’Amèrica tendeixen a fer servir un llenguatge administratiu molt ampul·lós, solemne i un pèl estireganyat. Com el llenguatge jurídic, en què sovint les paraules tenen sentits i usos molt diferents dels de la llengua corrent. O el llenguatge mèdic: un mort en un hospital és un èxitus. Mentre no m’ho facin dir o escriure a mi, els funcionaris que escriguin com vulguin. Fet i fet, l’administració és un gran teatre. 

9. Amb enginy trobaràs alternatives.

Segur. Amb enginy, escrius Pel davant i pel darrere. Si no en tens tant, Els Pastorets. Però no sé si vull dedicar el meu enginy, que és migrat i he d’estalviar per a les grans ocasions, a substituir estem molt agraïts per us agraïm. O han estat premiats per han rebut un premi. M’estimaria més no parar-hi atenció i estar pendent d’altres aspectes, al meu entendre més principals: el sentit, el ritme, la narració, l’amenitat, l’expectativa etc. No tinc tan enginy per abastar-ho tot. 

10. Vigilem les expressions amb connotacions sexistes.

És cert que hi ha dites o expressions que són negatives per a les dones i positives per als homes. Un cas que l’Ajuntament ens demana que evitem, és un noi fresc (positiu, podria presentar un programa de TV3) i una noia fresca (negatiu, en al·lusió a la seva moral distreta). Sincerament, ‘aquesta noia és una fresca’ només ho veig possible en un diàleg ambientat als anys 50 o 60. Actualment, no es diu, no se sent. Curiosament, l’opuscle de l’Ajuntament ens recorda l’expressió i, en contra dels seus desitjos, encara la posarà en circulació.

Moltes dites, refranys i frases fetes són una col·lecció de ximpleries més o menys gracioses o severes que van entretenir els nostres ancestres en una època que no podien veure Sálvame. No els donaria el valor d’un assaig de Montaigne. Dites com ara els homes guapos, a la forca, les dones guapes, al bordell, o home baixet, home de pet, o home nassut, no pot ésser cornut, o, encara l’última, l’home que té capa, pot cagar davant del Papa. Deixem-ho aquí, perquè estem a punt d’entrar en un conflicte molt seriós amb el Vaticà.

Com que l’idioma també ha servit per entretenir-se, durant deu segles en català s’ha dit una mica de tot, també unes quantes ruqueries (tot i que respecto molt els ases, no penso evitar aquesta paraula, em sap greu). Formen part de la llengua, les tenim incorporades, són inexactes i alhora útils. Tant és ser una pauleta o una llucieta com ser un bertran i dir o fer bertranades.

Sobre el que coincideixo del tot amb la Casa Gran és en erradicar, o evitar,  això de ‘la part femenina’. No perquè genera desigualtat, sinó perquè és un tòpic irritant. Una vegada vaig dinar amb un senyor que als seixanta-dos anys m’explicava convençut que estava descobrint la seva part femenina. Per postres vaig demanar un ració doble de carquinyolis amb malvasia.

En un dibuix de l’opuscle, es critica que a un dona un home li digui princesa  (una pràctica que podria guanyar un campionat de cursileria). D’acord, però alhora també pregaria que les dependentes de les botigues deixessin de dir-nos carinyo, més que res perquè nosaltres no els diem reina del meu cor. Si ens hi posem tots plegats, anar a comprar el pa serà com una obra de Josep Maria de Sagarra.

7. Però compte, no pressuposis coses com aquestes:

no les dones de la neteja (en català és dones de fer feines), sinó el personal de la neteja. No infermeres, sinó personal d’infermeria. Fer-ho llarg no és mai la millor opció i, en el terreny col·loquial, és una nosa, no ens enganyem: “He vist personal d’infermeria fumant a la porta de la clínica” no és una frase raonable. O, si algú està ingressat en un hospital, cridar des del llit “De pressa, el personal d’infermeria!”, em sembla que no hi serien a temps.

No podem enraonar com si redactéssim el conveni sindical. Cal guiar-se per les majories, és pràctic i no vol discriminar ningú. Potser existeixen alguns parterots, però parlem de llevadores (o doules).

3.- En una junta directiva, hi ha lloc per als directors i les directores.

Sí, n’hi ha. Ningú no ho nega. Però la recomanació municipal és “substituïm substantius per adjectius”, un consell que hauria plagut molt Josep Pla, ja que li hauria permès encendre un altre cigarro.

No informe del metge, sinó informe mèdic (i tampoc informe metge, que és una deformació popular entranyable). Tampoc no entenc què m’impedeix dir informe del metge –si és un home- o informe de la metgessa –si és una dona-. Això encara la visibilitzaria una mica més i tot.

La junta directiva ho diu tothom, i en canvi l’Ajuntament ens adverteix que no hem de dir la junta de directors, quan és una expressió més pròpia dels temps de Napoleó (el directori, la guillotina, tot allò).

