No ens privatitzeu la independència

27.11.2015

Diu que si un cop han pres l’error per la veritat, es
fa impossible pronunciar-se amb certesa sobre res.
EPICUR segons Ciceró al de Finibus
Bonorum et Malorum, I, VII, 22 

“Quan els fats enviïn llur
ultimàtum d’última hora,
quan t’hi vegis a la vora
et beus un got de vi pur
a la salut d’epicur…”
ENRIC CASASSES a Bes Nagana 

Assemblea Nacional de la CUP a Castelló de la Plana

Assemblea Nacional de la CUP a Castelló de la Plana

Aquest diumenge tindrà lloc a Manresa l’assemblea possiblement més mediàtica de la història de la CUP, més de 1600 persones inscrites, i malgrat s’ha dit per activa i per passiva que no és l’Assemblea Nacional oberta i decisòria que es va anunciar fa unes quantes setmanes sembla que tots els focus estaran allà presents. Cert és que aquests darrers dies hem conegut els posicionaments oposats de dues organitzacions que conviuen a dins de la CUP i que fins i tot algunes veus qualificades s’han atrevit a dir que la divisió és tan forta que podria acabar partint-la, deixant clar que el debat girarà entorn dels escenaris actuals i la possible investidura d’Artur Mas. Però anem a pams, no sigui que alguns es preocupin massa ràpid i altres obrin el cava amb excessiva lleugeresa:

La CUP parteix d’una forta base municipalista, és el seu ADN, amb una vertebració considerable arreu del territori, que li ha permès créixer considerablement aquestes darreres eleccions municipals (uns/es 400 regidors/es) i l’ha dotada de prou consistència per afrontar el reptes del Parlament, com així s’ha demostrat. No oblidem tampoc que la decisió de presentar-se a les eleccions arriba el 2012 després d’uns forts debats on s’analitza amb profunditat la necessitat i el què s’anirà a fer al Parlament, fent el pas del municipalisme de transformació al cavall de Troia a Màtrix. No fou una decisió senzilla, quallar el municipalisme de ruptura, el dia a dia dins la lògica de la transformació local i quotidiana, amb aquest voler ser els hackers de l’impossible, fent d’altaveu dels moviments socials, mirant d’amplificar i donar a conèixer les alternatives ja existents al salvatge sistema capitalista i volent protegir els serveis públics i les vides dels més vulnerables en aquesta època on la crisi i els seus gestors més s’han acarnissat contra ells. La resta ja és prou coneguda, sandàlies, comissions contra el frau i la corrupció, samarretes i deu diputats en unes eleccions que s’enfocaven en clau plebiscitària i que no li han donat majoria absoluta a junts pel sí ( malgrat partissin de 72 diputats i incorporessin persones referencials de la societat civil catalana).

Ara doncs, es posa sobre la taula el debat Mas o març, Artur president o eleccions anticipades. No hi ha matisos ni opcions intermitges i em sembla un enrocament del tot irresponsable per part d’aquells qui diuen estar disposats a tot per assolir la independència (JuntsPelSí). No tingueu cap dubte, però, que les bases de la CUP ho entomaran, com han fet sempre, i debatran sobre quin és el millor escenari per garantir la desconnexió i poder proclamar la independència. I no ho faran des d’opcions preconcebudes i tancades (més del 80% d’afiliats a la CUP-Crida Constituent no són de cap de les dues organitzacions que han fet públics els citats comunicats) sinó des del matís ideològic que li donen els sectors en lluita i les diferents organitzacions i espais de l’esquerra anticapitalista que s’hi ha incorporat, des de la rica diversitat territorial que li proporciona el municipalisme i també des de la multidimensionalitat d’enfoc i debat que una decisió tant profundament complexa com aquesta exigeix.

A priori, i pels que hem anat seguint els posicionaments de la CUP, segurament apareixerà amb força l’afirmació que es va fer durant la campanya electoral i la coherència de mantenir-la: “No investirem Artur Mas”. I aquesta, i malgrat el que s’hagi volgut fer veure, no va ser pas una afirmació espontània ni gratuïta, i ara veient el resultat electoral encara pren més força que mai.

