Objectes perduts

El dia que va perdre la virginitat ho va tenir clar: va presentar-se a objectes perduts encara tremolosa i amb un trabsals latent per veure si la podia recuperar. Dubtosa! però amb el pas ferm de qui se sap coneixedor del terreny, va empènyer aquella porta esperançadora i allí la trobà. S’esperava altiva en un prestatge on trobaria també la raó, la intimitat, els amors, la dignitat i totes les coses grandioses que aniria extraviant al llarg del temps i que durant anys buscaria insistentment. En un món foll on hi tenen cabuda l’oblit i la troballa a parts iguals, i per algú com ella que anava a l’atzar, errant d’una banda a l’altra buscant un destí on aferrar-se, l’oficina d’objectes perduts era l’epicentre de totes les coses, era el punt de retorn on recuperar les batalles perdudes, era on sempre la portaven les molletes de pa que a mode de rastre, havia anat llençant pel camí plenament conscient que s’acabaria perdent i que algun dia necessitaria tornar-se a trobar cara a cara.

-Ets com una pedra, una roca dura i buida de sentiments a qui no importa ferir ni que fereixin.- Li ho havien dit tantes vegades i sota formats tan dispars, que s’havia inclús format una imatge mental d’ella mateixa tota feta mineral, i que guardava com una icona recurrent en aquell frondós imaginari teixit a partir d’insults, elogis i apreciacions casuals on s’emmirallava amb la desesperació per saber qui era només a partir de com la pensaven els altres. La duresa de les pedres però, no es corresponia amb la fragilitat que l’empenyia cap a aquella solitud que li donava l’embranzida per endinsar-se més enllà dels confins d’una normalitat alterada. Poruga de tot i de tothom, procurava trobar el coratge per emmascarar la seva personalitat i fer girar veloç els fulls del calendari sota l’aparença del gel i del glaç que de tan freds cremen, a l’espera d’un canvi que l’alliberés a la fi. Presonera d’ella mateixa i com un lapse de temps sempre sobre el mateix escenari, encarnava totes les estacions de l’any només amb fútils variacions segons la climatologia: el paraigües vermell a la tardor, jersei de llana trenat a l’hivern, camisa de fil a la primavera i les sandàlies a l’estiu. I així, any rere any, ho aniria perdent tot, de mica en mica, capa rere capa, esvaïnt-se i silenciant-se fins a quedar-se tan sola com sempre, lluny d’aquest món que l’havia vist reinventar-se una vegada i una altra sense èxit.

I amb l’últim alè va venir la mudança, perquè fins i tot les pedres més dures moldegen el seu perfil impertorbable amb l’acaronament constant del mar, així que el dia que va perdre la vida també ho va tenir clar: va colpejar tímidament la porta d’objectes perduts, i un cop dins va buscar desesperada a qui mai havia aconseguit trobar, i amb les últimes llums d’aquell dia que s’apagava va descobrir-se en un racó i sense pensar-s’ho, amb l’inèrcia que donen les últimes oportunitats, s’agafà fort de la seva pròpia mà per néixer de nou acompanyada i infal.lible aquesta vegada.