No són els museus, my friend

30.01.2019

Els museus i els centres d’art barcelonins han començat l’any amb mal peu. L’acomiadament de personal a la Fundació Miró, les esquifides xifres de visitants de la Fundació Tàpies o les dificultats que el MACBA està trobant per poder continuar el procés de gentrificació iniciat a principis dels noranta són alguns dels arguments que els mitjans de comunicació han esbossat per concloure que els museus tenen un problema.

D’explicacions, n’hi ha per tots els gustos: la gestió ineficient de les direccions anteriors, la manca d’un pressupost adequat, la falta d’espai o, fins i tot, el mal funcionament dels aires condicionats. En tots ells, però, el rerefons de l’anàlisi coincideix i no hi ha dubte en assenyalar un protagonista comú: els museus, que estan en crisi.

En els darrers anys, el “gir social dels museus” ha convertit l’usuari en el centre d’atenció, generant una activitat especialment intensa en els departaments de comunicació i educació i, en general, en l’explotació dels espais museístics amb l’objectiu de satisfer l’indicador més preuat del sector: el nombre de visitants. Malgrat els esforços, les dades no han acabat d’acompanyar i, quan ho fan, estan massa vinculades a la bombolla turística que viu la ciutat, fins a l’extrem que l’ampliació d’un equipament cultural com el MACBA que, a priori, hauria de ser una bona notícia, genera una forta oposició veïnal.

Arribats a aquest punt, ens podríem preguntar: i si no estem posant el focus on cal? I si la sortida de l’atzucac passa per fixar-nos en l’art i no tant en el museu? I si la distància i la manca d’empatia dels veïns i veïnes amb aquestes institucions no ve per una manca de perícia professional dels equips de comunicació i de gestió dels museus sinó pel discurs anacrònic que ens ofereix avui en dia l’art?

Deixar de banda els museus per posar l’art sota sospita és un exercici tant suggeridor com ambiciós que no hauria de limitar-se a reflexionar sobre les particularitats materials de les obres —dates, formats, procedències— ni les institucions que les embolcallen —acadèmia, museus, galeries, crítica, mercat—, sinó que hauria d’implicar un pas més enllà i centrar-se en el marc que el propi sistema de l’art estableix. El constructe cultural de l’art gira al voltant d’eixos com l’autoria, la creació, l’originalitat, la unicitat, la novetat i un conglomerat de discursos que ja fa temps que han esdevingut un llast que ens reté en un present estàtic on ressonen massa fort nocions contraposades com col·lectiu, apropiació, multiplicitat o còpia.

L’art modern —el que avui en dia s’atrinxera en els museus— és un constructe gestat durant la segona meitat del segle XIX a partir de l’apropiació gairebé en exclusivitat del llenguatge visual, un privilegi al voltant del qual va anar florint una comunitat i un sistema que no ha deixat de créixer: artistes, obres, galeristes, col·leccionistes, museus, públics, marxandatge, experts, editors, impressors, universitats, historiadors, crítics, comissaris, educadors, mediadors, etc. El poder que el control del llenguatge visual va atorgar a l’art —i a la constel·lació d’institucions que el sostenien— el van convertir durant el segle XX en un dels principals agents de la construcció cultural del món-mercat en el que ens trobem immersos avui en dia.

En paral·lel, però, la democratització del llenguatge visual, a través de la fotografia, de la publicitat, del disseny, de la televisió i, darrerament, de les noves tecnologies, van acabar desposseint l’art de qualsevol atribut, quedant relegat a les darreries del segle XX a un paper merament testimonial on només la inèrcia ha mantingut l’artefacte en vida. El sistema de l’art, que en el seu moment havia format part de l’avantguarda social, ha esdevingut avui en dia un llast cultural apuntalat per unes institucions gegantines amb uns fonaments que cada vegada trontollen més.

Així que potser no són els museus, amigues i amics, allò que esta en crisi. Potser és aquesta mena de semidéu que s’amaga darrera les seves portes i que anomenem art.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. M’agrada la idea de desplaçar el focus del debat però no crec que sigui interessant carregar sobre l’art que es fa avui doncs, és demanar que les coses tornin a ser com eren i això és nostàlgia. Tanmateix sí veig interessant el transfons de l’argument, la idea de que l’art hauria de servir per un altra cosa doncs està clar que no pot competir amb la cultura de masses actual que té una oferta per l’entreteniment i el plaer molt més seductora per la gent. Fa temps que hi penso, els museus han de fusionar-se als hospitals i a les escoles i han de funcionar com ens subsidiaris de les funcions educatives i de salut… Per mi la idea és un canvi radical en la funció de la institució museu, més enllà de canvis de programes ..

  2. Sí, hi estic d’acord, Sans: l’art d’aquest segle ha de tornar a ser antiart, l’art fusionat amb la vida diària.

    I el museu, a renovar-se a fons, creu i ratlla!