Antonio Baños

Antonio Baños

 

Perquè en la no investidura de Mas no hi ha cap component de persecució personal sinó més aviat respon a les polítiques que ha desenvolupat, i no cal que ens remetem a l’etapa Pujol sinó que podem centrar-nos en les darreres legislatures – les del dret a decidir. En aquests darrers anys hem vist com el Govern ha assumit les polítiques d’austeritat, retallant i precaritzant les condicions laborals i de vida de la majoria de famílies catalanes, hem vist com Boi Ruiz ha engegat la privatització de la sanitat, esquitxada per casos de corrupció, com esquitxada de corrupció està CDC que fins i tot s’ha vist obligada a refundar-se, hem vist com Rigau acatava els decrets de Wert i aplicava la LOMQE per la porta del darrera i hem vist com Catalunya es convertia en la comunitat que més desnona, on la malnutrició infantil es dispara i la pobresa augmenta a marxes forçades, i tot això i encara molt més, amb Artur Mas de president.

El mateix president que ara vol erigir-se com el referent d’aquest nou cicle polític, que pot acabar constituint un nou estat que volem i s’ha dit que serà profundament més democràtic, radicalment molt més just i d’on es foragitarà el frau i la corrupció sistèmiques. Semblaria de manual i de sentit comú dir que no pot ser Mas la persona que inauguri i representi aquesta nova fase de la ruptura i la rebel·lió democràtica, no? És més, algú pot pensar que les persones més colpejades per la crisi i les polítiques que ha aplicat el senyor Mas li donaran alguna credibilitat? I encara més, no veieu que el percentatge de persones que encara ens falta integrar al procés per poder proclamar la independència creixerà i arribarà des de les classes populars i treballadores urbanes que són les que més han patit la crisi i més maltractades s’han sentit pels governs d’ Artur Mas i pels sectors i interessos amb els que se l’identifica, i que vulguem o no representa.

Dos mesos després de les eleccions, arribem a aquest diumenge sense concrecions sobre un calendari clar/full de ruta per la desconnexió i la independència, sense uns compromisos ferms en les mesures concretes de xoc per fer front a la precarietat i la pobresa i la seva aplicació durant els tres o sis primers mesos, sense tenir escrit com serà metodològicament aquest procés constituent que es vol participatiu i horitzontal, sense clarificar com farem front a la intervenció econòmica de la generalitat per part de l’Estat Espanyol i la resta d’envestides que puguin arribar-nos. És a dir, Junts pel sí, potser incapaços de posar-se d’acord internament en els temes essencials i de dur a terme una negociació sincera, segueixen desviant l’atenció i el debat mediàtic sobre qui serà el president; demanant a la CUP-CC que en un acte de fe i de confiança cega investeixin a Mas camuflat, igual que en les llistes, aquesta vegada sota el Consell de la presidència (amb un president legal i tres vicepresidències).

És cert que encara queda temps, que les coses comencen a moure’s i que hi ha marge per l’acord, doncs l’escenari d’eleccions anticipades no és bo ni volgut per ningú. Però a hores d’ara crec que no hi ha cap motiu pel qual donar un vot favorable a la investidura, ni pel que fa a les concrecions del procés de desconnexió ni pel que fa al candidat.

Assemblea Nacional de la CUP a Castelló de la Plana

Assemblea Nacional de la CUP a Castelló de la Plana

Amb tot, però, seran les bases, els i les afiliades, col·laboradors i simpatitzants de la CUP-CC qui aquest cap de setmana prendran la paraula. I aquesta és la gran potència de la CUP-CC i la seva aportació a la nova manera de fer política, decisions col·lectives des de la legitimació que li dóna prendre una postura a partir del debat, el respecte, la confrontació d’idees i la seguretat que en cada passa les formiguetes avancen una mica més, i ho fan plegades. Que ningú no dubti, doncs, que la fractura és impossible, perquè ningú millor que ells/es saben el que ha costat arribar fins aquí. La CUP-CC no és un partit nascut en un laboratori polític sinó que és el resultat de la feina tossuda i constant de milers de persones i d’anys i panys d’independentisme quan poca gent era obertament independentista, d’anys i panys d’anticapitalisme quan la bonança econòmica feia del consum la nova religió i ningú ja no es considerava ni precari ni classe treballadora.

