Segons Abdellatif Kechiche, el director de La vie d’Adèle, «aquesta és una pel·lícula que no s’hauria d’haver estrenat més enllà de Cannes». Això sí, després d’endur-se la Palma d’Or. Era la resposta a les queixes que les protagonistes del film, centrat en la història d’amor entre dues noies, van difondre en l’estrena al cèlebre festival francès: s’havia excedit en el rodatge de les escenes de sexe i violència, portades al límit d’allò acceptable. S’entén, doncs, la polseguera que aixeca el film, just quan arriba a les nostres pantalles.
Tot i així ho reconec. Més d’una escena m’ha resultat familiar i m’ha transportat a instants de la meva biografia. Probablement no seré l’única, perquè m’imagino que la majoria hem passat pel mateix: un teixit de sentiments i vivències que ens fan passar de cuc a papallona. I això ve a explicar la pel·lícula.
Adèle captiva des de la naturalitat, la innocència i una se(x)(ns)ualitat latent que pugnen per sortir i que t’envaeixen. No ho podràs evitar.
Però no et deixis enganyar per les escenes de sexe: pensaràs que són pornografia pura (segurament és així), però també serà bo que no et creguis a ulls clucs tot allò que veus, perquè el traç masculí del director pot esborronar-te part del criteri.
L’evolució psicològica dels personatges, especialment del d’Adèle, és impecable. I juga amb dos mons: el dels mediocres (que només mengen –quan no xarrupen– espagueti a la bolonyesa com si fos ambrosia) i el dels esnobs (que degusten ostres i parlen de Sartre); dos mons que s’entrecreuen però no estan destinats a conviure. Com les dues protagonistes. Anàlisi fina i subtil de la societat i, per extensió, de l’ànima humana, a l’estil Flaubert. Chapeau!
Vés-la a veure si vols (re)conèixer una manera d’entendre l’amor, la passió i allò que et fa alhora tan mortal com immortal. Però ves-hi amb temps (et sobraran minuts en més d’una ocasió), i rebaixa (només una mica) les expectatives que la crítica t’hagi pogut crear. Estaràs condemnat a patir, tard o d’hora, una catarsi individual que et remetrà a la teva essència. No tinguis por i deixa’t endur. Quant feia que ningú no et recordava qui eres?