Nou Josafat o velles misèries?

27.06.2014

Des d’avui ja podeu consultar el nou número de la Revista Lletres, publicació del Grup del Llibre. Hi trobareu, entre d’altres, aquest article de Diana Coromines, que qüestiona els criteris de l’edició que el professor i crític Xavier Pla ha fet de Josafat, el clàssic de Prudenci Bertrana, per a l’editorial La Ela Geminada. Coromines es pregunta: Quin Bertrana volem? 

El jardí de la muralla de la Mercè, l'any 1907. D'esquerra a dreta, Xavier Montsalvatge, Carles Rahola, Eduard Prats, Prudenci Bertrana, Tomàs Sobrequés i Pere Ciurana Ajuntament de Girona)

Sempre és una bona notícia que es reediti un clàssic; és una excusa excel·lent per infondre-li nova vida i interpretar-lo des de nous punts de vista, i per això celebrem l’edició que la Ela Geminada ha fet recentment d’una de les obres cabdals del Modernisme de les nostres lletres: Josafat. L’autor de l’estudi introductori, Xavier Pla, explica que en el cas de Prudenci Bertrana això era especialment necessari, atès que «les reedicions de les seves obres han anat perpetuant, o fins i tot afegint, evidents errors de lectura, de comprensió i d’interpretació.»

Fins aquí no hi tenim res a dir. La qüestió, però, tal com s’anuncia seguidament i com es constata en tot el text, és que la revisió d’aquests «evidents errors» que sens dubte calia esmenar (alguns ja apareixien a l’edició de Publicació Emporium, de 1906; d’altres s’hi escolen en edicions posteriors, com d’altra banda succeeix, en menor o major mesura, en qualsevol obra publicada) ha servit d’excusa al curador per restituir bona part dels defectes lèxics i morfosintàctics propis de l’era prefabriana presents en la primera edició de l’obra. De fet, no neguem pas que una revisió d’aquesta mena pugui tenir interès si es fa amb voluntat de situar l’obra en el seu context, de mostrar al lector com era la llengua d’un escriptor català a principi del segle XX; és a dir, una llengua embastardida i depauperada després de tres segles de prohibicions i d’imposició de l’espanyol, sense cap reconeixement oficial i, per tant, sense ordre ni concert. Una edició així podria tenir la virtut de fer reflexionar sobre l’extraordinària evolució que ha fet la llengua literària en poc més de cent anys a partir del punt d’inflexió que suposà la ingent tasca normalitzadora de Fabra i els intel·lectuals de l’entorn de L’Avenç (que fonamentalment eren Jaume Massó i Torrents, l’impulsor de la revista; Joaquim Casas-Carbó, cosí del pintor Ramon Casas; i Alexandre Cortada, condeixeble de Fabra a la universitat).

Ara bé: no és en absolut aquest, el propòsit que ha mogut els impulsors de la nova edició de Josafat; ben al contrari. Sorprenentment, tant a l’estudi introductori de Josafat com al de Violeta (també de Bertrana, publicada igualment per Ela Geminada el 2013), es presenten aquestes edicions com les més «fiables»; les que reflecteixen amb més encert el veritable Bertrana, el «genuí». Com si fins ara el lector hagués estat víctima d’una estafa i se li hagués ofert, de resultes d’interessos i circumstàncies diverses, un succedani de Bertrana; una versió adulterada. Val la pena insistir que Josafat és una obra de 1906 i que, per tant, en un inici era plena de vacil·lacions morfològiques i sintàctiques i de castellanismes de tota mena, lèxics i estructurals. De debò és aquest, el Bertrana genuí? El dels «tenir que», «lo menys», les «haçanyes», els «sacudiments», l’«apoio», l’«abandono», el «plumero» o l’«arrodillar-se», per posar només un parell d’exemples?

De fet, els editors encara gosen anar un pas més enllà i equiparen tots aquests defectes lingüístics (propis d’una llengua que tenia tots els números de convertir-se en un mer dialecte de l’espanyol) amb l’estil de Bertrana. Xavier Pla diu que alguns llibres de l’escriptor van ser sotmesos a «capricis de corrector que avui no es tolerarien i que, dit sense exageració, poden haver arribat a allunyar-se de la llengua i l’estil genuïns de Bertrana». I, en referència a l’edició que Artís i Balaguer va fer de Josafat el 1929, revisada d’acord amb la normativa fabriana (i que, com indica Enric Sullà al pròleg de l’edició de 1971, és la darrera que va comptar amb el vistiplau de l’autor abans de morir), comenta que «eliminava tant mots i girs genuïns de l’estil de Bertrana com castellanismes i dialectalismes habituals en la llengua del moment d’escriptura», com si el català de l’època fos una llengua tan normal com ho poguessin ser l’alemany o el francès, plenament funcional i estandarditzada, i com si els múltiples castellanismes que la corcaven fossin un tret lingüístic indolent. Més encara; com si fossin un bé d’especial interès que entre tots ens haguéssim d’esforçar a preservar. Guillem Molla, a la introducció de Violeta, s’expressa en uns termes semblants i explica que la voluntat de l’edició (feta seguint els mateixos criteris de preservació de castellanismes i de determinats trets lingüístics prefabrians) ha estat «mantenir un equilibri entre l’adaptació ortotipogràfica i el respecte per les característiques morfològiques, sintàctiques i lèxiques, en definitiva per l’estil, del text manuscrit».

