Notes sobre La vie d’Adèle

Segons Abdellatif Kechiche, el director de La vie d’Adèle, «aquesta és una pel·lícula que no s’hauria d’haver estrenat més enllà de Cannes». Això sí, després d’endur-se la Palma d’Or. Era la resposta a les queixes de les protagonistes del film, centrat en la història d’amor entre dues noies.

Segons Abdellatif Kechiche, el director de La vie d’Adèle, «aquesta és una pel·lícula que no s’hauria d’haver estrenat més enllà de Cannes». Això sí, després d’endur-se la Palma d’Or. Era la resposta a les queixes que les protagonistes del film, centrat en la història d’amor entre dues noies, van difondre en l’estrena al cèlebre festival francès: s’havia excedit en el rodatge de les escenes de sexe i violència, portades al límit d’allò acceptable. S’entén, doncs, la polseguera que aixeca el film, just quan arriba a les nostres pantalles.

Tot i així ho reconec. Més d’una escena m’ha resultat familiar i m’ha transportat a instants de la meva biografia. Probablement no seré l’única, perquè m’imagino que la majoria hem passat pel mateix: un teixit de sentiments i vivències que ens fan passar de cuc a papallona. I això ve a explicar la pel·lícula.

Adèle captiva des de la naturalitat, la innocència i una se(x)(ns)ualitat latent que pugnen per sortir i que t’envaeixen. No ho podràs evitar.

Però no et deixis enganyar per les escenes de sexe: pensaràs que són pornografia pura (segurament és així), però també serà bo que no et creguis a ulls clucs tot allò que veus, perquè el traç masculí del director pot esborronar-te part del criteri.

L’evolució psicològica dels personatges, especialment del d’Adèle, és impecable. I juga amb dos mons: el dels mediocres (que només mengen –quan no xarrupen– espagueti a la bolonyesa com si fos ambrosia) i el dels esnobs (que degusten ostres i parlen de Sartre); dos mons que s’entrecreuen però no estan destinats a conviure. Com les dues protagonistes. Anàlisi fina i subtil de la societat i, per extensió, de l’ànima humana, a l’estil Flaubert. Chapeau!

Vés-la a veure si vols (re)conèixer una manera d’entendre l’amor, la passió i allò que et fa alhora tan mortal com immortal. Però ves-hi amb temps (et sobraran minuts en més d’una ocasió), i rebaixa (només una mica) les expectatives que la crítica t’hagi pogut crear. Estaràs condemnat a patir, tard o d’hora, una catarsi individual que et remetrà a la teva essència. No tinguis por i deixa’t endur. Quant feia que ningú no et recordava qui eres?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació