Nou Josafat o velles misèries?

Des d’avui ja podeu consultar el nou número de la Revista Lletres, publicació del Grup del Llibre. Hi trobareu, entre d’altres, aquest article de Diana Coromines, que qüestiona els criteris de l’edició que el professor i crític Xavier Pla ha fet de Josafat, el clàssic de Prudenci Bertrana, per a l’editorial La Ela Geminada. Coromines es pregunta: Quin Bertrana volem? 

Sempre és una bona notícia que es reediti un clàssic; és una excusa excel·lent per infondre-li nova vida i interpretar-lo des de nous punts de vista, i per això celebrem l’edició que la Ela Geminada ha fet recentment d’una de les obres cabdals del Modernisme de les nostres lletres: Josafat. L’autor de l’estudi introductori, Xavier Pla, explica que en el cas de Prudenci Bertrana això era especialment necessari, atès que «les reedicions de les seves obres han anat perpetuant, o fins i tot afegint, evidents errors de lectura, de comprensió i d’interpretació.»

Fins aquí no hi tenim res a dir. La qüestió, però, tal com s’anuncia seguidament i com es constata en tot el text, és que la revisió d’aquests «evidents errors» que sens dubte calia esmenar (alguns ja apareixien a l’edició de Publicació Emporium, de 1906; d’altres s’hi escolen en edicions posteriors, com d’altra banda succeeix, en menor o major mesura, en qualsevol obra publicada) ha servit d’excusa al curador per restituir bona part dels defectes lèxics i morfosintàctics propis de l’era prefabriana presents en la primera edició de l’obra. De fet, no neguem pas que una revisió d’aquesta mena pugui tenir interès si es fa amb voluntat de situar l’obra en el seu context, de mostrar al lector com era la llengua d’un escriptor català a principi del segle XX; és a dir, una llengua embastardida i depauperada després de tres segles de prohibicions i d’imposició de l’espanyol, sense cap reconeixement oficial i, per tant, sense ordre ni concert. Una edició així podria tenir la virtut de fer reflexionar sobre l’extraordinària evolució que ha fet la llengua literària en poc més de cent anys a partir del punt d’inflexió que suposà la ingent tasca normalitzadora de Fabra i els intel·lectuals de l’entorn de L’Avenç (que fonamentalment erenJaume Massó i Torrents, l’impulsor de la revista; Joaquim Casas-Carbó, cosí del pintor Ramon Casas; i Alexandre Cortada, condeixeble de Fabra a la universitat).

Ara bé: no és en absolut aquest, el propòsit que ha mogut els impulsors de la nova edició de Josafat; ben al contrari. Sorprenentment, tant a l’estudi introductori de Josafat com al de Violeta (també de Bertrana, publicada igualment per Ela Geminada el 2013), es presenten aquestes edicions com les més «fiables»; les que reflecteixen amb més encert el veritable Bertrana, el «genuí». Com si fins ara el lector hagués estat víctima d’una estafa i se li hagués ofert, de resultes d’interessos i circumstàncies diverses, un succedani de Bertrana; una versió adulterada. Val la pena insistir que Josafat és una obra de 1906 i que, per tant, en un inici era plena de vacil·lacions morfològiques i sintàctiques i de castellanismes de tota mena, lèxics i estructurals. De debò és aquest, el Bertrana genuí? El dels «tenir que», «lo menys», les «haçanyes», els «sacudiments», l’«apoio», l’«abandono», el «plumero» o l’«arrodillar-se», per posar només un parell d’exemples?

