Nocions de bricolatge

20.08.2018

La Maria baixa el carrer Muntaner empesa per aquella mena de força que dona un bon dia de feina i pel desig de compartir-ho amb el seu marit. Abans de pujar a casa entra al supermercat i compra quatre coses. Quan arriba al pis allibera amb dificultat un dit per a prémer el timbre però no l’obre ningú. Deixa les bosses a terra amb cura per tal de que no oblidin la seva funció i se’ls escapi alguna peça de fruita o el que seria mes greu, l’ampolla de vi, i busca les claus. Obre la porta il·lusionada i atemorida alhora i un cop més es troba a l’Oriol estirat al sofà mig adormit. El desperta, necessita la rebuda.

—Has dinat? És tard, fem un mos i ens guardem per a sopar bé?— No, l’Oriol no ha dinat, ni vol picar res, i segurament tampoc soparà.

Fa dos anys que són casats, al principi era quelcom puntual: el fet de beure massa a les reunions, el fet de no ser capaç de comunicar-se sense aquelles copes de més que el tornaven insuportablement loquaç. Però des que es va quedar a l’atur, la cosa s’ha agreujat. Ella l’empeny com pot: envia aquí i allà el seu curriculum, parla amb uns i altres, li presenta com a inajornables projectes per a millorar el pis en els que la seva destresa o la seva força són imprescindibles. Aquest cap de setmana mateix tenen pensat aixecar un mig mur per a separar el menjador de la sala. De fet, el material ja és al pis fent una bona nosa.

L’endemà, quan la Maria surt del despatx, el migdia del divendres li somriu seductor, però ella abaixa els ulls, qui sap què es trobarà quan arribi a casa.

En entrar al pis el dia s’enfosqueix.

Quan amaina la tempesta, adolorida i espantada, es deixa caure al llit. La paret de la capçalera no dona als veïns, tampoc sembla que hi passi cap conducció, si la cambra s’escurcés un parell o tres de pams ningú no se n’adonaria. S’espera que l’Oriol caigui adormit, l’arrossega com pot cap al seu destí i, aprofitant els maons que esperen amuntegats a la terrassa, comença a alçar el mur que els separarà per sempre.

Els primers dies el soroll era preocupant, després es va convertir en una remor, al cap de vuit dies ja no se sentia res. La Maria va aprofitar el pont de Tots Sants per a pintar la paret. Va triar un color molt encertat que contrastava amb el blanc de la resta de la cambra. Verde medio, posava a la tapa del pot.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Esther, he gaudit molt del teu conte. És una situació clavadeta a la que li va passar a una amiga, encara que ella no va ser tan expeditiva… llàstima!
    M’agrada com està escrit, ajustadament descriptiu, clar, mostrador…
    I el sentit de l’humor, negre, blanc, verd… que no falti!!! No en trobo gaire als contes d’enguany. Enhorabona!