¿Noms? Vostès mateixos

13.03.2014

No fa ni una setmana que aquí mateix, a “Núvol”, hi vaig publicar un articlet titulat “Pusil·lànimes culturals”, en què em queixava de la poca transcendència intel·lectual de revistes i suplements dedicats a la cultura, i també del poc rigor —conseqüència directa de la falta d’interès polític més enllà del dirigisme— de les institucions del ram. En la petita però interessant controvèrsia generada, hi he notat que els més crítics amb les meves paraules volien que l’article apuntés noms representatius dels vicis que hi denunciava. No els satisfaré del tot, perquè, de noms, en diré pocs, però amb les meves preguntes segur que els identificaran plenament.

Seu de l'Institut Ramon Llull

¿Es fan auditories de domini públic de totes les institucions culturals? ¿Es calcula seriosament la relació de despesa i resultats? ¿Hi ha barems mínimament objectius per valorar què s’hi fa i què s’hi deixa de fer? ¿El resultats que es busquen són d’aprofundiment i eixamplament cultural o hi ha massa operacions d’imatge? ¿Hi ha cap criteri objectiu a l’hora d’escollir comissaris i exposicions? ¿Es dóna com a culturalment significativa una bona assistència de públic, i per tant com a sinònim d’èxit, quan tots sabem que en la cultura de la bona més aviat passa el contrari? ¿Ens hem de conformar amb l’autobombo que es fan els mateixos interessats, gràcies al suport d’insulsos programets de televisió i d’unes pàgines de cultura dels diaris que en parlen com si fossin anuncis pagats? ¿Quins són els “serveis prestats” que s’amaguen rera d’alguns nomenaments? Preguntes i preguntes que no s’acabarien mai.

Per exemple, ¿quina informació pública s’ha donat del pas de l’anterior director del CCCB? ¿Se n’han auditat despeses i resultats? I el mateix sobre l’Arts Santa Mònica, després de vint anys del mateix director. De tot allò que ens han ofert, ¿n’ha quedat res sòlid que no ho fos ja abans de passar per les seves dependències —ho pregunto sobretot per les pretensions de tots dos projectes—, al marge de munts de paperassa a tot color sense incidència cultural real?

¿Algú ha auditat i ha fet públics els resultats de l’Any Espriu? ¿Algú ha pressupostat l’Any Vinyoli i ens ho ha explicat? ¿Algú ha auditat les Setmanes de Poesia quan els directors n’han plegat i n’ha fet saber els resultats? ¿Com es decideix en cada cas quines són les persones idònies per encarregar-se del que sigui? ¿Ho expliquen mai la conselleria o la regidoria corresponents? ¿Són escollides a dit? ¿No seria millor fer-ne un concurs públic en què s’hagués de presentar un informe d’intencions, despeses, recursos, etc.?

¿Algú ha passat comptes públics de les despeses del CONCA d’abans i d’ara? ¿Com és que es repeteixen constantment els noms d’alguns personatges que no paren de moure’s al voltant de les institucions? ¿La llagoteria dels que ronden el conseller de torn i no pas cap criteri objectiu és la manera de nomenar-los? ¿Són necessaris aquests consells i satrapies consultives? A mi em sembla que, a la vista de moltes de les decisions que es prenen, no en fan falta gaires, de consultes.

 

Centre d'Arts Santa Mònica

 

¿Qui audita el Ramon Llull i els diners que es gasta i s’ha gastat en promocions i viatges mai fet públics de persones que es munten pessebres a l’estranger per autopromocionar-se a costa de l’erari públic i a les quals es paga el desplaçament per terra, mar i aire? ¿Quins són els criteris de tria d’autors que es promocionen aquí i allà? ¿És veritat que tot depèn del “gust” del director, com em va reconèixer en una ocasió el Sr. Bargalló quan era president de la institució? Si és així, ¿com és que el criteri personal pot ser el criteri d’un ens públic?