De fet, els editors encara gosen anar un pas més enllà i equiparen tots aquests defectes lingüístics (propis d’una llengua que tenia tots els números de convertir-se en un mer dialecte de l’espanyol) amb l’estil de Bertrana. Xavier Pla diu que alguns llibres de l’escriptor van ser sotmesos a «capricis de corrector que avui no es tolerarien i que, dit sense exageració, poden haver arribat a allunyar-se de la llengua i l’estil genuïns de Bertrana». I, en referència a l’edició que Artís i Balaguer va fer de Josafat el 1929, revisada d’acord amb la normativa fabriana (i que, com indica Enric Sullà al pròleg de l’edició de 1971, és la darrera que va comptar amb el vistiplau de l’autor abans de morir), comenta que «eliminava tant mots i girs genuïns de l’estil de Bertrana com castellanismes i dialectalismes habituals en la llengua del moment d’escriptura», com si el català de l’època fos una llengua tan normal com ho poguessin ser l’alemany o el francès, plenament funcional i estandarditzada, i com si els múltiples castellanismes que la corcaven fossin un tret lingüístic indolent. Més encara; com si fossin un bé d’especial interès que entre tots ens haguéssim d’esforçar a preservar. Guillem Molla, a la introducció de Violeta, s’expressa en uns termes semblants i explica que la voluntat de l’edició (feta seguint els mateixos criteris de preservació de castellanismes i de determinats trets lingüístics prefabrians) ha estat «mantenir un equilibri entre l’adaptació ortotipogràfica i el respecte per les característiques morfològiques, sintàctiques i lèxiques, en definitiva per l’estil, del text manuscrit».

Arribats a aquest punt val la pena que ens fem la següent pregunta: quines són, les particularitats que defineixen l’estil de Josafat? Per no allargar-nos, en comentarem només un parell. La potent plasticitat que es desprèn de determinats passatges narratius i descriptius és un dels trets més colpidors i definitoris de la prosa de Josafat. Repartits per tota la narració, aquests passatges es basen en l’ús de comparacions, metàfores i personificacions relacionades, ben sovint, amb els sentits de la vista, l’olfacte, el tacte o l’oïda (sovint una barreja de tots ells), de manera que el lector va trobant petites dosis sinestèsiques que el transporten amb força als diferents racons de l’església de Santa Maria: «Tot s’havia esvaït en son entorn; una remor d’oratge brunzia en ses orelles; l’església, ell i la Fineta s’enfonsaren en un remolí negre i furient; el cor pataquejava per dintre, avariciós d’impuresa […]»). Una altra característica que aporta valor i cohesió estilística a l’obra és l’acumulació de frases unides per hipotaxi (concretada en comes o punts i coma), que presenten una estructura semblant pel que fa a nombre de síl·labes, ordre de les paraules i distribució de les pauses. Amb freqüència, aquests passatges són precedits per una frase que en certa manera introdueix allò que ve a continuació, com en aquest exemple: «Al principi, la Fineta no volia seguir-lo: ella desitjava foscor, brutalitat, grapades de fera, dureses de granit, flaires de cova […]». En algun cas, s’altera repetidament l’ordre sintàctic habitual de la frase: «Passaren el dia sens parlar-se: inútils foren les temptatives de Fineta per revifar el campaner; no hi valgueren ses bromes, no hi valgueren les veres; res pogué son pit de mustiuada delicadesa, trontollant-se dins els plecs de la brusa flonja; res, sos costats onejadors […]». De tot plegat se’n deriven diversos efectes estètics i narratius; es crea una certa cadència que fa de contrapunt al contingut expressat, creix la riquesa lèxica i capacitat evocadora del fet o element descrit i, alhora, en el cas concret d’una acció, se’n retarda el desenllaç i es genera tensió dramàtica.

En definitiva, malgrat la gran quantitat de deficiències i aspectes no resolts que té l’eina fonamental de la qual Bertrana disposa com a escriptor d’una llengua fortament minoritzada i en estat precari, aconsegueix fer aflorar una obra molt significativa que el converteix en un exponent del gènere «gòtic-fantàstic» de les nostres lletres, per dir-ho en els termes amb què ho planteja Emili Olcina. Això ens ha de fer valorar encara més els escriptors del Modernisme (i, anant més enrere, de la Renaixença), i ens hem de preguntar quin nivell no haurien assolit si haguessin disposat, ja en aquell moment, d’una llengua com cal, moderna i sòlida, i no pas d’una matèria lingüística informe i esmunyedissa, amb la qual escriure devia ser com fer equilibris damunt la corda fluixa. A desgrat de totes les adversitats, Bertrana i els seus contemporanis se’n van sortir amb dignitat: els hem de retreure, ara, justament allò que no depenia d’ells? És just que els atribuïm com a «estil» precisament allò que ells no podien controlar de cap manera i que atreia perillosament la nostra llengua —fins a situar-la al caire de l’abisme—, cap a l’estructura idiomàtica i cap al lèxic de la llengua invasora?