Assaig del musical Josafat, estrenat a Girona l'any passat. Fotografia de Joan Sabater

Arribats a aquest punt val la pena que ens fem la següent pregunta: quines són, les particularitats que defineixen l’estil de Josafat? Per no allargar-nos, en comentarem només un parell. La potent plasticitat que es desprèn de determinats passatges narratius i descriptius és un dels trets més colpidors i definitoris de la prosa de Josafat. Repartits per tota la narració, aquests passatges es basen en l’ús de comparacions, metàfores i personificacions relacionades, ben sovint, amb els sentits de la vista, l’olfacte, el tacte o l’oïda (sovint una barreja de tots ells), de manera que el lector va trobant petites dosis sinestèsiques que el transporten amb força als diferents racons de l’església de Santa Maria: «Tot s’havia esvaït en son entorn; una remor d’oratge brunzia en ses orelles; l’església, ell i la Fineta s’enfonsaren en un remolí negre i furient; el cor pataquejava per dintre, avariciós d’impuresa […]»). Una altra característica que aporta valor i cohesió estilística a l’obra és l’acumulació de frases unides per hipotaxi (concretada en comes o punts i coma), que presenten una estructura semblant pel que fa a nombre de síl·labes, ordre de les paraules i distribució de les pauses. Amb freqüència, aquests passatges són precedits per una frase que en certa manera introdueix allò que ve a continuació, com en aquest exemple: «Al principi, la Fineta no volia seguir-lo: ella desitjava foscor, brutalitat, grapades de fera, dureses de granit, flaires de cova […]». En algun cas, s’altera repetidament l’ordre sintàctic habitual de la frase: «Passaren el dia sens parlar-se: inútils foren les temptatives de Fineta per revifar el campaner; no hi valgueren ses bromes, no hi valgueren les veres; res pogué son pit de mustiuada delicadesa, trontollant-se dins els plecs de la brusa flonja; res, sos costats onejadors […]». De tot plegat se’n deriven diversos efectes estètics i narratius; es crea una certa cadència que fa de contrapunt al contingut expressat, creix la riquesa lèxica i capacitat evocadora del fet o element descrit i, alhora, en el cas concret d’una acció, se’n retarda el desenllaç i es genera tensió dramàtica.

En definitiva, malgrat la gran quantitat de deficiències i aspectes no resolts que té l’eina fonamental de la qual Bertrana disposa com a escriptor d’una llengua fortament minoritzada i en estat precari, aconsegueix fer aflorar una obra molt significativa que el converteix en un exponent del gènere «gòtic-fantàstic» de les nostres lletres, per dir-ho en els termes amb què ho planteja Emili Olcina. Això ens ha de fer valorar encara més els escriptors del Modernisme (i, anant més enrere, de la Renaixença), i ens hem de preguntar quin nivell no haurien assolit si haguessin disposat, ja en aquell moment, d’una llengua com cal, moderna i sòlida, i no pas d’una matèria lingüística informe i esmunyedissa, amb la qual escriure devia ser com fer equilibris damunt la corda fluixa. A desgrat de totes les adversitats, Bertrana i els seus contemporanis se’n van sortir amb dignitat: els hem de retreure, ara, justament allò que no depenia d’ells? És just que els atribuïm com a «estil» precisament allò que ells no podien controlar de cap manera i que atreia perillosament la nostra llengua —fins a situar-la al caire de l’abisme—, cap a l’estructura idiomàtica i cap al lèxic de la llengua invasora?

El problema central d’aquesta edició, doncs, és la deshonestedat, la trampa que suposa el fet d’aprofitar l’esmena legítima i necessària d’uns quants errors de sentit per recuperar i avalar tota una colla d’irregularitats lingüístiques, presentant el conjunt resultant com la versió «fiable»; la «bona». No veiem quin benefici pot tenir aquesta operació, i el perjudici és, en canvi, evident: crea confusió i indueix a creure que aquest model de llengua literària (que es recrea en l’ús del lo neutre i dels rocambolescos relatius el quin / la quina) és el bo. Més enllà del nucli del problema, hi trobem altres defectes —que no deixen d’estar-hi relacionats—, com per exemple l’arbitrarietat en la tria dels trets lingüístics prefabrians que es restitueixen i els que no, i l’absència d’argumentació per justificar la presa de determinades decisions lingüístiques. Al pròleg s’explica, per exemple, que s’han mantingut tots els aspectes sintàctics no normatius (la locució en quant a, els gerundis de posterioritat, entre d’altres) excepte la preposició a davant de complement directe. No se’ns diu, però, per què la a seguida de verb transitiu no mereix la confiança dels editors i el tenir que, en canvi, sí. Xavier Pla critica que en edicions anteriors de Josafat s’eliminessin tots els castellanismes; «fins i tot els més expressius o propis de l’estil de l’època». Què ho fa, que un castellanisme sigui més expressiu que un altre? Si és que es pot objectivar, valdria la pena explicar de quina manera i raonar per què considera que l’expressivitat té un rang superior a la genuïnitat lèxica (la qual, d’altra banda, a priori no està pas renyida amb l’expressivitat). Pla rebla el clau dient, a la fi del pròleg, que s’han mantingut tots els castellanismes, i altra vegada ens n’estalvia el motiu. Potser és una mena de venjança contra els correctors «poca-soltes» que anteriorment els havien eliminat tots?

Prudenci Bertrana

Hem trobat a faltar, d’altra banda, una anotació més profusa que donés compte de la riquesa lèxica de Bertrana. Hauria estat molt interessant saber d’on vénen paraules (aquestes sí, ben genuïnes) no recollides al Fabra ni al Diec com ara moixicós, adjuva, vitratge o esclatir i d’altres que ni tan sols no apareixen al Dcvb, com fóscara o plagota. D’aquesta manera s’hauria cridat l’atenció sobre una colla de mots avui perduts, probablement com una conseqüència inevitable derivada del procés d’estandardització i fixació del català. Aquest és, en certa manera (com apunta Joan Ferrer a La llengua de 1907), el preu que la llengua ha hagut de pagar a la història a canvi de disposar d’un sistema homologable al de les llengües europees amb Estat (per bé que cal no oblidar que la reducció del cabal lèxic és un fenomen al qual tendeixen totes les llengües actuals, incloent-hi l’anglès).

