“Nosaltres som els purs, ells ens emmerden”

2.06.2014

Aquest decasíl·lab de Joan Fuster (d’Ofici de difunt) m’ha vingut immediatament al cap després de llegir les dues missives que s’acaben d’enviar Joan Sellent i Narcís Garolera i que ha publicat Núvol. Finalment, Sellent i Garolera han trobat el desllorigador de la polèmica: ells ja són d’una edat avançada —són vells, vaja— i això els ha permès “aprendre un català bo, genuí en tots els registres, de boca dels pares i els familiars”. Jo, en canvi, i tots els qui com jo hem nascut després de la mort del dictador hem après “la normativa de la llengua a l’escola i a l’institut”, però no hem viscut “en català” com ells. Nosaltres som els purs, ells ens emmerden.

Joan Sellent

Garolera fa gala, novament, d’una aguda capacitat d’anàlisi i atribueix la manca de genuïnitat lingüística de la meva generació al fet que ens “ha tocat viure una època globalitzada en què les llengües s’interfereixen molt més que en la nostra”. Sellent rebla l’argument recordant “uns anys en què el catalanoparlant més illetrat s’expressava amb un bagatge de recursos genuïns i amb un control dels pronoms febles que donaven mil voltes al lamentable engendro que xafa actualment un percentatge tan elevat dels productes de l’escola catalana”. No faré cap comentari sobre el fet que un parlant tan pur del català com Joan Sellent faci ús de castellanismes com engendro. Em limitaré a constatar que Sellent i Garolera viuen als núvols. No deuen haver llegit cap novel·la escrita en català els primers anys del segle XX. Ni cap diari català de les primeres tres dècades del mateix segle. És literalment al·lucinant aquesta evocació irreal d’una arcàdia catalana, d’una època daurada en què fins i tot el més llec en qüestions lingüístiques feia anar els pronoms febles com si fos un Pompeu Fabra. No ens expliquen exactament a partir de quin moment va tenir lloc aquesta hecatombe de la castellanització, ni què la va causar. Després de llegir els seus textos, ens queda la sensació que, en aquest país, no s’han viscut tres segles de persecució furibunda de la nostra llengua i que el castellà i la castellanització no han fet aparició a casa nostra fins que no ens hem inventat l’escola en català i la immersió lingüística. Nosaltres som els purs, ells ens emmerden.

Garolera considera que el debat s’ha tornat virulent i apel·la a “l’objectivitat i la raó científica”. No es deu haver pres la molèstia de llegir la rèplica que Albert Pla Nualart li va fer a l’ARA divendres de la setmana passada. Excepte en el cas de “humà / humanitari”, en què jo m’equivocava, Pla Nualart (que en sap mil vegades més que jo) confirma les meves primeres crítiques a Garolera amb absoluta objectivitat i raó científica i mostra que, si d’alguna cosa peca Garolera, és justament de manca d’objectivitat i de raó de la mena que sigui. Tal com he dit sempre, el seu memorial de greuges lingüístics a Els marges no és sinó un memoràndum arbitrari del model lingüístic que a ell li agradaria imposar-nos en virtut —ara ho sabem— de la seva edat i de l’evocació d’una època fictícia de perfecció lingüística.

Narcís Garolera, editor d'El quadern gris

“En aquest país, i pel que fa a la condició de parlant, molt sovint la veterania és un grau”, em recorda Sellent, com si m’invités a guardar silenci perquè vaig néixer l’any 1978. Doncs ho lamento molt però el grau jo només el concedeixo als arguments ben construïts. Ni als criteris d’autoritat ni a la gerontologia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

30 Comentaris
    • Diria que he llegit prou Wittgenstein per estar convençut que no va escriure mai una bestiesa semblant. Segurament, Garolera, us referiu a l’epígraf 7 del “Tractatus Logico-Philosophicus”, que diu: “Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen”, que ja deveu saber que vol dir “D’allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”. Wittgenstein es referia a la impossibilitat de parlar sobre allò que és místic i transcendent, és a dir, als límits de l’expressió lingüística. Res a veure, doncs, amb el que ens ocupa.
      Si considereu que parlo des del desconeixement, digneu-vos a intentar desmuntar els meus arguments, en lloc d’intentar desqualificar-me. Jo no he fet altra cosa des de l’inici. A vós, en canvi, d’argument, no us n’hem sentit cap (ni tan sols en l’article a “Els marges”). Potser és que l’edat que us dóna el privilegi de parlar un català puríssim us impedeix, en canvi, de fonamentar les vostres posicions com seria esperable d’un catedràtic emèrit d’universitat.