¿I el MNAC i el MACBA, i el Teatre Nacional i el Lliure, i l’Auditori i el Liceu, com es gestionen? ¿I les edicions de la Generalitat i de l’Ajuntament com es decideixen? ¿I com treballa la Institució de les Lletres Catalanes, que reparteix diners sense que se sàpiga mai públicament qui se’ls embutxaca? ¿Quins criteris es fan servir, més enllà de les simpaties o les antipaties, per canviar-ne els directors? ¿Les del senyor Mascarell, amb les seves polítiques de dèspota il·lustrat (sic), o les del conseller que sigui? ¿Hem de continuar aguantant que en política cultural hi hagi “persones de confiança”, en detriment de concursos de mèrits reals, com es fan per cobrir qualsevol plaça, amb avaluacions objectives i llum i taquígrafs? ¿Per què no es fan contractes per períodes fixos de mandat, prorrogables o no, que impedeixin la ingerència política?

I quan dic informació pública no vull dir una informació manipulada i amagada en qualsevol racó del DOG o en memòries desades al calaix, sinó que vull dir informació publicitada. Informació prèvia i posterior sotmesa al debat i, si cal, a la denúncia. Sospito, sí, sospito, ara que precisament s’ha fet el debat parlamentari sobre la pobresa, que per aquí es podrien haver estalviat i continuar estalviant una colla de calés gastats alegrement en serpentines, confetti, trompetetes i espanta-sogres, això sí, pagats a preus de “velázquezs”. Perquè potser el que caldria és portar institucionalment a la pràctica una cultura austera sense mediatitzacions del poder, inclinada a la reflexió i a la indagació sobre si mateixa i sobre les condicions socials i les circumstàncies històriques en què sorgeix; una cultura, doncs, allunyada dels fastos oficials, de l’espectacle i dels grans muntatges mediàtics

CCCB

No sé si se n’han adonat, però com veuen no he parlat del Palau de la Música. ¿Que potser ens pensem que els millet i els montull són espècies de sangonera que ens arriben de l’espai sideral, per on volarem quan siguem independents? Doncs no, són espècies ben autòctones, i no hi ha cap raó per pensar que a hores d’ara no proliferin en altres institucions culturals. A més a més, ¿què se’n pot dir de la barreja de públic i privat en el món de la cultura, amb avantatges fiscals que no s’acaben d’entendre mai? Si realment som conscients de les virtuts públiques que es prediquen i dels vicis privats que es consenten, de seguida ens adonarem que allò que els deia de la Cultura Crítica, a la manera de Horkheimer i Adorno, és una autèntica quimera, però és evident que, sense aquesta capacitat qüestionadora, no hi ha cultura que valgui res.

Novena a Sant Antoni

Pel que fa a revistes i suplements culturals, com que són d’abast privat, només donaré unes humils idees.

Primera. Que responsables i col·laboradors estiguin ben pagats i no siguin simplement periodistes, que saben de tot ben bé res, sinó persones de reconegut prestigi intel·lectual, amb capacitat d’objectivació i lliures al màxim de sectarisme. És a dir, s’han de posar al capdavant de les seccions de cultura del mitjà que sigui especialistes de solvència contrastada i d’àmplia formació clàssica que sàpiguen analitzar les obres des del pòsit de la tradició i que no tinguin por de posar a la picota la faramalla.

Segona. Que es fugi sempre de l’acomodació al mercat. O encara pitjor, de la submissió al poderós de torn. Des de la cultura s’han d’exigir productes de solidesa intel·lectual contrastada i durable.

Tercera. Que hi hagi una línia de comportament editorial, amb objectius canònics de consolidació dels clàssics i de descobriment de la vàlua intel·lectual de les obres en marxa. Les crítiques han de ser ben fonamentades, ni a favor ni en contra. S’ha d’acabar que els suplements i les revistes semblin encartaments publicitaris pagats pels editors. S’han d’evitar al màxim, doncs, les urgències de les novetats.

Quarta. Que es dediqui bona part de l’espai cultural que sigui a la reflexió sobre la tradició: clàssica i, sobretot, europea. S’ha de prendre partit, i treure’n suc, pels grans noms del passat de la nostra tradició d’aquí i de fora, que s’han de tractar com a miralls d’ambició cultural, i s’han d’obviar els autors estrangers de tercera i quarta fila que sovint apareixen publicats per qualsevol editoret que es pensa que, amb ells, ha fet el descobriment del segle. D’autors de tercera i quarta autòctons és del que anem sobrats. Només cal fullejar els llibres de la taula de novetats en català de qualsevol llibreria.

Cinquena. Que es busquin crítics que aspirin a fer que la seva obra sigui la crítica, i no pas la creació literària i artística, cosa que sempre els acaba sent un llast al convertir-los en jutge i part.

Sisena. Que els mitjans objectivin les funcions dels responsables culturals i els blindin enfront de la política, els amiguismes i els interessos comercials.

Setena. Que els mitjans serveixin per difondre la investigació universitària i els seus resultats.

Vuitena. Que es faci un pacte de tots els mitjans sobre la defensa de l’excel·lència de la cultura i de la llengua.

Novena, a Sant Antoni. Que tot allò espuri que ha envaït les revistes i els suplements culturals torni a les pàgines d’espectacles o que ens ho estalviïn. La no discriminació  qualitativa ha portat al batibull actual de donar la mateixa importància a Brahms que als Brams, per posar un exemple. O també, perquè m’entenguin, podríem dir allò de Maritornes, a tus fogones, que la cultura és una altra cosa.

Aquestes i totes les idees que s’hi vulguin afegir, però sempre en defensa de l’objectivitat de criteri i de la màxima exigència intel·lectual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

18 Comentaris
  1. Bravo, per aquest article i l’anterior. “No hase falta desir nada más”, com va dir un dia D. Balmanya a José M. García. Jo hi afegiria encara els premis literaris, en la línia que el senyor Martí Aiguadé denuncia en un article al seu blog personal, de recomanable lectura, per cert. Repeteixo: enhorabona per aquest article i per “Pusil·lànimes culturals”!

  2. Si el vostre propòsit és denunciar l’amiguisme, la incompetència i l’opacitat de l’administració pública aquest article assoleix molt bé el seu objectiu; però és que aquest no era el tema. Creia que parlàvem de suplements culturals, de crítica literària i d’interessos editorials, qüestió aquesta que abordeu seguidament amb un quasi decàleg molt útil com a punt de sortida del que idealment hauríem de tenir; i bé, trobo que abans de treure la destral podíeu haver començat per aquí.
    Tornat a l’article anterior, primer dieu que aquests suplements pràcticament no haurien d’existir perquè ningú fa res que valgui res. No hi ha matèria per omplir-los, vaja. Després dieu que cal saber triar el gra de la palla. N’hi ha de gra? Seguint les vostres paraules sembla que ben poc.
    Així, aitals suplements només tindrien la funció d’estirar orelles i picar crestes a tota la colla de farsants que pul·lulen per la pseudocultura. Lloable funció que sens dubte donaria sentit vital, feina i ressò als irats hipercrítics de sempre. I si no ho entenc malament, el missatge últim del passat article és responsabilitzar als autors dels suplements culturals d’entumir i frivolitzar els inpulsos culturals que el moment present hauria de generar. El gloriós moment present.
    El que trobo a faltar és equanimitat. Cito textualment (només un exemple): “per no parlar dels editors, cada cop més alliçonats pels amos per obtenir bones vendes i no pas llibres intel·lectualment enriquidors”. Doncs mireu, jo trobo que actualment hi ha un bon grapat d’editors que publiquen per raons no crematístiques obres importants. Suposo que hi estareu d’acord. La banalitat sempre hi serà; per què no la deixeu córrer, que es consumeixi soleta i aparqueu la rebequeria?

  3. Enhorabona per l’article. Cal valentia per assumir la nostra precarietat. Els dèficits que denuncieu no són només del món de la cultura. Som un país petit, gris, inculte i corrupte. Com tants d’altres. Però aquest és el nostre i ens dol. Val més que toquem de peus a terra. Gràcies per apropar-nos el mirall.

  4. Jo he entès l’article sense massa esforç intel·lectual i des del País Valencià, on som a les beceroles de l’enteniment i ben allunyats del repartiment del pastís. Podria dir: “Enhorabona per l’article!”, però com que sóc valencianet, és millor que calle, no fos cas que reba garrotada.

  5. Com en Xavier, jo també vaig entendre que el tema principal eren les publicacions sobre manifestacions culturals. En tot cas celebro senyor Camps aquest segon article perquè fa propostes en aquest àmbit.
    L’altre àmbit, que sembla que és el que atrau més, és més mediàtic, em sembla que forma part d’un debat més general, és a dir d’una reflexió política imprescindible sobre com es gestionen els diners de tots i què hem de fer per participar més en aquesta gestió i eviatar els abusos.
    Evidentment la gestió política de la cultura té influència en l’activitat privada, però no és tot el mateix.
    Finalment, estic d’acord amb en Xavier que la banalitat sempre exisitirà, perquè té el seu públic, igual que sempre hi haurà oferta alimentària de baixa qualitat però de consum molt estès, i l’únic pal·litiu, que no remei, és l’educació. I aquí tornem al mateix d’abans: debat polític d’abast molt més ampli.
    Ho volia deixar aquí però arrel d’un comentari a l’anterior article no puc estar-me de preguntar-me en veu alta per què demanar propostes a qui considera que alguna cosa no funciona és mesquinesa. Per sort el Sr. Camps sembla que no ho considera així.