Així és la CUP-CC i no dubteu que passada l’assemblea, és a dir dilluns mateix, seguiran treballant per aconseguir l’acord que ens faci guanyar la independència i proclamar la República Catalana des d’un president o veritable presidència coral investida per 72 diputats i un full de ruta clar, fort, concret, que pugui donar resposta a cada situació i a les necessitats de la majoria de catalans i catalanes que veuen en la independència una oportunitat real per la millora de les seves vides i no com la perpetuació d’un sistema salvatge i corrupte. Ho aconseguirem, no en tingueu cap dubte, ho aconseguirem.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

17 Comentaris
  1. Quanta demagògia amb les retallades i la corrupció d’Artur Mas. No m’empasso els vostres arguments.
    Si la CUP o qualsevol altre partit hagués manat en les mateixes circumstàncies, també haguessin aplicat les retallades.
    De moment no s’ha pogut demostrar res que Artur Mas sigui un corrupte, no han trobat proves. Davant del dubte:
    Presumpció d’innocència. Tothom és innocent fins que no es demostri el contrari.
    Us recomano un article de l’Èric Bertran:
    http://in.directe.cat/eric-bertran/blog/14971/cs-psc-csqp-pp-i-les-cup-per-la-unitat-despanya-o-jxs-i-les-cup-per-la-independencia

  2. M`havia oblidat. Un consell d’en Joan Sales que en aquests moments s’escau molt bé:
    “No es tracta de deixar de ser catalans, es tracta de deixar de fer l’imbècil”

  3. Amic David. Penso que no es dir no a la investidura. Amb aquesta posició la Cup diu no a una més que possible oportunitat de tira endavant Independència i Revolució. La massa social que s’ha mogut per assolir la Independencia no esta potser tan polititzada com la Cup però si amb suficient sentit comú per exigir engegar després de tres-cents anys els procés polític i social cap a la independencia de Catalunya. No ho tornem a fer a l’inrevés. La lluita social en els seus fronts més avençats no té ara mateix les condicions objectives per convèncer amplis sectors de la població. S’ha de pactar el que sigui per seguir. No n’hi ha una altre. El posicionament polític de la Cup el subscric en molts aspectes però ara les condicions no son favorables i és molt probable que la Cup deixes d’existir com a força de treball revolucionari a les properes eleccions. La coherència de la Cup es admirable. En el temps de la primera transició les lluites internes ja l’haguessin esmicolat. Però no repetim errors passats. Ara estem a prop de engegar el camí cap a la Independència i grans possibilitats de revolta. Potser em faig gran i tinc presa, pero no veig altre sortida que un pacte.

  4. Estic cansat, com a votant i simpatitzant de les CUP, del discurs monolític, irrespectuós, histèric i fanàtic de totes aquelles opinadores properes a Junts pel Sí que s’han empassat el gripau masista i, tot regurgitant-lo, pretenen que la CUP el degluteixi.

    Estic cansat d’aquests independentistes desmemoriats que obliden que CDC, amancebada amb Unió, no han sigut més que virreis d’una autonomia que han governat com un clan mafiós, quan ara es presenten com a alliberadors solemnes d’aquesta terra que pretenen seguir subjugant un cop convertida en un Estat modernament neo-liberal.

    Estic cansat d’aquests independentistes amnèsics que obliden el viatge que el seu candidat a molt honorable va fer a la Moncloa per tranquilitzar Zapatero respecte a l’estatut (“tranqui ZP, que lo rebajamos”), que obliden els dos anys de govern retallador i sociofòbic amb el PP.

    Estic cansat de que em diguin que contra Mas no tenen cap prova de corrupció, quan es beneficiari d’una compta a Suïssa a nom del seu pare (per tant, si ell no és directament corrupte, si que era, i segueix sent, evasor) i presideix un partit que ha cobrat diners privats de totes les grans adjudicacions públiques que s’han fet a Catalunya, que ha tractat els recursos econòmics del païs com si fossin seus. Eulàlia i demés gent de JpS: quin coi de república voleu? Si ha de ser com fins ara, quedem-nos al Regne d’Espanya, que crear noves fronteres és enutjós.