Així mateix, hauria valgut la pena fer un estudi introductori més aprofundit, perquè algunes de les qüestions que s’hi apunten amb prou feines arriben a insinuar-se, de tal manera que sovint s’indueix a extreure’n conclusions equivocades. Quan es parla del Josafat publicat el 1929 per Artís i Balaguer, per exemple, es diu que «la nova edició substituïa gens innocentment la denominació genèrica de l’obra, “narració”, per la de “novel·la”». Com que no se’ns donen més detalls, aquest “gens innocentment” fa pensar en una motivació oculta i probablement il·legítima; una de les tantes malifetes consubstancials a la tasca dels correctors. La veritat cal cercar-la en el debat intel·lectual que tenia lloc en aquell moment en els cenacles literaris i culturals sobre la manca de novel·la escrita en català. De fet, un dels objectius de la Col·lecció Popular de les Ales Esteses impulsada per Artís i Balaguer era, justament, recuperar les grans novel·les de la Renaixença (Solitud de Víctor Català, Julita de Genís Aguilar, entre d’altres) per fomentar el conreu del gènere entre els escriptors de l’època. És en aquest context que cal entendre la reedició de Josafat i el fet que es presentés com a «novel·la».

Tampoc no s’explica quines són les «divergències significatives» que, suposadament, hi ha entre el fragment de Josafat que es va publicar a la revista Emporium de Palafrugell el 1905 i l’edició de 1906. Aquestes divergències no són, segons sembla, un detall secundari; s’addueixen com un dels motius principals per a la nova edició de Josafat i hauria estat interessant, doncs, explicar-les breument. Un altre aspecte que Xavier Pla critica sense anar al fons de la qüestió és el fet que el corrector, «de vegades, intervingui directament en la construcció de la frase de Bertrana». Dit així, sembla que aquesta intervenció sigui capriciosa, fruit del «zel del corrector»; suposa una simplificació injusta de la complexíssima tasca de corregir, que sovint implica reformular. Què ho fa que una expressió com «arreglava l’església» pugui convertir-se en «guarnia i endreçava l’església»? Ras i curt: l’avançat estat de castellanització en què es troba el català de principi de segle XX. La presència d’estructures pròpies de l’espanyol (en la fraseologia o en determinades estructures sintàctiques com ara el gerundi de posterioritat) que no tenen un equivalent directe, unívoc, en català, obliga el corrector a reexpressar el missatge amb unes altres paraules. És un procés similar al que té lloc en la traducció (George Steiner ja ho va assenyalar als anys 70: «entendre» en el si d’una mateixa llengua ja és «traduir», perquè si bé no en som conscients, el mecanisme subjacent a tots dos processos és exactament el mateix); per resoldre segons quins problemes idiomàtics, el traductor ha de ser mínimament creatiu, perquè traduir no és prémer un botó i passar automàticament d’una llengua a una altra sense pèrdues ni fissures. I com en la traducció, en correcció hi ha reformulacions més reeixides que altres. Ara bé: sempre és millor assajar una reformulació amb el risc de sobreinterpretar que no pas deixar el passatge en la llengua original, oi? Doncs bé, sembla que els editors del nou Josafat prefereixen reduir aquest risc a zero a canvi de subratllar, això sí, el caràcter de llengua mesella i espanyolitzada que tristament caracteritzava el català fa un segle.

En definitiva i ja per concloure, se’ns escapa quin pot ser l’objectiu últim d’aquesta edició de l’obra de Bertrana. Potser el missatge que es vol comunicar titllant-la de «normalització coherent» (fent un ús insòlit del terme, en la mesura que atribueix la qualitat de «normal» a un model de llengua obsolet) és que el més lògic i recomanable seria que ens llancéssim ara a reeditar totes les obres del Modernisme seguint aquests criteris de «normalitat» prefabriana. Fent-ho, l’únic que aconseguiríem és subratllar la submissió secular del català a l’espanyol i en certa manera avalar el caràcter dialectalitzant i folkloritzant que avui tindria si Fabra i els homes de L’Avenç no haguessin emprès amb èxit la proesa de dotar-la de solidesa i dignitat.

Comparem la frase «I el bronzo seguia llençant onades de majestat, calmosament, poderosament, ronc, implacable, com un avís de l’Etern dirigit als homes, recordant-los-hi la feblesa i mesquindat de llur vida i lo inflexible de sa divinal justícia» amb «I el bronze seguia llançant onades de majestat, calmosament, poderosament, ronc, implacable, com un avís de l’Etern dirigit als homes, per recordar-los la feblesa i mesquinesa de llur vida i com és d’inflexible la seva divinal justícia». Fem cap favor a la memòria de Bertrana, dient que el veritable estil de Josafat rau en la primera? Volem fer-los això, als nostres eminents escriptors del Modernisme? A tots ells els hem d’agrair l’encert i el mèrit d’haver cregut en les possibilitats del català en un moment en què no oferia les plenes garanties que ofereixen les llengües serioses. No els neguem, doncs, el suport del model lingüístic rigorós i coherent que ells van trobar a faltar; valorem-los pels trets estilístics que veritablement defineixen les seves obres i permetem que aquestes brillin amb tota l’esplendor que  duen a dins.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

28 Comentaris
  1. Magnífic comentari i estudi de l’obra de Pompeu Fabra, autor a qui vaig estudiar durant un temps. Totalment d’acord amb l’autora.

    • On vaig escriure Pompeu Fabra volia dir Prudenci Bertrana.
      Magnífic comentari i estudi de l’obra de Prudenci Bertrana, doncs.