    • Tant de bo els nens haguessin llegit Wittgenstein! Només volia correspondre amb un alexandrí al decasíl•lab de Joan Fuster.

      • Em pensava que la preocupació de tots vostès era el català. Però ara veig clar que es tracta d’una cursa a veure qui en sap més.

        La seva cita, a banda, no és del tot correcta, no té res a veure amb tot això i, si hi busquéssim relació (com diu un tal Guillem per aquí baix) serviria per afavorir Ponsatí-Murlà. No doni arguments a l’enemic, que diuen.

        Aquest és més jove, però no s’equivoca i no té tantes ganes de perdre el temps amb bestieses.

  1. Ara, ara! Vinga, Oriol, fote’ls-hi canya, fote’ls-hi canya!

    “Fote’ls-hi canya” (La Trinca).

  2. Narcís Garolera, si us plau, aprengui a citar millor. Wittgenstein diu: “D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”.
    I més concretament no es pot parlar d’allò que no és al món. Per tant, sembla que Witggenstein veuria com una pèrdua de temps parlar d’aquesta arcàdia lingüística, car és una fantasia que no mena enlloc.

  3. La primera rèplica de l’Oriol em va semblar força raonada, tot i que se’n pogués discrepar; però avui trobo que en fa un gra massa, com si s’hagués de defensar d’una injúria. I és que, més enllà de com es diuen les coses, és evident que una persona de 60 anys té, en principi, un “sentit de la llengua” superior a una de 30. Garolera i Sellent ho constaten i no ens ha d’empipar, perquè és una veritat incontestable. Això no vol dir que les persones més joves hàgim de renunciar a fer els esforços que calgui per tornar a enriquir i dignificar aquesta llengua nostra. Crec que podem fer-ho.

    • Gràcies, Xavier. Ets jove, però entenimentat. Amb tu sí que m’agradaria parlar del català. Del d’ara i del d’abans, que els que tenim una edat trobem molt diferent del que sentim o llegim als mitjans. Això era el que volia dir en el meu article (que més d’un dels que opinen no ha llegit). Problema generacional, o simple dificultat de comunicació?

      • Senyor Garolera, jo comprenc el vostre dolor, que és també el meu; perquè patim una pèrdua irreparable. En Joan Sellent parla avui d’Emili Vilanova i me l’apunto. Jo fa poc he llegit tota la narrativa de Raimon Casellas, un exemple clar de llengua plena de castellanismes, però… quin català! Paraules, modismes, frases fetes… quina llengua tan viva! No sé si pura o genuïna, viva! Mentre llegeixes vas recuperant aquella llengua dels avis, dels grans, et comunica amb alguna cosa llunyana però alhora íntima. I tot això es perd, s’ha perdut.
        Fa uns dies vaig dir en un comentari: la llengua se’ns ha de fer entranyable quan som nens. I no ha de ser l’escola, que sempre va associada a obligacions i deures, sinó a casa. El mal és que els nens miren tv3 i els seus pares no els llegeixen les rondalles de Joan Amades… per dir alguna cosa.
        De moment, senyor Garolera, jo tinc guardat el seu article de Els Marges; a mi, em servirà. I és que podem fer bullir l’olla tant com vulguem, però el mal ús de la llengua que vostè denuncia és inqüestionable. Una llengua encarcarada, buida, sense suc ni bruc. Però bé, molts no ho entenen.
        Moltes gràcies pel vostre article i per la vostra atenció.

        • Jo, que sóc del 61, vaig rebre paraules per part dels pares tan boniques com “gasiva”, o frases com “anar-se’n al canyet”, però també castellanismes com “bueno” o “sentar-se” o “cumpleanys”. Els mitjans juguen un paper importantíssim en la preservació i difusió del català i han de mirar perquè sigui el més autèntic i poc contaminat possible, però en el temps de la dictadura la nostra llengua va estar malalta i gairebé tocada de mort. Avui el que cal és guarir-la i posar-la al dia.

