Només una destral ressona lluny

5.09.2014

Jordi Llavina, comissari de l’Any Vinyoli, presentarà en el marc de la Setmana del Llibre Neu, fang, rosada, constel·lació (El Cep i la Nansa), un recull de tots els articles, treballs i apunts que ha fet sobre la poesia de Vinyoli. El volum es presenta també avui al Museu de la Vida Rural, a L’Espluga de Francolí (19h). Us oferim aquí el pròleg de Valentí Puig, que discrepa de manera declarada amb la visió de Vinyoli que tenen altres poetes, com ara Joan Margarit.

 

Vinyoli al Turó del Vent, davant del castell de Farners (Joan Guitart)

Per dir-ho de forma analògica, el temps de Vinyoli no és històric: és, posem per cas, geològic. I no sub specie aeternitatis. És molt més que remot i a la vegada incert, com els orígens de la conducta humana. Correspon a una vitalitat gairebé prèvia a la història com a reinvenció del passat. Existencialitat radical, allunyada de la fusió col·lectiva, fins i tot amb les característiques d’una revolta fosca que sap que no té futur i no vol tenir més passat. Decaure i a pesar de tot sobreviure. En primer lloc, “Hora quieta”, quan tot és quiet i només una destral ressona lluny. “Llisquen les aigües en silenci igual / que les edats, i brilla tristament / avui com a molts segles aquesta hora”. Som a un entreforc indiferent a la trama dels segles. Una destral sense temps. La culpa és inabastable, superior a l’experiència, prèvia a l’existència. La concreció poemàtica de Vinyoli representa els detalls fins i tot més empobrits i sòrdids de la finitud humana. El poeta queda extraviat entre els records “de tantes culpes” que no ha expiat mai. Res pot ser innocent en la poesia de Vinyoli, tot és conseqüència de la caiguda. És a dir: “Que tot és dur, cruel, sense pietat / i sempre el mal i la vergonya duren”. Vet aquí l’urpa del mal, una presència en “Abans que neixi l’alba”. És el mal una desviació de la transcendència?  Aleshores res sembla tenir perdó.

Fa cent anys que Vinyoli va nàixer i l’escriptor Jordi Llavina fa els deures: llegir l’obra del poeta d’una altra generació, posar a prova la consistència del continuum i reintegrar el sentit de la poesia més enllà de l’anècdota banal de la cronologia. Com si haguessin pujat tots dos al ring, Llavina tempteja Joan Vinyoli per posar-li a prova el joc de cames, el punch, sense buscar una victòria per punts. Això és més aviat cosa dels poetes populistes d’ara, propensos a perdonar la vida als poetes més essencials. Joan Margarit, per exemple, ha escrit “El meu Vinyoli”. Certament, no és el nostre. Hi ha literatures que accepten empetitir-se per poder ser representatives d’una cosa que ja no és literatura ni forma simbòlica o vital, sinó galeria de nínxols funeraris on cada poeta té a la làpida una puntuació en comptes d’un elogi just. No és insà preferir la tomba del soldat desconegut. Aquesta era, certament, la preferència de Vinyoli quan apamava els dominis de la mort.

Envellir, morir: una gresca que té final. Amor i mort. A “Sunt lacrimae rerum”: “Ploren les coses, plora el temps, / plora la vida no viscuda, / plora també la vida que hem viscut”. Viure la vida i no viure-la: el poema que, en aparença, és la concreció lírica d’una experiència esdevé tota una altra cosa, i el poeta és “una rata espantada que surt de la fosca / i corre a amagar-se en qualsevol forat”. Por o terror intemporals, un temps difunt, com al poema “Gall”. Aleshores el poeta veu el temps “com un riu allargant-se en la fosca”. Després. El caçador pot reconduir l’escena però sempre hi ha “el pas feixuc de l’aigua morta”. Podem fer volar un estel com a “Des del talús”, però la pregunta és: “La vida, qui la viu?”.