  2. >La presència d’estructures pròpies de l’espanyol
    >(en la fraseologia o en determinades estructures
    >sintàctiques com ara el gerundi de posterioritat)

    El gerundi de posterioritat és tan propi/impropi (o correcte/incorrecte) en català com en espanyol.

  3. En total desacord sobre el fons i la forma.
    Sobre el fons: com qualsevol escriptor, Bertrana fa servir la llengua escrita pròpia de la seva època, i esmenar-li la plana invocant les conseqüències de tres segles de diglòssia és preferir la ciència ficció a la humil realitat.
    Sobre la forma: parlar de “deshonestedat” i de “trampa” per descriure “el fet d’aprofitar l’esmena legítima i necessària [sic sic] d’uns quants errors de sentit per recuperar i avalar tota una colla d’irregularitats lingüístiques” és un judici sumaríssim indigne d’una discussió filològica.
    La filologia és l’estudi de l’evolució REAL d’una llengua, no pas una arma al servei de la utopia nacionalista.

    • La filologia és molt més que l’estudi de l’evolució real d’una llengua; d’això, en tot cas, se n’encarrega la lingüística descriptiva. Si els filòlegs es limitessin a observar i descriure la realitat, quin sentit tindrien les acadèmies de la llengua, de les quals es valen les cultures serioses per assegurar que la seva llengua té unitat, coherència i unes normes funcionals i eficaces que la fan apta per a tot tipus de comunicació? Quin sentit tindrien els diccionaris i gramàtiques normatives (a les quals cap llengua de cultura no renuncia)?

      Si fa un segle Fabra hagués tingut aquesta visió fatalista, determinista de la filologia (segons la qual ens hem de limitar a contemplar com les coses “passen” perquè intentar alterar-ne el curs inexorable és propi d’utòpics i il·luminats); si Fabra s’hagués resignat a acceptar la “humil realitat” del català (humil és poc: tràgica, com la de qualsevol llengua en procés de dialectalització); si hagués considerat que fer-ne una llengua de cultura era ciència-ficció, probablement ara aquest debat el tindríem en un patuès de l’espanyol. No intervenir, en la gramàtica igual que en la medicina, pot tenir conseqüències devastadores.

      Dient que la llengua de Bertrana és “pròpia de la seva època” correm el risc de creure’ns que el català del 1900 era una llengua normal. Com si el seu avançat estat de castellanització fos un detall secundari, perquè la realitat sempre té raó (per patètica i indigna que sigui) i perquè, mentre sigui real, tot és igual de vàlid. Seguint aquest mateix raonament, també podríem dir que qualsevol escriptor fa servir la llengua pròpia de les seves circumstàncies (culturals, socials, formatives). I, per limitades que aquestes siguin, qui som nosaltres per esmenar-li la plana?

      L’any 1935, el mateix Bertrana se sorprenia de la llengua que emprava en els inicis de la seva carrera literària, i deia: “hi ha [a Violeta], des de la primera paraula a l’última, una anarquia gramatical feréstega”. En tot cas, quan el 1929 es va revisar Josafat seguint la normativa fabriana, ningú no li va esmenar la plana: ell mateix va donar el vistiplau a aquella edició, que és justament la que va fer servir Edicions 62 als anys setanta (després de descartar la de l’Editorial Selecta, plena d’addicions i canvis arbitraris) per a la versió que s’ha emprat durant dècades a les escoles. Potser és que Bertrana també era un nacionalista utòpic?

      • les cultures “serioses” cultiven l’adaptació dels textos antics a la llengua moderna, i quan ho fan ho precisen; alhora que publiquen i reediten la versió original, no sotmesa a normes acadèmiques si s’escau. El que no pot fer la filologia és cultivar l’anacronisme ni esborrar les marques d’una època en un text. Això sí que és falsificació.
        Finalment: “normal” és una paraula que caldria preocupar-se d’analitzar a fons perquè està proliferant com una plaga. Què és una llengua “normal”? És una llengua normada per una acadèmia? Les que no tenen acadèmia, són anormals? No es pot escriure en un llengua “anormal”?

        • 1. “les cultures “serioses” cultiven l’adaptació dels textos antics a la llengua moderna, i quan ho fan ho precisen” > Absolutament d’acord. I justament això és el que feien la majoria d’edicions publicades fins ara de Josafat; especificar que se n’ha fet l’adaptació normativa i detallar els criteris seguits per fer-la.

          2. “alhora que publiquen i reediten la versió original, no sotmesa a normes acadèmiques si s’escau” > Com explico al principi de l’article, el problema no és publicar la versió prefabriana, cosa que pot tenir un gran interès per il·lustrar com era la llengua de Bertrana (i de tants altres eminents contemporanis seus) abans del punt d’inflexió que va suposar Fabra, que va salvar el català d’acabar sent un mer dialecte de l’espanyol i, per tant, el va treure de la situació “anormal” (no us agrada “anormal”? Doncs poseu-hi “precària”, “depauperada”, “dialectalitzada”, “extremament minoritzada”, “en vies d’extinció”, etc.) en què es trobava.

          El problema de la nova edició de La Ela Geminada (i per això parlo de “deshonestedat”) és que presenta aquesta versió prefabriana com a prescriptiva (com si fos l’edició definitiva, la fiable, la genuïna, la de referència), quan en realitat només pot ser descriptiva; il·lustrativa de l’estat deplorable, fortament castellanitzat (en superfície i estructura) en què es trobava la llengua literària a principi del segle XX.

      • L’anglès no té acadèmia de la llengua. També trobo perillós parlar de “cultures serioses”. Què vol dir això de cultures serioses?
        Implícitament haig d’entendre que si es parla de cultures serioses és que n’hi ha que no en són serioses. Doncs mireu, penso que totes les cultures són serioses amb o sense acadèmies.