  4. Jo també sóc del 1978, com l’autor, i estic plenament d’acord amb ell. Prou que hem de viure que la Generació T ocupi tots els espais de poder polític, mediàtic, universitari, etcètera, com per a sobre ens diguin que ells parlen millor que nosaltres!

    • Veig que el malentès continua, i per això torno a intervenir en un debat que donava per tancat.

      L’article que el va originar, publicat en una prestigiosa revista acadèmica, només pretenia mostrar alguns dels canvis operats en el català d’avui (sobretot en el que fan servir els mitjans de comunicació) en contrast amb els usos lingüístics habituals dels que tenim una certa edat i vam aprendre la llengua de boca dels pares i els familiars (que, a pesar del franquisme, la parlaven amb naturalitat, riquesa i precisió) i la fèiem servir habitualment en la comunicació amb els amics.

      Els qui hem superat els 60 anys no vam tenir la sort d’aprendre el català normatiu a l’escola, i tampoc no vam poder escoltar un model estàndard de la llengua que parlàvem, ni a la ràdio ni a la televisió (que encara no havia entrat a les cases), i encara menys al cinema, on les pel·lícules, espanyoles o estrangeres, eren totes parlades en castellà. Però vam aprendre a parlar bé una llengua transmesa oralment de generació en generació, que havia incorporat uns quants castellanismes -sobretot lexicals- que no n’afectaven l’estructura (fonètica, morfològica i sintàctica).

      Van passar els anys, i aquells escriptors o estudiosos del català manteníem uns usos lingüístics que, amb poques excepcions, trobàvem enraonats i científics. I aplicàvem als nostres escrits, disciplinadament -amb algunes discrepàncies-, la normativa acadèmica de l’Institut d’Estudis Catalans.

      La incorporació del català a l’escola, i, sobretot, la introducció del català a la premsa diària (Avui) i als mitjans audiovisuals (Catalunya Ràdio i TV3) van contribuir a l’establiment d’un estàndard, que no es correspongués amb el català literari, ni reproduís les incorreccions de la llengua parlada.

      Avui, al cap de més de trenta anys de la normalització del català en tots els àmbits -públics i privats- de la comunicació, la llengua presenta, en nombre excessiu i creixent, calcs o interferències del castellà que els parlants d’una certa edat no hem dit ni escrit mai de la vida.

      Als més grans ens costa, doncs, incorporar a la nostra parla o a la nostra escriptura innovacions lingüístiques que ens sonen a innecessaris calcs del castellà, l’altra llengua dels mitjans de comunicació. I el diccionari normatiu ens ho confirma.

      Per això vaig escriure l’article d’Els Marges. Sóc conscient que hi barrejava coses: castellanismes flagrants i neologismes de moda, formes inacceptables i preferències personals… L’article, però, havia d’anar seguit d’un extens apèndix (amb més de 500 exemples), que els responsables de la revista no van creure oportú de publicar, o, simplement, ultrapassava l’espai destinat a la meva modesta col·laboració. Potser aquesta relació, mínimament recollida en l’article, hauria donat una altra dimensió al problema que hi plantejava.

      Sigui com sigui, em sap greu no haver-me sabut explicar, i m’agradaria que aquestes consideracions contribuïssin a tancar un debat que, a hores d’ara, ja deu haver deixat d’interessar els lectors d’aquest diari.

      • Sr. Garolera, en aquest punt discrepo de vostè. Jo sóc nascut del 61 i si bé és cert que en aquell temps vam rebre moltes paraules d’un català més genuí que el que avui es parla, també és cert que la manca de referents va fer que la majoria de la gent parlés un català deformat i castellanitzat. Dir que abans es parlava el català millor que ara és una mentida. Ara bé, sí que és cert que dins del vocabulari corrent hi havia un bagatge de mots molt més nostrats que els que avui es fan servir.