El problema central d’aquesta edició, doncs, és la deshonestedat, la trampa que suposa el fet d’aprofitar l’esmena legítima i necessària d’uns quants errors de sentit per recuperar i avalar tota una colla d’irregularitats lingüístiques, presentant el conjunt resultant com la versió «fiable»; la «bona». No veiem quin benefici pot tenir aquesta operació, i el perjudici és, en canvi, evident: crea confusió i indueix a creure que aquest model de llengua literària (que es recrea en l’ús del lo neutre i dels rocambolescos relatius el quin / la quina) és el bo. Més enllà del nucli del problema, hi trobem altres defectes —que no deixen d’estar-hi relacionats—, com per exemple l’arbitrarietat en la tria dels trets lingüístics prefabrians que es restitueixen i els que no, i l’absència d’argumentació per justificar la presa de determinades decisions lingüístiques. Al pròleg s’explica, per exemple, que s’han mantingut tots els aspectes sintàctics no normatius (la locució en quant a, els gerundis de posterioritat, entre d’altres) excepte la preposició a davant de complement directe. No se’ns diu, però, per què la a seguida de verb transitiu no mereix la confiança dels editors i el tenir que, en canvi, sí. Xavier Pla critica que en edicions anteriors de Josafat s’eliminessin tots els castellanismes; «fins i tot els més expressius o propis de l’estil de l’època». Què ho fa, que un castellanisme sigui més expressiu que un altre? Si és que es pot objectivar, valdria la pena explicar de quina manera i raonar per què considera que l’expressivitat té un rang superior a la genuïnitat lèxica (la qual, d’altra banda, a priori no està pas renyida amb l’expressivitat). Pla rebla el clau dient, a la fi del pròleg, que s’han mantingut tots els castellanismes, i altra vegada ens n’estalvia el motiu. Potser és una mena de venjança contra els correctors «poca-soltes» que anteriorment els havien eliminat tots?

Hem trobat a faltar, d’altra banda, una anotació més profusa que donés compte de la riquesa lèxica de Bertrana. Hauria estat molt interessant saber d’on vénen paraules (aquestes sí, ben genuïnes) no recollides al Fabra ni al Diec com ara moixicós, adjuva, vitratge o esclatir i d’altres que ni tan sols no apareixen al Dcvb, com fóscara o plagota. D’aquesta manera s’hauria cridat l’atenció sobre una colla de mots avui perduts, probablement com una conseqüència inevitable derivada del procés d’estandardització i fixació del català. Aquest és, en certa manera (com apunta Joan Ferrer a La llengua de 1907), el preu que la llengua ha hagut de pagar a la història a canvi de disposar d’un sistema homologable al de les llengües europees amb Estat (per bé que cal no oblidar que la reducció del cabal lèxic és un fenomen al qual tendeixen totes les llengües actuals, incloent-hi l’anglès).

Així mateix, hauria valgut la pena fer un estudi introductori més aprofundit, perquè algunes de les qüestions que s’hi apunten amb prou feines arriben a insinuar-se, de tal manera que sovint s’indueix a extreure’n conclusions equivocades. Quan es parla del Josafat publicat el 1929 per Artís i Balaguer, per exemple, es diu que «la nova edició substituïa gens innocentment la denominació genèrica de l’obra, “narració”, per la de “novel·la”». Com que no se’ns donen més detalls, aquest “gens innocentment” fa pensar en una motivació oculta i probablement il·legítima; una de les tantes malifetes consubstancials a la tasca dels correctors. La veritat cal cercar-la en el debat intel·lectual que tenia lloc en aquell moment en els cenacles literaris i culturals sobre la manca de novel·la escrita en català. De fet, un dels objectius de la Col·lecció Popular de les Ales Esteses impulsada per Artís i Balaguer era, justament, recuperar les grans novel·les de la Renaixença (Solitud de Víctor Català, Julita de Genís Aguilar, entre d’altres) per fomentar el conreu del gènere entre els escriptors de l’època. És en aquest context que cal entendre la reedició de Josafat i el fet que es presentés com a «novel·la».