        • L’anglès (un cas difícilment comparable a la resta de llengües atesa la seva posició preeminent a tot el món) no té acadèmia de la llengua però té Oxford i Cambridge, des d’on, si bé amb més tendència al descriptivisme que al prescriptivisme, també es vetlla per la llengua i es publiquen i mantenen diccionaris considerats majoritàriament com a prescriptius (ex. Concise Oxford English Dictionary).

          Parlo de cultures i llengües “serioses” sense cap intenció de menysprear; al contrari. Totes les llengües són igual de respectables, i per això és tristíssim que la meitat de llengües del món estiguin en risc de desaparèixer. Més enllà de les particularitats de cada cas concret, tota comunitat lingüística que aspiri a sobreviure i consolidar-se en tots els àmbits de la vida s’ha de dotar d’instruments “seriosos” per aconseguir-ho (“seriosos” en el sentit que han de permetre que aquesta llengua jugui a “primera divisió”, al mateix nivell que les llengües i cultures fortes) i defensar-los: institucions que estudiïn la llengua i vetllin per la seva salut, que la dotin d’eines lexicogràfiques i, sobretot, d’eines normatives que n’assegurin la unitat i permetin fer aflorar (o potenciar) una literatura de qualitat. Sense aquests instruments i sense un consens a l’hora d’emprar-los i defensar-los, és molt difícil que puguin sortir de la situació “anormal” en què es troben (“anormal” en el sentit que l’estadi final del procés és la seva desaparició i, per tant —i atès que l’objectiu és preservar-les i potenciar-les—, és tot el contrari de la “normalitat”).

          Conclusió: què volem, per al català i la cultura catalana? Una llengua i una literatura fortes (com l’alemanya, l’anglosaxona, la francesa, etc.) o folkloritzades i residuals (com el ladí, el gaèlic, etc., respectabilíssimes però amb un futur negre)?

  4. És un article vergonyós. Cal esperar que no es llegeixi gaire. Indigne d’algú amb una mínima idea sobre què és la literatura. Portant al paroxisme el criteri que planteja l’article la literatura NO existiria.

    • Un article esplèndid que molta gent hauria de llegir i que recomanaré a tothom. La castellanització de la llengua catalana portarà al paroxisme de la seva desaparició.

  5. Et felicito, Diana, pel brillant article que has escrit. Per desgràcia, no sovinteja la possibilitat de llegir articles tan intel·ligents i tan exquisidament argumentats com el teu als mitjans de comunicació.

    No pateixis pels comentaris que et dediquen en aquesta pàgina els qui intenten desacreditar-te personalment. Les desqualificacions personals sempre són un signe d’impotència intel·lectual. En no poder rebatre amb el mateix elevat nivell d’arguments allò que no els agrada del que dius, no els queda més opció que el matusser intent de desacreditar-te com a persona. L’absolutisme és així: has de dir allò que “ells” volen sentir. Si ho fas, et donaran un copet a l’esquena i un caramel perquè vagis llepant tot fent camí. Però si en discrepes hauràs begut oli. No t’ho perdonaran i et diran de tot. Un dels recursos més tronats és el d’acusar-te de “nacionalista”. Tanmateix, no t’amoïnis. Darrere d’una desqualificació com aquesta contra els catalans que, com tu, no tenen dependència emocional d’Espanya sempre hi ha un dependentista, sempre hi ha un universalista cofoi amb el seu passaport espanyol. Ells no són nacionalistes. Ells són els nacionals-no-nacionalistes. El seu problema és que no saben distingir la diferència entre utopia i quimera. Tu tens una meravellosa utopia anomenada “Catalunya lliure” i ells tenen una esperpèntica quimera anomenada “Espanya”.

    Quant a les comparances entre la llengua catalana (amb acadèmia) i la llengua anglesa (sense acadèmia), no cal dir-hi gaire cosa. La sola comparació entre l’anglès (llengua vehicular multiestatal d’obligat coneixement internacional) i el català (llengua sense Estat, trossejada, anorreada, perseguida, maltractada, ignorada i convertida cada cop més en un patuès o dialecte de l’espanyol) és un insult a la intel·ligència. Com els agradaria a alguns que el català no tingués ‘acadèmia’! Oh, quina llengua més ‘guai’ que seria ‘evolucionant’ tota sola agombolada per l’espanyol.

    Sembla que et sap greu que no entenguin l’ús que en fas del mot ‘normal’ en termes lingüístics, però no et posis pedres al fetge. Per més que t’expliquis no t’entendran. Altrament t’haurien de donar la raó. Jo ho entenc així: es pot considerar que viu amb ‘normalitat’ tota vida que gaudeix de llibertat. Però què és la llibertat? Doncs la llibertat és la possibilitat d’evolucionar per tu mateix a mercè dels teus propis encerts i dels teus propis errors. Les llengües ‘normals’, les llengües no sotmeses a la imposició d’una altra en el seu territori, també ‘evolucionen’ així. El problema és que de la involució, de la ignorància o del desconeixement imposats, en diguem ‘evolució’ i ‘estil’. Si arribem a aquest extrem, no hi ha dubte que estem demostrant fins a quin punt hem esdevingut contribuents (conscients o inconscients) de la substitució lingüística. La llengua catalana no ha pogut evolucionar –només sobreviure– per la senzilla raó que és una llengua captiva. Captiva de l’espanyol i d’Espanya. Per això es pot viure a Catalunya sense saber català, però no es pot viure sense saber espanyol. Tanmateix, cap llengua no és lliure si no ho és el poble al qual pertany.