  5. Quina baralla! I que inútil! (Va començar sent un intercanvi interessant de punts de vista, que feien reflexionar, ara ja no…)
    Mentrestant:
    “Cultura/s La Vanguardia [l’accent no hi és], Dimecres, 28, maig,2014, pàg 6: “Amb 84 anys encara m’assec la mar d’útil…”.
    I ‘nar-hi ‘nant, que deia la Trinca…

    • No fa gaire vaig llegir en un d’aquests diaris digitals “bilingües”, és a dir, d’aquests que funcionen amb una màquina traductora, un article de Valentí Puig que començava així: “Es dóna per assegut …”; estupefacte, de moment vaig pensar que potser es tractava d’un mallorquinisme, però aviat vaig reaccionar. Clar: traducció de “se da por sentado”. La cosa té especial delicte si l’autor és qui és, ja s’ha fer tips d’alliçonar sobre l’excel·lència, el rigor i etcètera. Doncs, sembla que ben poc l’amoïna com surten els seus textos en català. Clar que aquest pamflet digital, Vox populi, es diu, ben pocs el deuen llegir en català.
      I a LV, també n’hi ha un fotimer de casos d’aquests.

  6. Senyor Ponsatí-Murlà,
    Primer de tot, dispensi que l’altre dia llegís i escrivís malament el seu segon cognom, però noi, amb l’edat la vista ja no és lo que era…
    M’he hagut de sentir dir moltes coses al llarg de la vida, però no tinc pas present que mai m’haguessin titllat de “parlant pur del català” (i he dit “titllat” amb plena consciència de les connotacions negatives de la paraula).
    Li diré inclús que m’he tornat a llegir les quatre ratlles que havia escrit. Dic: “Calla, podé sí que ja repapieges tant que barreges naps i cols i vas dir ‘pur’ allà on volies dir ‘genuí’”… però no: la parauleta aquesta no se’m va escapar en cap moment.
    Sigui com vulgui, i vist l’estat actual d’aquest mullader dialèctic on com més va més sembla que els budells i el baix ventre van guanyant terreny en detriment del magí, em guardaré prou de ficar-hi més cullerada. Em faria pujar la pressió i el sucre, i el geriatre m’ho té prohibit.
    ¿Em permetrà, perxò, que abans d’acabar li recomani una cosa? Llegeixi (o rellegeixi, perquè no tinc cap dret a pressuposar que no se l’ha llegit) Emili Vilanova, el costumista barceloní de la segona meitat del segle XIX, i espero que això l’ajudi a entendre què vull dir quan parlo de genuïnitat en l’ús del català. I de passada s’adonarà del gavadal d’“impureses” que esquitxen la seva obra i que, durant generacions, deuen haver causat autèntics cobriments de cor i esquinçaments de vestidures a més d’un i més de dos paladins del català “pur”. Vilanova no en tenia res, de pur; però, per un servidor, és una de les mostres de genuïnitat idiomàtica més il•lustres i rodones que hi ha hagut mai en la literatura catalana.
    Perdoni que hagi gosat fer-li aquesta humil recomanació, però és que no me n’he pogut estar. Per posar les coses a puesto, més que re.

    • Senyor Sellent,

      Li dono tota la raó amb la lectura de Vilanova i jo hi afegiria altres dramaturgs: Pitarra, Piquet, Camprodon, Arnau, Vidal i Valenciano, Roure, etc.

      Precisament, aviat podrà llegir, si li ve de gust, escrit sobre Pitarra en què defenso el seu ús de l’idioma, admirable al meu entendre. Escriu en el català de Barcelona, el que jo he sentit a la casa dels pares (i dels avis, i dels oncles) i que actualment trobo a faltar.

      No tinc una edat prou provecta per vanagloriar-me’n, encara que, si serveix de res, li he de dir que alguns dies em fa mal el genoll esquerre.

      Com que corregir els savis és un plaer dels llecs, vull fer-li notar que el ‘poder’ adverbial s’escriu amb erra final. Es tracta d’una deformació de ‘potser’. El mateix error explica molt bé fins a quin punt, tots plegats, no estem acostumats a fer servir les paraules i expressions més populars.

      Atentament, i espero llegir les seves traduccions futures si el genoll m’ho permet.

