Núvol

Núvol blanc, núvol gris. Que estàs trist i no goses plorar. Perquè si el llagrimer s’humiteja ja l’has espifiat. I aguantes. Núvol valent. Les gotes són un bé preuat. I no plores per qualsevol cosa. Però ara ho faries. No et fan pena els camps sense blat, els boscos amb arbres assedegats. A tu el que et cou per dins són aquestes persones d’allà baix que necessiten una pluja d’idees. Però no els ho donaràs pas tot mastegat. Seria massa fàcil. I quan quelcom és fàcil, inevitablement perd interès.

La veus a ella tota cofoia, que estén la seva capa i ho cobreix tot d’incertesa. És la boira que els té a tots ben obnubilats. Però no es pensin pas que tu sol ho netejaràs tot. Hi ha massa feina. Que n’és de pretensiosa, quina elegància. No es veu ni un borrall. Un borrall de què, pensaràs? Doncs de res. És perquè entenguis que la boira embolcalla les idees, l’estat d’ànim fins i tot. I aleshores fa falta un ventall immens per netejar-ho tot. I la carretera. Si miressis ara la carretera… No la veuries pas. Més aviat faries un intent per resseguir la línia blanca, però abans fregaries la tanca de la cuneta que no pas intuir la fina línia que separa el dins i el fora. Que emmarca els cotxes a la via, al cap i a la fi.

Fa xim-xim: mou els parabrises i afluixa la marxa si condueixes. Si no, és temps de pensar. Tens tot el temps del món. El truc és no mirar el rellotge. Si les busques avancen, tots ho fem. Però cadascú al seu ritme. Desenganya’t: només el rellotge és puntual. La resta dels humans li atorguen la pròpia interpretació. En tot cas, s’haurien de considerar més o menys afins a ell. L’avió acostuma a anar sintonitzat amb el rellotge. En canvi, el tren… El tren decideix per ell mateix l’hora que li va millor presentar-se a l’estació. I llavors hi ha qui li diu impuntual, però no va pas sol, de moment… Per tant, qui és vertaderament poc puntual? El maquinista? El semàfor que li dóna pas? La via que s’estreny? És complicat de definir. Això deu voler dir que el temps és subjectiu. Hi ha qui mai té pressa, hi ha qui tot ho fa a corre-cuita. I ara plou poc.

N’hi ha un que s’empolaina per sortir. Set colors, que ben combinats ofereixen una obra d’art digna d’emmarcar. Ell sap que surti on surti i vagi com vagi sempre quedarà bé. La bellesa embadoca el més escèptic. L’arc de Sant Martí confereix a la veritat una magnificència absoluta. Però l’esplendor mai és completa si el sol no brilla en algun lloc. L’aura del color sempre va relacionada amb la llum del voltant. I les millors fotografies són les que estan fetes i gravades des del cor.

La càmera s’entela. Deu ser per la pressió. O la humitat. L’atmosfera, vaja.

Si sabessis com t’afavoreix aquest plugim. Si no obrissis el paraigües i meditessis sobre l’existència. Però ara t’ajudaré i regaré tot el que queda per sota dels meus dominis. Si en tens prou, digue-ho. No permetis que un aiguat arrossegui tot allò pel qual has lluitat, ja que si ho has fet, vol dir que en algun moment et va importar. No podem pas quedar-nos adormits, l’aigua fecunda la terra. I si de tu en brollen ideals, que les arrels siguin fortes i els pensaments convincents. Si no en tens prou, pensa que la riuada de la gent amb un crit unànime pot ser realment poderosa. “Volem pluja, volem aigua, volem idees”. Què et sembla aquest eslògan?

El núvol ja no és blanc ni és gris. És un núvol verd. O tal vegada és simplement el reflex del Sol que es prepara per sortir. No el fem esperar, doncs. Que la lluna ja el troba a faltar.

I tu, tranquil, que un dia ennuvolat a ple estiu no deixa de ser anecdòtic. Perquè fa una calor…