Sobre home, fer-lo servir en alguns casos com a genèric, no em sembla malament: l’home primitiu, l’home romàntic, l’home modern, etc. Admeto que em fatiga una mica l’abús actual de persona, ja que sembla que estiguem citant sovint una pel·lícula d’Ingmar Bergman. Per mi persona és una paraula dessaborida, sense la llima dels segles.

2. Hi ha vegades que cal utilitzar els dos sexes… però val la pena!

Val la pena, ens diuen. Posem-nos-hi de cara i assentim. En alguns escrits més o menys oficials, acadèmics, solemnes o greus, com seria un informe d’una autòpsia, em sembla encertat i recomanable. També en circulars, bans, parlaments, en moments d’una certa rellevància. Els conferenciants ho sabien prou bé, des de sempre començaven dient  “Senyores i senyors”.

Però el desdoblament, en un registre informal, col·loquial, distès, el considero fora de lloc, per enutjós i cansat. Si algú, perquè és jove i enèrgic, s’hi anima, res a dir-hi, però que no m’hi obliguin, sisplau. “Al riu hi ha uns nens que es banyen!”, tant és el sexe dels nens. “Han entrat uns nens a robar cireres!”, molt probablement les perdigonades de sal no discriminaran entre els nens i les nenes.

Per últim, el primer punt.

1. Si parles sempre en masculí genèric, invisibilitzes les dones i reforces els esterotips. Evita-ho!

L’Ajuntament ens convida a fer servir alumnat (i no alumnes), equip docent (i no professors), repartiment (i no actors), persona destinatària (i no destinatari), part demandant (i no demandant), etc. D’entrada, no sé què m’impedeix dir ‘la demandant’ si és una dona. Em costa una mica ‘la part demandant’, perquè em recorda ‘la part que et toca’.

Que cadascú ho faci anar com ho cregui convenient. Però si algú opta per les formes alumnat, repartiment i equip docent, no ha d’exigir la correció, esmena i penediment públic a tots els que diem alumnes, actors i professors. La diferència entre sexe i gènere l’ha explicat molt bé la professora Carme Junyent, la trobaran en articles i entrevistes seves. Jo només n’esguerraria l’explicació, ella se’n surt molt millor. Modestament, jo em limito a reclamar, si no és molt demanar, deixar llibertat a cada parlant per optar o no per substantius genèrics, col·lectius o abstractes (ciutadania, professionals de la medicina, equip saltimbanqui, etc.), que, pel meu gust, desdibuixen la llengua, perquè la muten en una direcció que la converteixen en encarcarada i no gaire natural.

A l’opuscle, des de l’Ajuntament ens proposen que en comptes de dir “Vam aplaudir els actors!”, diguem “Vam aplaudir a tot el repartiment!”. Com evitar benvinguts i recórrer a us donem la benvinguda. Tot més llarg, més pesant, amagant en tot moment el gènere, en un exercici de malabarisme lingüístic exasperant. Fa anys em van explicar que el príncep Felip tenia com a norma de protocol tractar de tu tots els seus interlocutors. Per evitar-ho, sobretot davant d’algú de més edat, el príncep recorria a tota mena de construccions impersonals, en una exhibició impressionant de contorsionisme lingüístic. Espero que no acabem tots així.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Pel que fa al punt 1: i si proposessin “Vam aplaudir a tot el reparto”? Com a mínim seria més autèntic.

  2. Enric, no puc estar més d’acord amb tu! Aquest llibret de l’Ajuntament és una gran tonteria. A mi, si em diuen ‘benvinguts’, em sembla perfecte i m’hi sento representada. El que em regira l’estómac són aquestes fórmules recargolades i artificials que s’han inventat per evitar el masculí. Que ens deixin parlar en pau i no ens obliguin a parlar combregant amb les seves creences…

  3. Estic molt d’acord amb l’article. Sempre m’ha molestat aquesta mania de donar voltes a les expressions per evitar el masculí. Sóc dona i no em sento invisibilitzada ni menystinguda si es fa servir el masculí per referir-se a ambdós sexes… Més aviat el que em molesta és tanta tonteria amb el tots i totes, estimats i estimades…

  4. “Allò que no s’anomena no existeix”. A partir d’aquí, tu tries l’ús del llenguatge amb què et defineixes. I no cal caure en ridiculitzacions.

  5. Gràcies, Enric, va bé que de tant en tant s’alci una veu crítica. Només voldria assenyalar aquest punt de l’opuscle: “Si saps que és una dona, usa el femení.”
    Doncs resulta que no, que fer servir el femení no sempre és convenient: per exemple, les dones que fan poesia prefereixen definir-se com a “poetes”, no “poetesses”. És un terme marcat, una categoria de segona fila com ara “sacerdotessa”.
    Paraula de traductriu.