    • Benvolgut Sellent,
      Us agraeixo molt la vostra nota, la vostra recomanació de llegir Vilanova i el vostre intent d’aclarir-me la diferència entre “genuí” i “pur”. A més de llec, però, sóc llosc, i no ho acabo de veure. Si Garolera denuncia calcs sistemàtics del castellà en la llengua utilitzada pels mitjans de comunicació però d’això no en podem dir reivindicació de puresa sinó de genuïnitat i alhora posem Vilanova i Pitarra com exemples de genuïnitat, aleshores tot plegat em sona a “cuento de la bora del foch”, com escriuria (ben genuïnament, suposo) aquest últim.
      En algun moment d’aquest debat, Ignasi Moreta comentava la meva preferència de substituir ‘genuí’ per ‘idiomàtic’. Em sembla que és ben defensable que hi ha opcions lingüístiques que són més idiomàtiques d’una llengua que d’altres, és a dir que s’adeqüen millor al seu geni i evolució històrica. Parlar d’opcions idiomàtiques em sembla una manera raonable i flexible de plantejar una qüestió que és ben poc matemàtica. Parlar, en canvi, de genuïnitat en els termes en què ho feia Garolera i que veig que continueu defensant, em sembla francament perillós. “No podeu dir això i allò, no pas perquè no sigui correcte i raonable, sinó perquè jo, que sé de què va, que parlo un català genuí (és a dir, pur), no vull que ho digueu”. Si acabem de bastir i vestir el pseudoargument apel·lant a la manera com parlàvem fa quatre dècades, això ja em sembla una entronització absoluta de la puresa lingüística.
      Podeu dir que defenseu recursos genuïns i que no us agrada que jo els titlli (i us titlli) de purs. No em sembla que sigui un problema de quina etiqueta hi hem de posar, sinó de plantejament i de perspectiva. M’ho miri com m’ho miri no sé veure què pot impulsar un filòleg com Garolera a sortir-nos amb l’estirabot de pretendre proscriure “malgrat”, “senyera”, “onejar” o “marxar”. Si d’això en voleu dir defensa de la genuïnitat en lloc de defensa de la puresa, francament, em preocupa poc. Em preocupa enormement, en canvi, que algú s’arribi a creure les recomanacions de Garolera i això desorienti encara més els parlants de la meva llengua, que ja fa temps que, entre uns i altres, van més perduts que un barb en un rostoll.
      Hoc dicto, vull fer constar la meva absoluta reverència i admiració per la vostra enorme i valuosa tasca com a traductor, que una cosa no treu l’altra.
      Ben jovialment,
      Oriol

  7. Oriol i alguns dels comentaristes que us heu sentiu ferits: per poder-nos entendre tots plegats i deixar de banda les vísceres, convindria que distingíssiu entre ‘pur’ i ‘genuí’. De fet és una confusió molt habitual entre els qui no saben (o no volen rumiar) sobre llengua, però és importantíssim. Cabdal. Si em permeteu el suggeriment, una manera molt agradosa de fer-ho és llegir alguna de les moltíssimes traduccions de textos teatrals que ha fet en Sellent, sovint autèntics monuments a la llengua col·loquial (genuïna, plena d’impureses, de la qual us n’acaba de donar un tastet deliciós al comentari de sobre).

  8. Ja fóra hora d’homenatjar o simplement respectar com cal els bons traductors com el Sr. Sellent, el Sr. Miquel Desclot, el Sr. Xavier Pàmies, el Sr. Joaquim Mallafrè, la Sra. Anna Casassas, el Sr. Miquel Cabal o el mateix Sr. Pau Vidal (també amb les peripècies del seu Miquel Camiller) i tants d’altres que ara em deixo i que podria haver esmentat i als quals demano disculpes. I ho dic desconeixent si la traducció és fidel o no a la llengua original traduïda, però les obres literàries i el català excel•lent que he pogut llegir gràcies a aquestes persones és un fet que no té preu. M’han fet xalar de valent tots plegats. Per tant, i aprofitant que ve a tomb, els envio una forta abraçada en senyal de gratitud i admiració.

    Per què no felicitar a qui s’ho mereix?. I doncs, per què no aplaudir els que es dediquen a aquest món de les lletres, sospito que bastant desagraït, però tant important per a qualsevol cultura? Gràcies als quals els catalans podem llegir una literatura que ens estaria vedada. No és important això?

