Odi

30.09.2017

Eren els mesos finals de la mare. Es cansava per no res, no volia caminar i portava setmanes sense sortir de casa. Després d’un estira-i-arronsa de dies, i en els quals hi va pesar més del que em pensava la coqueteria, va accedir a la meva proposta de treure-la a passejar en cadira de rodes. Els primers dies era jo qui proposava la ruta i empenyia. Després va ser ella qui m’anava dient on volia que la portés. I un dia em va demanar d’anar al convent de Sant… Volia parlar amb un capellà de la seva confiança. Pel que vaig veure, la cita ja estava emparaulada perquè el pare L. ens esperava a la porta i em va ajudar a salvar el graó d’entrada.

Passadissos, sales tenebroses, patis, més passadissos i per tot arreu maresdedéu i sants els que vulguis, fins arribar a una sala també amb poca llum i moltes cadires.

-De què cony et vols confessar, Montserrat.

-Ai, quines coses diu, pare L.

-Quines coses? Cony, o haver de sentir una absurda confessió?

Així era el seu diàleg. La mare el tractava de vostè i ell, bastant més jove, de tu (Que s’estimaven, i molt, ho vaig veure al tanatori. El vaig convidar a oficiar la cerimònia litúrgica i, a l’homilia, parlant de la mare, de poc que no se li escapa un sanglot). Si anava de confessions, el més prudent era tornar a endinsar-me per aquells passadissos d’ombres sense ombres per no sentir el que no havia de sentir.

-No cal que marxis, em va dir, que la teva mare no té cap pecat per confessar. Potser m’explicaràs quatre bestieses i un parell de manies, Montserrat, però això no són pecats. Pots suposar que n’he sentit molts. Més ben dit, moltes hores al confessionari, i escoltar i tenir paciència i afanyar-se a donar l’absolució perquè marxi, però el món és com és i la nova persona que s’agenolla engega el mateix reguitzell de mentides. Sí. Es diuen mentides per poder dir pecats; de pecats n’hi ha molts. Massa. N’hi ha tants que fan perdre el temps i distreuen del que és important. Perquè de pecat només n’hi ha un. L’odi. Saps que és l’odi, oi? Voler el mal envers algú. Voler el mal, això és terrible. El mal, el contrari del bé. És horrorós. Fixa-t’hi bé: no voler el bé sinó el mal. Saps que no crec en l’infern, però odiar seria com desitjar a algú l’infern, on sembla que només hi hauria mal i dolor. El mal, allò que ningú vol i que tothom evita. Per això et deia, Montserrat, que els pecats –que són molts– la majoria són poca cosa. Sí, cert, foten i et foten, però odiar és fer mal, volgudament. Expandir el teu mal per fer-ne a un altre, i tan funest és odiar com incitar a l’odi. És la mateixa escampadissa del mal. Però ara parlem de coses serioses, i explica’m què va passar a la darrera reunió de veïns. El de dalt, encara és tan torracollons? Apa, marxeu en pau.

Ell va voler empènyer la cadira.

Els passadissos d’abans, les estances encara més fosques i un crit. Ara us encenc els llums; quiets, torno tot seguit. Al cap d’una bona estona va aparèixer amb una ampolla de vi a les mans. Té, això és per a tu, per carretejar la teva mare, tot i que és una creu ben lleugera. Era un Priorat de primera divisió.

-Res, una beata amb més imaginacions que vida moral i immoral, que per perdonar la tabarra de confessió, me la va regalar. Com que no és vi de missa, no em farà cap servei. A tu sí, em va dir. Obre l’ampolla i te la beus el dia que vegis que l’odi ha niat al teu cor i és a punt d’expandir-se per tot dintre teu. Més val que t’emboiris de vi que no pas d’odi. Feu bondat i no me l’estimbis tornant cap a casa.