    Jo mateix, per raons d’edat, sóc una persona escolaritzada en espanyol que va aprendre el català per transmissió oral i de manera autodidacta. No en sabia un borrall, de català escrit, i va ser la dissonància cognitiva que em creava ser un analfabet de la meva llengua el que em va empènyer a aprendre-la. I no va ser pas perquè pensés a ser escriptor –encara era massa jove per saber-ho–, sinó perquè era català. Senzillament per això. Em semblava una gravíssima contradicció ser català i no saber escriure en català. No cal dir que, a més a més, parlava amb multitud de castellanismes fruit d’una ignorància imposada. Ara, per sort, lingüísticament parlant, sóc una persona completament diferent d’aquella. Però també sóc conscient que tinc mancances i que cometo errors estructurals inconscients causats per l’espanyolització ferotge –i tot sovint (paradoxalment) imperceptible– que pateix el nostre país. Per això, si quan jo ja no hi sigui hi ha algun corrector m’esmena un mot o una estructura determinada de l’amable reedició que es faci dels meus llibres n’estaré molt agraït des de l’altre món. Allò que ignoro no és ‘el meu estil’, és la meva mancança. I precisament perquè no defujo aquesta veritat, sento admiració pels qui saben més que jo i els prego que em perdonin i que m’esmenin. Ara que encara sóc viu i també quan ja no hi sigui.
    Víctor Alexandre

  6. Absolutament d’acord amb tot l’article. Extraordinari.

    Aquesta desgràcia de criteri és el que impera. És insultant que no s’adobti el criteri que l’autora sosté perquè denota que la situació especialíssima de la llengua catalana no ha estat entesa en absolut o que no se’n fa cabal a dretcient. Aquell criteri calamitós és, a més, font de confusió i entorpeix indiciblement l’aprenentatge de la veritable llengua catalana, impedeix, continua impedint-ne la restitució de la, ras i curt, la veritat. I per acabar-ho d’adopar també això que esmenta l’autora dels dialectalismes, un aspecte preciós que és precisament la cosa sobre què s’hauria d’haver posat més atenció. En fi, un desastre que denota la incúria total, confusió i falsedat a què està sotmesa la cultura catalana. Pel nostre bé, cal que el criteri de l’autora tirànicament, inmisericòrde, s’imposi d’una vegada per totes.

  7. Amb tot el respecte per tots, em sembla que el deliri impera, i la falta de criteris amb un integrisme absolut. I ja he expressat personalment la meva solidaritat amb Xavier Pla. La història és història, i no valen moralismes (pseudo)lingüístics per ocultar-la. En lloc de tenir una visió històrico-crítica de la reforma de Pompeu Fabra (una de les seves selvatjades més grosses, per exemple, la eliminació del ben català, catalaníssim des de sempre, lo, com ben mostren lleidatans, valencians i la llengua, tota, per agafar el) i, sobretot els abusos empobridors dels integristes pompeufabristes, es critica editar tal com s’escrivia abans de la reforma? Si es tractés d’una edició escolar o de divulgació, estaria d’acord -i puc consentir, sense haver llegit, que les explicacions de Xavier Pla no siguin tot lo detallat que es voldria), però una edició ‘històrica’ o filològica? Volem amagar la història? la volem reescriure? A més, escrivien tots de manera tant castellanitzada com Bertrana? Diria que no, perquè l’espantós Verdaguer, que tanmateix oferia un model de llengua literària viva i pensada, escombrada per Pompeu en favor d’un model abstracte i inexistent, no en feia servir de castellanismes. Així que hauriem d’homogenitzar tot allò precedent? Em sembla, si recordo bé, d’aquesta mena de censura va ser objecte també Narcís Garrulera en la seva criticada edició de Verdaguer.

    • Stefano: trobo que, abans d’opinar, no seria sobrer que llegissis el llibre (o com a mínim la introducció: són 6 pàgines).

    • Pel que fa a això que comenta de l’article neutre, vostè no en té la més remota idea. En català no es diu “tot lo detallat que es voldria”; això és un calc de la llengua de Castella. En català és “no és tant detallat com es voldria”.
      La resta del que diu, no val la pena de ni comentar-ho.

      • Corregeixo la frase: “…no sigui tan detallat com es voldria”.
        Per descomptat hi ha manta altra manera d’articular una frase com aquesta.

  8. Sobre l’edició dels clàssics catalans prefabrians: després de dècades de discussió (edicions crítiques, articles en revistes especialitzades, congressos monogràfics…), el consens acadèmic s’inclina clarament per editar els clàssics prefabrians respectant la morfologia, la sintaxi, el lèxic i la fonètica de l’original, i normalitzant-ne tan sols l’ortografia i la puntuació, que són els trets més epidèrmics (i més visibles, per tant) de la llengua. La concreció d’aquest criteri general, destriant les lliçons substancials (que cal respectar) de les formals (que cal normalitzar), ha generat una àmplia casuística, cada dia més ben establerta. L’edició de “Josafat” del professor Xavier Pla s’inscriu en aquesta tradició. Tot es pot repensar i replantejar, és evident, però si es vol fer una esmena a la totalitat al consens acadèmic forjat després de tants anys, cal fer-ho amb arguments científics, no pas polítics, com fan Diana Coromines i alguns dels comentaristes.

    Sobre el tema del “lo” neutre que planteja Stefano Cingolani, remeto els lectors a aquest article: http://www.nuvol.com/noticies/lo-de-larticle-neutre/.

    • Diria que les edicions adreçades als especialistes són les úniques que han de fer-se amb els criteris que vostè esmenta.