    I dubto, Eulàlia, que la CUP hagués fet retallades de trobar-se en el govern el 2010. Però el que segur segur que no hagués fet és privatitzar MAFIOSAMENT els serveis públics de la nostra terra com, i així ho reconeixen els negociadors de la CUP, no s’ha deixat de fer fins ara. Si JpS vulgués acord forçarien que Mas es fes a un costat i aplicarien les magres (i neokeynesianes, totalment raonables i allunyades de la radicalitat anti-capitalista) mesures que la CUP proposà. De fet, no fa ni un any recordo que el rei(etó) Artur deia d’abandonar la taula rodona i d’anar últim a la llista unitària i de no repetir com a president. Però és clar, vosaltres seguiu, seguiu segrestats per l’hegemonia convergent, que és clar: tota la culpa la té la CUP, que són molt dolents i irresponsables. Estimats pressingcupaires: a aquest pas no fundareu una República, instaurareu un Camalot. I perdreu de pas, el suport de les classes populars que, lamento dir, tampoc és que de moment siguin massivament independentistes. Ja us ho fareu, mentrestant, alguns esperarem pacients a que l’eix nacional deixi d’enverinar la lluita de classes i allò que la política de veritat ha vingut siguent des de la Revolució Francesa: la lluita dels de baix contra els de dalt. Però els independentistes haurem perdut l’oportunitat d’omplir de contingut un projecte que, si vol triomfar, ha de representar quelcom més que un canvi en el DNI.

    Per decència, prou pressingCUP (o una mica de pressingMas, per equilibrar)!

    • – La CUP no vol Mas per President però no té cap problema de fer Albiol senador.
      – El No a Mas s’entendria si es tractés d’una legislatura normal de 4 anys.
      – No entenc tots aquests escarafalls per un president que serà de transició per només uns mesos.
      – En Mas és el president ideal perquè ja està gastat, i el que no farem serà cremar el recanvi abans d’hora.
      – La CUP té la clau de la governabilitat, si Mas no compleix sempre se li pot fer una moció de censura. Que no ho sap la CUP que té aquesta possibilitat?????
      – Pel que fa al tema corrupció, si tinguessin proves ja l’haguessin processat, condemnat i engarjolat. Per tant, em mantinc ferma amb la presumpció d’innocència. No canviaré d’opinió fins que no aportin proves reals.

      Per acabar, estic farta d’aguantar comentaris anònims d’agents del CNI “”…Si ha de ser com fins ara, quedem-nos al Regne d’Espanya, que crear noves fronteres és enutjós.”” I si no ets un agent infiltrat que cobra per escriure cartes als mitjans, és que d’allà on no n’hi ha no en raja.

      • M’havia deixat un altre motiu per investir l’Artur Mas:

        – L’Artur Mas ha aconseguit que el sector de la societat més conservadora i més reticent als canvis se sumés al projecte independentista, és a dir, ha fet que sigui autènticament transversal. Si aquest sector de la societat -que a més també és majoritari- no se suma al projecte sobiranista, tampoc hi haurà independència ja que no en seríem prous.

    • Ningú amb dos dits de front polític vol que la primera Republicà catalana s’assembli a res del que hi ha ara. Pro podríem començar a fer quelcom aviat abans que caigui la gran tempesta estatal borbònica altre vegada. Podríem unint-se una miqueta i que el poble ( aquest poble del que tan parleu) digui quina Republicà vol en un futur proper més que llunyà. Creus Marc, que el poble català es una ciutadania tan manipulable que anys i anys anirà besant els peus al Mas i companyia. I si ho vol aixi, que?. De moment no hi ha les condicions per una estratègia massivament revolucionaria. Aixo és clar, no?
      Ara per ara la Cup es minoria ( menxevics). Voleu assaltar els cels, el poder; l’Octubre cupaire?. Seria una “inoblidable” equivocació.

      • Malgrat el tonet un xic caricaturitzant de les meves posicions (amb una expressió podemita com “assaltar els cels” que mai ha sigut pronunciada per un partit de minories com la CUP, i amb la ridícula comparació amb la Revolució Russa del final… a l’autonomia catalana no estem visquent una revolució, sinó les baceroles d’un procés de desconnexió amb el Regne d’Espanya que ens condueixi a la creació d’una República), tens certa raó, Paco. Tens certa raó en què l’esquerra independentista, la resta de moviments socials i, en general, totes les forces emancipadores de les classes populars han de ser conscients de les seves forces i no sobredimensionar-les cardíacament. Allà on es trobin. I la CUP es troba a les institucions, però sobretot al carrer. La correlació de forces a la institució que nomena i controla els governants de l’autonomia catalana és, ara per ara, negativa per als interesos de les classes populars. Però Junts pel Sí necessita dues abstencions per formar govern. L’única força parlamentària que estaria disposada a fer això, inclús amb donar suport explícit amb vots afirmatius de tots els seus diputats (sempre i quan Junts pel Sí persisteixi en caminar per la ruta de la desconnexió) és la CUP, encara que no agradi a alguns.