  6. Els que hi enteneu, quan dieu que tot és molt mediocre, de tercera o quarta fila, la veritat és que ens despisteu bastant. Entre les novetats, ¿no hi ha res que se’n salvi? El que s’escriu ara, ¿tot és una merda? Aleshores, ¿quina esperança hem de tenir els que seguim les novetats (però també llegim clàssics), sense que se’ns tracti d’imbècils tant per una banda com per l’altra?
    Fa poques setmanes li vaig llegir un article a un poeta, escriptor i artista en què manifestava que Espriu era un mal poeta i que malaguanyats els calés que es van esmerçar en l’any del seu centenari. En canvi, molt abans, en un altre article, un reputat escriptor i poeta en cantava les alabances. Com s’entén? Els que sí que no en sabem, com ara jo, ¿com ens ho hem d’agafar? Davant d’aquestes divergències, ¿un no pot concloure que ja s’ho faran, que val més tirar pel dret i llegir allò que més li abelleixi en tot moment sense pensar que és de tercera o quarta divisió?
    Amb raó o sense, algú diu que aquest país és petit, gris, corrupte, inculte. Deunidó ! Davant d’això vindrà un dia que podrem triar en referèndum: tallar-nos les venes o bé tirar-nos a la via del tren.
    Avui el programa del Basté, a Rac1, ha retransmès un debat entre els cinc precandidats del PSC de cara a les eleccions municipals de Barcelona, els ha regalat un temps preciós que nega als debats o tertúlies culturals, on brillen per la seva absència en tots els mitjans, ja siguin privats o públics. Jo pregunto si no fóra adient muntar un debat radiat o televisat, en prime time, amb el Sr. Camps Mundó, el Sr. Conseller de Cultura, acompanyats dels al•ludits als seus articles, per debatre les qüestions que el Sr. Camps ha desgranat. Ara: no cal ser un endeví per suposar que ni Rac1 ni Tv3 ni Catràdio s’avindrien a un debat d’aquesta mena. Seria incongruent que ho fessin, atès que no els preocupa gens la cultura. I el més fotut de tot: no preocupa gens a la majoria de catalans.

    • Jo si fos el Sr. Camps no l’acceptaria pas un debat així. Abans s’haurien de posar totes les dades sobre la taula, i això no ho faran pas els interessats, o s’hi ho fan ja es cuidaran de falsejar-les. En aquest país en què no dimiteix ningú ni ningú accepta la seva culpabilitat encara que sigui evident no hi ha res a debatre amb el poder. Només es pot fer que denunciar-ho.

      • El que volia dir és que aquests articles del Sr. Camps mereixen ser debatuts o contestats, si cal, per qui pertoqui. La Cultura i la política cultural mereixen ser debatudes, discutides, redreçades… Aquest senyor no és un xitxarel•lo qualsevol. Penso que les ha dit molt clares perquè ara, des de les institucions, no se’n sentin interpel•lats. A d’altres països què passaria?
        Jo em referia a un debat públic entre persones crítiques i manaies per treure’n l’aigua clara. Cadascú que exposi les seves raons, amb dades i arguments. Penso que la Cultura s’ho mereix i nosaltres, els ciutadans, també. Ara: això no es farà i qui dia passa any empeny.