      Les edicions dirigides al públic en general, és un crim i és desatendre l’especial cas de la llengua catalana, editar-les tal com van ser escrites. I no només és desatendre la peculiritat del cas d’aquesta llengua concreta sinó no tenir cap mena de voluntat ni responsabilitat amb la seva restitució. I el criteri social, en aquest aspecte és indisociable del problema. Apel·lar al “consensus sapientium” és un sofisma. Igual que apel·lar a “dècades de discussió”. Aquests no són criteris d’autoritat de cap mena.

      Altrament, pel que fa a l’article neutre, altra vegada, vostè no aporta cap criteri rellevant. Es limita a emetre una opinió subjectiva. El que hauria de fer vostè i la filologia catalana en general és prendre-s’ho seriosament i escometre’n un estudi genètic i històric. Vostè mateix, em sembla recordar, confessa que no ha tingut en compte la llengua medieval…

    • Com que veig que exposant els meus arguments (tan polítics com ho puguin ser els teus, Ignasi, perquè la lingüística i la filologia, i més quan ens referim a una llengua minoritzada, també són política), alguns comentaristes sembla que no entenen la meva crítica, ho plantejaré en format pregunta.

      -Aquest “consens” general eximeix l’editor de la responsabilitat d’explicitar el perquè de la tria d’aquests criteris (més quan és un tema controvertit i llargament debatut)? L’eximeix de la responsabilitat de justificar per què fa determinades tries lingüístiques que no són, en absolut, òbvies? O és que un cop “consensuats” aquests criteris generals, ja no cal discutir-ne l’aplicació concreta (més enllà d’una simple enunciació) perquè resulta automàtica i “aproblemàtica”?

      -És rigorós presentar una edició que segueix aquests criteris com si el “model” de llengua resultant fos, simplement, la “llengua pròpia de l’època”, obviant que, en aquella època, de model no n’hi havia cap perquè no hi havia acadèmia, ni una ortografia i una gramàtica fixades? Alguns parleu d’amagar la història. No és amagar la història, això? No és oferir-ne una visió bonista (“el català del 1900 era una llengua normal i corrent, sense cap problema en particular”)? Quin argument científic justifica aquesta omissió?

      -Aquest “consens” general vol dir que d’ara endavant condemnem les versions normatives? Els clàssics adaptats al model (ara sí) de llengua moderna i estandarditzada (assolit gràcies a l’esforç que van fer els mateixos escriptors, periodistes, etc. de renunciar als múltiples idiolectes que esmicolaven la llengua) han quedat, paradoxalment, obsolets? Volem privar els lectors de llegir els clàssics en el model de llengua normatiu, que han après a l’escola després de grans esforços i que (atès que la situació sociolingüística del català, encara avui, dista molt de ser plenament normal), convé seguir defensant?

      -En una edició que vulgui ser rigorosa, es pot obviar el fet que existeix una edició (normativa) que va rebre el vistiplau de l’autor? No ha de ser, com a mínim, objecte de discussió en l’estudi introductori, aquest punt?

      • Efectivament, la funció del consens és aquesta: la d’estalviar justificacions innecessàries perquè són ja àmpliament acceptades. Si jo dic que Carner va néixer l’any 1884, no em caldrà afegir cap justificació d’aquesta afirmació, no em caldrà provar-la, perquè és una dada que no qüestiona ningú. Hi ha consens sobre això. Podem passar a una altra cosa. Si fos una dada discutible sobre la qual no hi hagués consens (com passava fa uns anys amb la data de naixement de Pijoan, per exemple), aleshores sí que l’afirmació requeriria justificació.

        Avui, a diferència del que passava fa quaranta anys, hi ha un cert consens a favor d’editar els clàssics prefabrians respectant els trets substancials de la llengua de l’original. Aquest consens és fruit dels esforços de molta gent: crec que podem parlar de dues generacions de filòlegs que hi han treballat amb dedicació i competència. ¿Em remeto a autoritats? Sí, per descomptat. Jo crec en l'”auctoritas”, crec en la universitat, crec en la filologia acadèmica, crec en la ciència. Internet, en aquest sentit, de vegades constitueix un miratge: ens fa pensar que habitem una mena de món en què totes les opinions són igualment respectables i vàlides. I les coses, ¡ai!, temo que no són així. Les persones són totes respectables, òbviament. Les opinions, però, si vénen avalades per anys de dedicació científica a aquella matèria, són més “autoritzades” en aquell camp que les que ens arriben avalades per un simple nom de fonts en un comentari, al capdavall anònim, a internet.

        Per últim: passem al terreny polític. Les llengües fortes es poden permetre el luxe d’editar els seus clàssics amb l’ortografia de l’època. L’anglès i el francès no trontollen per una edició de Shakespeare o de Molière amb una llengua diferent de l’actual. En canvi, les llengües de codificació tardana, o sense Estat, que se senten insegures i que prioritzen la pedagogia per sobre de la ciència, tendeixen a editar els seus clàssics en edicions normalitzadores. Ha estat durant anys el cas de l’italià i del català. Alguns pensem que aquesta actitud es troba a un pas de tractar el lector com a menor d’edat. Com a lector, em sento més respectat amb una edició fidel a les lliçons substancials de la llengua de l’original. I crec que, efectivament, aquesta actitud no és políticament irrellevant. Si els francesos poden fer edicions científiques dels seus clàssics, ¿per què els catalans hauríem de limitar-nos a fer-ne edicions pedagògiques?

        • “Com a lector, em sento més respectat amb una edició fidel a les lliçons substancials de la llengua de l’original”.

          Vostè no és tota la població dels Paísos Catalans. A més, vostè és filòleg. És una actitud irresponsable, per cega.

          “Si els francesos poden fer edicions científiques dels seus clàssics, ¿per què els catalans hauríem de limitar-nos a fer-ne edicions pedagògiques?”

