No són unionistes: són unitaristes

El 21 de setembre de 2018 va aparèixer a Núvol un article titulat Unionisme o unitarisme?, en el qual jo sostenia que els polítics i els periodistes donaven erròniament el nom d’unionistes als periodistes i als polítics contraris a l’independentisme, ja que, baldament els qui tenen el poder de l’Estat s’esforcin a presentar la realitat política com a fruit d’una voluntat expressada en les urnes, en l’organització estatal de l’Espanya dels temps actuals no hi ha pas cap corrent unionista, sinó tan sols un rígid, sever, estricte, inamovible i intransigent unitarisme heretat de les etapes històriques immediatament anteriors. Per a demostrar-ho, oferia tota una colla d’arguments d’arrel o de naturalesa lingüística i política, i acabava demanant als polítics i als periodistes que deixessin d’usar el mot unionisme i que, dient les coses pel seu nom, el substituïssin pel correcte unitarisme.

Però va ser picar ferro fred. Ingenu de mi, esperava que a partir de llavors els diaris anirien plens d’unitarisme i que els polítics independentistes combatrien els unitaristes i fins i tot que els polítics unitaristes es donarien a si mateixos orgullosament aquest nom, ja que tan aferrissadament defensen la unitat. Tanmateix no fou així. A pesar d’haver fet gestions davant d’alguns dels responsables de la premsa digital catalana (que és la que diàriament llegeixo), he pogut constatar que no hi ha hagut fins al dia d’avui cap mena de vacil·lació i que tothom continua usant amb tota normalitat els termes unionisme i unionista, per a referir-se al que en realitat són l’unitarisme i els unitaristes.

L’Espanya d’avui dia no és pas la circumstancial unió d’estats de tants segles enrere, ans és un granític estat unitari intransigent amb qualsevol perspectiva, signe o intent d’unió, i disposat a fer tot el que sigui precisament per a evitar la unió i per a mantenir la unitat al preu que sigui. Per això es parla contínuament de la unitat –no pas de la unió– d’Espanya. Espanya és un tot únic en el qual la diversitat, enriquidora, digna d’ésser fomentada i promoguda, és com a molt només tolerada (i encara tan sols en teoria, perquè a la pràctica és discriminada, quan no perseguida). La unió suposa un pacte i un reconeixement de les diverses unitats que la constitueixen. La Unió Europea, com a macroestat, és precisament això, igualment com ho és també, en la seva condició de microestat, la Confederació Helvètica, més coneguda amb el nom de Suïssa. Però l’entitat supraestatal europea aixopluga diversos estats-nació, dintre dels quals hi ha –com en el cas de França o d’Espanya– unes altres múltiples realitats nacionals, que són permanentment i sistemàtica negades, velades o negligides pels respectius estats davant de la Unió: per això els catalans no existim a la Unió Europea (ni tampoc enlloc del món) com a tals, sinó tan sols com a espanyols (que és com no existir).

Potser la inèrcia fa que els termes es continuïn usant entre nosaltres amb una errònia naturalitat, potser els nostres periodistes i polítics són mentalment mandrosos, potser no els vaga de consultar els diccionaris ni de llegir els articles publicats a la premsa, potser no els plauen les observacions i els suggeriments, potser els polítics i els periodistes consideren inoportú el moment actual per a discutir sobre qüestions de nom i no els ve de gust de canviar –de cop o d’una manera progressiva– la terminologia, o no es creuen amb valor suficient per a esmenar-se i mudar cap a la correcció, potser els periodistes i els polítics independentistes s’estimen més asservir-se al llenguatge dels dominadors que no pas gosar ésser lliures, potser els resulta més còmoda la mentida que la veritat. Tanmateix és cert que la unió és fruit d’una bona voluntat, d’un pacte que inclou el mutu reconeixement i el respecte a la diferència, fomentada i cultivada des de les més altes esferes del poder, mentre que en l’unitarisme hi ha un principi d’intransigència radical, una negació de la diversitat i una implacable intolerància a les legítimes i dignes aspiracions dels qui tenen unes peculiaritats particulars i pròpies que els distingeixen dels altres.

Per això resulta sorprenent que, en aquestes altures i veient el mal que són capaços de fer els obstinats unitaristes espanyols, els periodistes i polítics independentistes catalans continuïn encara reconeixent-los, atorgant-los i respectant-los ingènuament el nom d’unionistes. I no deixa de ser una mostra més de la maldat dels llops amb pell de xai unitaristes el seu esforç a anomenar-se unionistes, presentant-se com si fossin uns inofensius exemples de seny, de bonhomia i de tolerància. ¿De debò que tots aquests polítics i figures singulars que surten cada dia a la premsa, significats en els governs i en els parlaments estatal o autonòmics són unionistes? ¿Pot entendre ningú com a senyal d’unionisme la inexorable i dura aplicació de l’article 155, amb el qual van ser destituïts des de l’aparell centralista de l’Estat els legítims representants de Catalunya? ¿No és això una clara mostra d’unitarisme integral i integrista? ¿Algú creu que, mentre els nostres polítics i els nostres periodistes –els periodistes i els polítics catalans– continuïn concedint magnànimament el nom d’unionistes als qui no són altra cosa que unitaristes, Catalunya pot argumentar amb seriositat i amb èxit en aquest judici que es fa contra ella –contra uns càrrecs democràticament electes–, que pot guanyar la seva independència, que té cap possibilitat de poder aspirar a esdevenir en plenitud allò que és?

Per acabar, un breu i doble apunt sobre el nacionalisme i el constitucionalisme. No deixa de ser sorprenent que des d’arreu d’Espanya i des de Catalunya mateix siguin atacats sistemàticament els indefensos nacionalismes resistents –que els unitaristes tenen, a més, la barra de titllar d’“excloents”– pels qui fan contínuament gala i ús d’un nacionalisme supremacista amb titularitat estatal. Com tampoc deixa de ser-ho que l’Europa de les llibertats prefereixi les constitucions als inalienables, propis i característics drets personals i nacionals. Igualment tampoc deixa de sorprendre que s’autoanomenin constitucionalistes uns diputats, uns polítics, uns professors o uns jurisconsults simplement legalistes que s’aferren a la interpretació estricta i restrictiva d’un text fraudulent, redactat, en el seu moment, com és públic i notori, sota la tutela i la pressió de l’estament militar adepte, afecte i addicte a la dictadura franquista encara avui no del tot liquidada, i utilitzat sistemàticament no pas com a mitjà i camí de llibertat, de pacte i d’unió, sinó com a instrument o eina per a frenar, contenir i reprimir els legítims anhels d’uns ciutadans que enganyats acudiren oportunament a referendar-lo.