Tampoc no s’explica quines són les «divergències significatives» que, suposadament, hi ha entre el fragment de Josafat que es va publicar a la revista Emporium de Palafrugell el 1905 i l’edició de 1906. Aquestes divergències no són, segons sembla, un detall secundari; s’addueixen com un dels motius principals per a la nova edició de Josafat i hauria estat interessant, doncs, explicar-les breument. Un altre aspecte que Xavier Pla critica sense anar al fons de la qüestió és el fet que el corrector, «de vegades, intervingui directament en la construcció de la frase de Bertrana». Dit així, sembla que aquesta intervenció sigui capriciosa, fruit del «zel del corrector»; suposa una simplificació injusta de la complexíssima tasca de corregir, que sovint implica reformular. Què ho fa que una expressió com «arreglava l’església» pugui convertir-se en «guarnia i endreçava l’església»? Ras i curt: l’avançat estat de castellanització en què es troba el català de principi de segle XX. La presència d’estructures pròpies de l’espanyol (en la fraseologia o en determinades estructures sintàctiques com ara el gerundi de posterioritat) que no tenen un equivalent directe, unívoc, en català, obliga el corrector a reexpressar el missatge amb unes altres paraules. És un procés similar al que té lloc en la traducció (George Steiner ja ho va assenyalar als anys 70: «entendre» en el si d’una mateixa llengua ja és «traduir», perquè si bé no en som conscients, el mecanisme subjacent a tots dos processos és exactament el mateix); per resoldre segons quins problemes idiomàtics, el traductor ha de ser mínimament creatiu, perquè traduir no és prémer un botó i passar automàticament d’una llengua a una altra sense pèrdues ni fissures. I com en la traducció, en correcció hi ha reformulacions més reeixides que altres. Ara bé: sempre és millor assajar una reformulació amb el risc de sobreinterpretar que no pas deixar el passatge en la llengua original, oi? Doncs bé, sembla que els editors del nou Josafat prefereixen reduir aquest risc a zero a canvi de subratllar, això sí, el caràcter de llengua mesella i espanyolitzada que tristament caracteritzava el català fa un segle.

En definitiva i ja per concloure, se’ns escapa quin pot ser l’objectiu últim d’aquesta edició de l’obra de Bertrana. Potser el missatge que es vol comunicar titllant-la de «normalització coherent» (fent un ús insòlit del terme, en la mesura que atribueix la qualitat de «normal» a un model de llengua obsolet) és que el més lògic i recomanable seria que ens llancéssim ara a reeditar totes les obres del Modernisme seguint aquests criteris de «normalitat» prefabriana. Fent-ho, l’únic que aconseguiríem és subratllar la submissió secular del català a l’espanyol i en certa manera avalar el caràcter dialectalitzant i folkloritzant que avui tindria si Fabra i els homes de L’Avenç no haguessin emprès amb èxit la proesa de dotar-la de solidesa i dignitat.

Comparem la frase «I el bronzo seguia llençant onades de majestat, calmosament, poderosament, ronc, implacable, com un avís de l’Etern dirigit als homes, recordant-los-hi la feblesa i mesquindat de llur vida i lo inflexible de sa divinal justícia» amb «I el bronze seguia llançant onades de majestat, calmosament, poderosament, ronc, implacable, com un avís de l’Etern dirigit als homes, per recordar-los la feblesa i mesquinesa de llur vida i com és d’inflexible la seva divinal justícia». Fem cap favor a la memòria de Bertrana, dient que el veritable estil de Josafat rau en la primera? Volem fer-los això, als nostres eminents escriptors del Modernisme? A tots ells els hem d’agrair l’encert i el mèrit d’haver cregut en les possibilitats del català en un moment en què no oferia les plenes garanties que ofereixen les llengües serioses. No els neguem, doncs, el suport del model lingüístic rigorós i coherent que ells van trobar a faltar; valorem-los pels trets estilístics que veritablement defineixen les seves obres i permetem que aquestes brillin amb tota l’esplendor que  duen a dins.