          Qui diu de “limitar-se a fer-ne edicions ‘pedagògiques'”?
          Per altra banda, vostè no atén a l’especificitat de la llengua catalana. El català no és el francès ni l’anglès ni cap altra llengua.

          Com a lector, NO FILÒLEG, em trobo sense un criteri segur amb tant de desgavell lingüístic i he de fer mans i mànegues per saber què és exactament català i què no. Vostè creu que la majoria de la població es prendrà la feina de cercar què és català i què no? Vostè entén que la llengua catalana és una llengua minoritzada i en procés de substitució? Que els mitjans de comunicació hi tenen una implicació fonamental i que el que estan escampant és un patués? Pensi en la gent que no té CAP MENA DE FORMACIÓ pel que fa a la llengua. Pensi que hi ha una gran part de la població dels Paísos Catalans que no va ser escolaritzada en català i per tant la seva intuïció lingüística és vacil·lant si no és que està totalment colonitzada per la llengua de Castella. Pensi, si us plau, en termes sociolingüístics i abandoni aquesta actitud subjectivista i encastellada. Li torno a repetir que ningú no proposa de limitar-se a editar els prefabrians només en edicions corregides. Shakespeare s’edita en la llengua del s. XVI i en versions actualitzades.

          PS: “Jo crec en l’”auctoritas”, crec en la universitat, crec en la filologia acadèmica, crec en la ciència”.
          La creença no és un tret gaire característic del discurs científic.

          • No acabo d’entendre per què tanta bel·ligerància. Suposo que l’anonimat ho facilita. Només unes puntualitzacions:

            1. En el número de novembre-desembre de 1961 de “Serra d’Or”, Albert Manent retreia als curadors de les obres completes de Maragall el següent: “Hauria estat escaient de corregir alguns barbarismes o formes poc ajustades amb el català literari d’avui.” En el mateix número de la revista, Joan Triadú ressenyava una edició de textos de Torres i Bages i Maragall, i feia idèntic retret: “En una obra d’aquesta mena, ¿calia limitar-se a corregir-ne només l’ortografia? No havent-hi ara cap raó per a creure que dos homes tan eminents trobessin gust a escriure incorrectament, hauria estat, en primer lloc, útil als lectors, i en segon lloc, favorable als autors, d’evitar la reproducció literal dels termes i dels girs arcaics que en aquella època, avui tan llunyana gramaticalment, eren emprats.” Zaratustra tenia raó: ¡tot torna! Debats de fa més de cinquanta anys i que crèiem superats (darrerament, ni Manent ni Triadú mantenien aquestes posicions), de cop tornen a posar-se sobre la taula amb uns arguments idèntics. Sembla que cinquanta anys d’edició de textos prefabrians no hagin servit de res…

            2. El concepte d'”incorrecció” aplicat a textos prefabrians és anacrònic. No podem jutjar un text de 1906 en funció d’una ortografia de 1913, una gramàtica de 1918 i un diccionari de 1932.

            3. “Crec en la ciència” només és un oxímoron en funció del que es vulgui entendre per “creure” en aquest context (on el sentit és claríssim), a banda del fet que per molts la neutralitat científica no està renyida amb el “pathos” i l’entusiasme. Em sorprèn tanta voluntat de polemitzar per polemitzar.

        • 1 Perdoni però a mi, el que digui el senyor Manent o qui sigui no m’incumbeix. No subscric el que vostè diu que diu el senyor Manent. És més, em sembla una barbaritat, si és realment això el que diu.

          2 La noció d'”incorrecció” és del tot aplicable als textos prefabrians si, naturalment, no es vol dar entenent el que vostè interpreta. De manera implícita, vostè continua tractant la llengua catalana com si fos l’anglès i això continua essent una greu irresponsabilitat.

          Li recordo que l’autora de l’article diu això:

          “(…) no neguem pas que una revisió d’aquesta mena pugui tenir interès si es fa amb voluntat de situar l’obra en el seu context, de mostrar al lector com era la llengua d’un escriptor català a principi del segle XX (…)”.

          I li recordo especialment que també diu això:

          “I, en referència a l’edició que Artís i Balaguer va fer de Josafat el 1929, revisada d’acord amb la normativa fabriana (i que, com indica Enric Sullà al pròleg de l’edició de 1971, és la darrera que va comptar amb el vistiplau de l’autor abans de morir) (…)”

          3 Si la ciència es pren seriosament, implica que no hi ha una veritat última. El consens i els anys de discussió no són cap “auctoritas”. Més, tenint en compte que l’objecte que les ciències humanes és radicalment diferent que el de les ciències naturals, el qual domini, per cert, tampoc no contempla aquesta mena de “nocions”.

          A parer meu, el que s’hauria de fer amb els textos prefabrians dirigits al públic en general, fóra una restitució de la llengua, (no pas la creació d’un pastitx lingüístic, un monstre de Frankenstein). Un treball seriós de restitució suposa la seva hermenèutica i l’elaboració de criteris per tal de determinar quina hauria estat l’evolució de la llengua sense la interferència genocida de Castella.
          Aquesta és la meva proposta dit a grans trets. El més important, tanmateix, és que la qüestió sigui permenentment oberta; d’aquesta manera obliga cada generació a pensar aquest problema i donar-hi la seva solució. És a dir, el més important és que es pensi la llengua catalana tenint en compte la seva irreductibilitat. La confrontació històrica amb els textos prefabrians no ha de ser obturada.

          Marc Serres Navarro

  9. Bravo, senyora Diana.
    Per fi algú que argumentadament s’atreveix a dir que el rei va nu. Es tracta d’una edició maldestra i mandrosa. Però, això sí, automagnificada i autopublicitada pel curador i per l’editor.
    El seu article, senyora Diana, restaura la dignitat intel.lectual. Mereixem recuperar els clàssics amb rigor.