  7. Aquest article i l’anterior em semblen ben interessants, així com els subsegüents debats que generen. Ara bé, crec que tota la problemàtica cultural que apunten està enquistada de fa anys. I ho està, en bona part, per la carència d’un debat cultural quan era l’hora i s’estava a temps d’intervenir per corregir defectes parcials a les branques. Ara els defectes són estructurals i comprometen el tronc sencer. Tallem l’arbre i n’empaltem un altre? Acabaré amb una pregunta de bona fe. Aquest esperit crític de Camps que se’ns revela avui sobtadament, on era fa 5, 10, 15 ,20, 25 anys? Com més enrere en el temps, més oportú hauria estat de cara a un probable efecte corrector. L’autor ja té certa edat i fa 25 anys ja en feia molts que era adult… Era absent del debat cultural, l’autor de L’Absent (1989), un poemari que tant valoro? Em disculpo d’antuvi per la meva ignorància si Camps ha estat publicant consideracions crítiques coherents amb les actuals durant els darrers 25 anys. Per acabar, remarcaré que he parlat d’empeltar un nou tronc i no de plantar un nou arbre perquè les arrels, al cap i a la fi, existeixen, són sòlides i sobreviuran, d’una manera o altra, el mal pas.

    • Sí, amic Dachs, fa molts anys que, amb més o menys encert, em trenco la cara per tenir una culturassa i no pas una cultureta. De totes maneres, abans de sorgir aquest món d’Internet, era molt més difícil col·locar articles mitjanament crítics als mitjans. La guàrdia de corps ho tenia més fàcil a l’hora del control i molts mitjans ja portaven incorporada l’autocensura, el xip del poder de torn. Havien de parar la mà per tirar endavant i no calia indisposar-se amb ningú, que no se sap mai. Ara, amb això del món virtual, se’ls ha desquadrat més la cosa, però, com pots veure en tota polèmica, els pusil·lànimes que reaccionen automàticament contra tota crítica i se’n blinden mirant de fer callar el missatger són munió. El seu argument bandera: “Oh, sí, molt criticar, però res d’aportar solucions”. No sé si dir-ne mesells o passarells.

      • Senyor Camps, tinc seriosos dubtes (i ho lamento, cregui’m) que algun dels aprofitats que xuclen de la cultura es dediqui a polemitzar amb vostè. Els que l’hem interpel·lat aquí som persones corrents que només ho hem fet per mirar d’esclarir el sentit general de l’article Pusil·lànimes. Continuo pensant que és un article confús, parcial i injust que pot induir a conclusions errònies. Personalment no li demanava solucions, li demanava concreció. Per entendre’l.
        Per altres persones l’article és diàfan. Molt bé per elles, suposo que eren els amics, els que estan en la seva onda. No tots hi estem aquí, perquè alguns entenem la cultura com un creixement personal que s’imposa al marge de l’ambient. No necessitem fer-nos mala sang en aquest sentit.
        Si em permet la franquesa, penso que de vegades un excés de “culturassa” pot provocar hipertròfia, per no parlar de pedanteria i vanitat. És el que em sembla notar en alguns dels comentaristes, com aquell Joan que em tracta pràcticament de burro, em diu amic i em tuteja quan no em coneix de res. No sé si la bona educació i la formalitat té res a veure amb la cultura. Seria un altre tema.

      • Quan en un debat algú desqualifica aquell que no l’aplaudeix incondicionalment, enlloc de seguir debatent idees, s’acaba el debat. Per mi. No vull ser-hi.

        • És ben bé així, senyor Pareja. Déu faci que mai tinguin un càrrec d’aquests que tant critiquen, el despotisme i la prepotència estaria assegurada.

    • Suposo que en aquesta analogia jo dec ser un dels presoners que no han sortit mai i el senyor Camps aquell que ha conegut la realitat. Si és així no em dono per al•ludit. Jo en cap moment he negat el seu anàlisi. Només vaig demanar propostes en positiu, i de fet així ho va fer, i ho vaig celebrar. El meu enuig i desacord és per haver estat tractat de mesell o passarell. I coincideixo senyor Dachs que els arti les són interessants. Si no ja no m’hi hauria posat.

  8. Camps, no és estrany que aquests mateixos que et demanen noms, és a dir aquests que et demanen més valentia i honestedat que la que ja demostres, siguin justament els mateixos que, covards, serien totalment incapaços de donar la cara cantant ni que fos mitja veritat i, doncs, demostrar ni una dècima part de la valentia que tu sí que demostres. Fins aquí arriba la seva mesquinesa a què els obliga la covardia. Per tant, ni cas. Són el paradigma de la merda de país de mentalitat miserable que tenim, la mateixa mentalitat que, per cert, denuncies sobre el sistema incultural a casa nostra. T’he llegit els dos articles i són impecables. Veritats com punys. Gràcies per haver-los escrit.