Celebrar el centenari de Joan Vinyoli pot consistir a mirar per la finestra, veure com penetra la llum de la matinada i de cop i volta evocar un poema que teníem redossat a la memòria des qui sap quan i és Vinyoli qui parla de la vida i del temps que passa o no passa, de monotonies absurdes o del perfil de la mort. Per quina raó hauríem de ser fidels als poemes de Vinyoli? Jordi Llavina ho demostra com qui prefigura una prova matemàtica.  L’elevació del poeta Vinyoli prové d’una incertitud vital irremeiable. És l’elevació d’una intensitat existencial que no pot donar l’esquena a l’angoixa, l’angoixa del temps de la culpa i de no saber si fa l’alçada la talla del poeta que volgué ser. Llavina ho veu con un “anhel imprescindible d’existir, de mirar d’esquerdar el mur infranquejable de les certeses empíriques”.

La consistència d’una literatura la dóna això, que un poeta d’ara com Jordi Llavina retorni a un poeta del passat de fa segles o dècades i se’l miri fix a la cara, per saber quin somni comparteixen, quina mirada sobre la vida i la mort. La relectura de Llavina identifica detalls de Vinyoli que no sempre havíem tingut en compte, l’expressió profusa del color, el “dia blau”, un “silenci lilós”, les “campanades vermelles” o la “vinosa color de vida molt viscuda”. La lectura que Llavina fa del poema “El bany” és vibrant perquè reinventa la intensa sensualitat que Vinyoli ens deixà com una seqüència inimitable d’imatges. Diguem-ne potència postsimbolista. És també la lectura dels autoretrats del poeta, “Autoretrat, amb fang i robins”, “Autoretrat amb l’ombra d’Orfeu” i “Autoretrat a seixanta- cinc anys”. “Mira’m la cara encesa / de sàtir vell”, escriu Vinyoli, i Llavina té l’encert de recordar els retrats de Lucian Freud.

La vida dels poemes de Vinyoli sovint és un paisatge nu, sobretot quan no contempla la mar. El poeta de les desolacions urbanes estiueja arran de mar amb el plaer de la conversa i els aperitius. També va identificar les rutines devastadores, l’asfíxia d’una precària societat intel·lectual, el tragí sinistre de l’enveja literària. Va buscar el vol de l’alta poesia i potser per això importa encara més la matinada, la roba estesa als terrats d’una ciutat sense nom, mirar el món per la finestra i veure de lluny  naus trirrems de pobles antics que arriben a la costa.

Jordi Llavina, comissari de l'Any Vinyoli | Foto de Toni Galitó

Vinyoli: ”Univers, et canto. / Quin raucar de granota, tanmateix”. És un poema per compartir amb el vell amic tractat per Vinyoli a les tavernes, el gran poeta Li Po. Un altre vell amic és Rilke. Després de la polèmica estantissa sobre la poesia de l’experiència, en queda la poesia de l’existència que és la de Vinyoli quan constata el pas del temps discontinu, inapel·lable, emmascarat pel costum i l’àrdua vocació d’escriure poemes que la societat del nou segle voldria preterir al videoclip. Vinyoli batalla amb la maduresa impossible, i això el du als malentesos amb la serenitat. Peter Pan sobrevola els supermercats i les residències geriàtriques. L’amor és un laberint, la culpa no té sentit i un mal reptilià s’endinsa en  la inseguretat de tots els dies. I a la vegada entrem en el domini màgic. Introducció al mètode Vinyoli: duresa i vulnerabilitat, intel·ligència i caos. La lírica i la vitalitat conflueixen como una metàstasi, no sempre benefactora. Llavina ha refet el continuum que —per imperfecte que sigui— va d’Ausiàs March als poemes de Tot és ara i res. En tants moments d’intensitat privilegiada, Vinyoli és un poeta for all seasons, fins i tot amb pocs lectors. Jordi Llavina diu que la gran poesia es aquella que no s’acaba mai. Hi tornes i sempre és idèntica i distinta. Com la de Vinyoli —segons Llavina—, concentra “ànima i consciència”. Llavina va fent-se escriptor i, per tant, lector, lligant  les etapes de la seva vida a un retorn cíclic, des de 1984, als versos de Vinyoli.

Té un gran sentit que Vinyoli citi La tempesta al poema “Algú que ve de lluny”. I diu: “Llegim-nos l’un a l’altre La Tempesta: / sabrem alguna cosa / de la vida, del somni i de la mort”. És l’enyor impossible d’una màgia que —com feia Pròsper— pot aconseguir naufragis amb bon resultat, la reconciliació amb la realitat de la vellesa, un afany de lleugeresa impracticable com seria una escena gloriosa de la commedia dell’arte. Però Vinyoli també sabia que massa vegades qui domina l’escenari és Caliban.