        La CUP ha reclamat l’acompliment de certes condicions per donar suport a un govern de Junts pel Sí. Concretament ha presentat cinquanta tres mesures. Encara que a tu, Paco, et pot semblar (potser no t’ho sembla) que aquestes mesures són un exercici d’utopia anticapitalista, es tracta d’unes exigències de mínims. He llegit a certs opinadors més o menys coneguts i més o menys anònims dient que eren impossibles. Són impossibles pels legisladors neo-liberals, però raonables per una social-democràcia. Aquestes cinquanta tres mesures no són el programa amb el qual la CUP es presentava a les eleccions, sinó, com he dit, exigències de mínims assumibles per qualsevol força política no sociofòbica. Entre elles està la paralització dels desnonaments, la fi de la privatització de recursos i empreses públiques (tampoc és que en la nostra terra quedi massa per privatitzar) i un pla de xoc contra la pobresa. Crec que tots estarem d’acord en què el suport a la independència no creixerà per la dreta (dubto que hi hagi massa votants de Ciutadans que canvïn d’opinió respecte al tema d’un Estat català, descarto del tot que hi hagi algun del PP). Llavors, per què no provar-ho per l’esquerra? Quina cara faria l’esquerra unionista al veure que a Catalunya “sí que es pot” (perdoneu-me el mediocre joc de paraules) fer un altre tipus de polítiques? Adjunto el text complet, per si us ve de gust llegir-lo: http://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2015/11/CUPfilagulla.pdf

        A més, la CUP ha vetat la presència d’alguns consellers de la passades legislatures (Felip Puig, Andreu Mas-Colell, Boi Ruiz, Irene Rigau…) per sinistres, privatitzadors o covards; per ser un símbol de la deficient i injusta Catalunya autonòmica que la futura República hauria de (és la meva opinió personal, evidentment els ciutadans seràn lliures de decidir com haurà de ser aquesta república i per suposat, si una majoria de catalans decideixen seguir amb aquestes dinàmiques de capitalisme d’amiguets, brutalitat policial o impotència passiva, la resta haurem d’aguantar-nos) deixar enrere.

        I per acabar, el tema de Mas. A mi ja m’avorreix. La CUP en cap moment ha volgut enterrar Mas políticament. L’ha proposat com a embaixador del procés, responsable de relacions internacionals. Sent un fervent anti-masista com sóc, estic segur que aquesta tasca la realitzaria amb solvència. Els estats d’occident, que ens hauran de reconèixer si mai volem ser independents, poden sentir més empatia amb un neo-liberal encorbatat, repentinat i perfumat, que amb qualsevol altre que enviem a patejar els aeroports o parlaments. Penso que amb Mas en una de les “tres vice-presidències fortes”, el suport dels masistes i les tietes, de tot l’arc que s’identifica políticament amb CDC, no decreixeria. Però francament no me’n refio de la sinceritat dels seus desitjos d’independència si no és capaç ni d’abandonar el seu rol personalista com a màxim líder d’un procés que va començar anys abans que ell. M’ha sorprés, d’ençà dels dos mesos i escaig que portem després de conèixer el resultat electoral, que no hi hagi, entre els diputats de Junts pel Sí, cap veu crítca que posi en dubte la conveniència de mantenir al rei Artur com a timoner d’un vaixell que, malauradament, cada cop es diferencia menys del iot de Rodrigo Rato o de Juan Carlos I. Junts pel Sí, que és sens dubte la candidatura ideològicament més plural de quantes es presentaven el 27S, es mostra de cara a fora monolítica i disciplinada. No sé com deu ser a l’interior.

        Aquests darrers dies ha anat creixent el rebombori al voltant de la recent assemblea de la CUP a Manresa i del sorpressius article d’opinió de David Fernández. La CUP està dividida no només perquè la CUP practica una forma radical de democràcia directa, sinó per l’enorme pressió a la que ha estat sotmesa.