    • Benvolgut Sr. Aiguadé,
      Li agraeixo la consideració que li mereix “aquest tal Garolera”, el qual se sentirà molt honrat de figurar en la seva particular “Martipèdia”.
      Abans, però, de concedir-li aquest honor, crec que farà bé de consultar-ne el currículum professional i acadèmic, que trobarà al web del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra.
      Reiterant-li l’agraïment pel seu interès en un modest estudiós com “aquest tal Garolera”, aprofito l’ocasió per saludar-lo ben atentament.

  9. M’agrada aquesta polèmica, no pas perquè la trobi enriquidora sobre la qüestió lingüística tractada, al contrari, em sembla d’entrada inútil i m’importa un rave sec perquè tot està perdut i entenc que no hi ha res a debatre. M”agrada aquesta polèmica perquè encén els ànims, acaba previsiblement superant la hipocresia, es perden les formes, la falsedat cívica i, doncs, surt la veritat, l’ego, la bèstia egoista, de mentalitat indefectiblement tancada, incorregible com un prejudici, que cada part implicada porta a dins i que em confirma el que fa anys que dissortadament penso: la comunicació entre humans és impossible. La humanitat és una espècie fracassada. Ho dic jo, amb el permís, naturalment, de Thomas Bernhard.

    • Comparteixo el teu pessimisme, Manel, però hem de tenir confiança en el gènere humà. D’aquí a deu mil•lennis tot serà millor. I ja no discutirem de qüestions lingüístiques.

  10. M’ho sembla a mi o a Ponsatí-Murlà se li escapa el problema principal? Ataca l’ús d”engendro’ com si hagués descobert un punt feble, i resulta que els altres són els ‘purs’.

  11. Tot plegat trobo que té el regust de l’eterna controvèrsia sobre qui mana i disposa en qüestions de llengua: els parlants o els gramàtics? Em ve al cap el cas de l’Appendix Probi, paradigma de voler corregir allò que finalment s’acaba imposant. Es podria caure en una visió catastrofista o fatalista, però jo sóc més partidari d’encomanar-ho a la Providència…
    Recordem una de les estrofes de la cançó The Times They Are A-Changin de Bob Dylan:
    Veniu escriptors i crítics
    que creieu saber-ho tot.
    Cal tenir els ulls oberts
    i canviar si canvia el món.
    No correu tampoc massa,
    la ruleta està girant:
    ningú no pot saber
    el lloc on pararà.
    Vigileu, qui perd avui
    guanyarà segur demà.
    Perquè els temps estan canviant.

  12. L’oposició pur/fals és totalment errada. No es tracta d’això. Es tracta d’un trencament, d’una “crisi”. El trencament té a veure -doncs sí-, amb l’essència, amb “com és…” Estem en un punt de transit; un moment especialment traumàtic perquè tot s’endreça cap a un final. Aquest final és el de la llengua catalana -que és tant com dir el tot- tal com ha estat fins ara. Té a veure amb la possibilitat de continuar existint o irremissiblement fer cap a la nit dels temps, a l’oblit. La sintàxi, la fonètica, etc, són tansols el fenòmen en què aquest futur se’ns adreça; indicis premonitoris del que s’ha d’esdevenir si no s’hi fa res i no se sap escoltar. La batussa irrisòria, per no dir denigrant, amb què es tracta aquesta qüestió, -com s’ha pogut veure ací- forma part d’aquells indicis.
    La llengua és qüestió d’Estat. Cal que ho sigui. Només cal una sola cosa: consciència una.

  13. Té raó Sr. Ponsatí quan diu que l’edat no és cap garantia d’un català ben parlat. És més, en els temps del franquisme el català parlat era esgarrifós, deformat i farcit de castellanismes. Mai s’ha parlat tan bé el català com ara i mai s’ha parlat tant, però això fa que augmenti el risc de parlar-lo incorrectament i que es perdi genuïtat d’alguns mots. Té raó el sr. Garolera quan diu que els mitjans de comunicació haurien de filar més prim, perquè la millor eina que tenim per combatre la contaminació del castellà és la lectura, ja sigui de llibres o diaris, com també la radio o la televisió. Però jo que he nascut l’any 61 puc dir que prefereixo la situació del català actual que el d’aleshores, malgrat totes les incorreccions que puguin fer-se per part d’alguns parlants.