Només som dos a dinar

5.08.2013

Obre els ulls i distingeix l’esmorteïda claror que es filtra per les escletxes de les persianes mal closes. “Deu ser tard”, es diu. Per comprovar-ho, aixeca una mica el cap i mira quina hora és al vell despertador, que aquest matí no ha sonat a dos quarts de vuit com de costum perquè li ha donat festa. Veu que són les nou tocades, però no té cap pressa per llevar-se. Avui és Nadal, un dia en què li abelleix fer el ronso al llit mentre es desvetlla.

Dóna un cop a l’espatlla d’en Martí perquè es desperti. Però el seu marit ni s’immuta. Sempre ha estat un dormilega. Fa un esforç i surt del llit. Amb els ulls mig aclucats es calça les sabatilles, es posa la bata– fa una fred que enrampa – i corre cap a la cuina a encendre l’estufa elèctrica i a preparar l’esmorzar. Avui, per ser el dia que és, farà alguna cosa especial: torrades amb mantega i melmelada, suc de taronja natural, magdalenes i cafè amb llet, tot i que el metge això del cafè li tingui prohibit. “Però per un dia no passa res”, pensa. No s’oblida de la medicació, de l’obligada i maleïda medicació, que cada any que passa augmenta. Sent la porta del bany, senyal que en Martí s’ha llevat.

Avui, ells dos seran sols a dinar. Dels tres fills que tenen cap pot venir. La noia gran, la Clara, va amb les nenes a casa dels pares del seu marit; la segona, l’Anna, és infermera i a aquella hora té guàrdia a l’hospital on treballa, però ha dit que passaria a mitja tarda, i el petit, en Lluís, està de viatge, no recorda on, amb uns amics. Tot i això, ha preparat un menú especial: sopa de galets i ànec rostit, que ja té cuit d’ahir i que només caldrà escalfar i rossejar.

Pels voltants de migdia, s’abillen tots dos amb els millors vestits que tenen i surten a comprar les postres del dinar: un tortell petitet, neules – que li encanten – i torrons. Ah! i uns pastissets per quan vingui l’Anna a la tarda. Com que el dia és clar i llueix un sol agradable, decideixen donar una volta per la rambla. Es troben veïns i coneguts que els desitgen Bon Nadal i fan petar la xerrada una estona. De retorn cap a casa, ella pensa que li agraden els dies com avui en què tothom és feliç o ho dissimula prou bé.

Havent dinat, a l’hora de les postres, treu la capsa on té guardades les fotos familiars. Fa temps que no se les mira. Les revisa d’una amb una i les passa al seu marit perquè les vegi també. En té una bona colla d’imatges dels avis, dels pares, dels fills i de les nétes. I també de seves, clar! D’en Martí i d’ella quan eren joves, quan festejaven, del dia del casament, … Alguna li fa entelar els ulls i una llàgrima li llisca cara avall. No ho pot evitar.

Sent grinyolar el pany de la porta d’entrada. “Verge Santíssima, m’ha passat el temps volant!”, s’exclama. L’Anna entra al menjador, es treu l’abric, el deixa sobre el balancí i veu que la taula encara estar per desparar. S’acosta a la seva mare, l’abraça i li diu:

-Bon Nadal, mare. Has passat un bon dia?

La dona felicita també la seva filla i li ofereix un ample somriure. Tot seguit, la noia amb bones paraules li retreu:

-Mare, com t’haig de dir que no has de parar taula per dos, ni comprar menjar per dos. Has d’assumir d’una vegada per totes que el pare ja fa un any que no hi és.

Amb una mirada plena de bonhomia i picardia, ella respon:

-És que em fa tanta companyia!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. M’agrada, Pere, un dels que més fins ara. Amb la sorpresa final insospitada, que li treu el que semblava que havia de ser un final massa feliç.