        • Mira Marc. En principi disculpa per les meves referencies a una altre Revolució, als meus 63 anys ja n’he vist molts d’intents revolucionaris i sóc ( era) militant de la vella escola . Ara potser sóc un terrible revisionista o pitjor encara un company de viatge que fa el joc a la dreta més dretana perquè demano com a ciutadà de Catalunya un pacte urgent amb les malèfiques forces que aturen el pas decidit de l’onada proletària.
          He votat dues vegades la CUP. La nit de les passades eleccions vaig estar content perquè intuïa que la CUP creixeria molt més en propers comicis. Però dies després , avui, i signant tots els plans de xoc que aconseguireu amb la vostra pressió a la ferotge dreta catalana. Si no pacteu ràpidament ni haurà pla de xoc ni Catalunya lliure ni processos revolucionaris ni res.
          La il·lusió ( immadura o no políticament) d’un poble esta per sobre dels debats d’immensa profunditat política. El poble català que vol la independència vol més que ningú reformes socials en profunditat. Però primer vol ser lliure.
          Suposo que la Cup no té pressa perquè segons sembla va molt lluny. Doncs et dic una cosa Marc. Decidir posar al poble al costat de processos revolucionaris per derrocar la tirania, la burgesia, el que vulguis. N’ s’aconsegueix prenen-li de les mans la principal fita per la que ha lluitat els darrers anys.
          Des de la Generalitat la CUP hagués fet molta feina, s’hagués fet Seu el poble. Ara el poble, els ciutadans , dubten de la CUP.
          Des de dins també es pot destruir la classe secularment dominant, es l’estratègia del corc.

          • I encara més . Llegeix , si et ve de gust, l’article a Vilaweb d’avui dia 4 . Entrevista amb Jaume Soler, un dels fundadors de la CUP.
            Salut!

          • Mercés, Paco, per recomanar-me l’entrevista amb Jaume Soler! És un savi, allunyat de les trinxeres fanàtiques que tan sovint veiem arreu i en ell parla la veu de l’experiència. Em quedo amb tres frases:

            La primera la diuen les entrevistadores: és una comparació amb la famosa anècdota de Salomó i les dues dones amb el nadó. L’autèntica mare, la que més amor maternal senti per la independència, serà la que cedirà per salvar el procés. Tal com estàn les coses, i tenint en compte que la CUP porta tres dècades sent netament independentista (i CDC com a màxim tres anyets) no em queda cap dubte que seran les Candidatures d’Unitat Popular. M’indigna el xantatgisme que ha dut a terme CDC i el seu entorn, primer amb ERC i ara amb la CUP. O veniu amb mi a una candidatura de país o no hi ha eleccions i s’esfondra el procés, o m’investiu o no hi ha govern i s’esfondra el procés. Brr! CDC té una espassa i arracona a tota l’esquerra independentista, socialdemòcrata abans i anti-capitalista ara, contra la paret d’una opinió pública (i publicada) que respon als interesos del centre-dreta nacionalista. Roger Palà ho explica millor que jo a Crític: http://www.elcritic.cat/blogs/rogerpala/2015/11/26/el-proces-i-lscattergories-aixi-funciona-la-segona-fase-del-pressingcup/

            Ara la CUP ha de prendre una decisió fumuda, que pot suposar la ruptura entre els seus contingents nacionalistes i anti-capitalistes. La CUP ha dut al col·legi electoral a un nombre no negligible d’anarquistes i d’esquerranosos no enquadrables en denominacions estanques (entre els quals m’hi compto) que eren al·lèrgics a la política institucional. Em preocupa que una investidura de Mas pugui fer disminuïr les simpaties que la CUP desperta en aquests sectors. Em perdonareu la comparació prostibulària (la política mai hauria de comparar-se ni amb els esports ni amb activitats comercials), però la CUP ha de llogar cara, molt cara, la seva pell desitjable: ha de ser més una hetaira que una pornoi. Perquè només així serà respectada per la resta de moviments socials.

            I això ens porta a la segona de les frases: sí, és veritat que s’ha sacralitzat el no a Mas. Però per què ha de ser la CUP la que renuncï a una promesa electoral que ha repetit per activa i per passiva? No investir a Mas era un compromís cupaire i com deia Anna Gabriel, la CUP és pobra, molt pobra i només té la coherència i ara fins i tot això volen prendre-li. Un exemple personal del grau de sacralització del no a Mas en certs sectors de la CUP: ahir vaig estar parlant amb una bona amiga que milita a Arran (vam llegir juntes l’article de Fernández) i amb un bon amic de les CUP. Vaig preguntar-lis si considerarien apropiat investir a Mas a canvi de l’adopció per part de Junts pel Sí del pla de xoc. Em van dir que ni de conya, que cap dels cupaires i simpatitzants que havien conegut ho veuria amb bons ulls. Que Mas no i punt (i, mig de broma, que David Fernández hauria de ser re-educat al gulag). Personalment, vaig pensar que practicaven el mateix personalisme (en negatiu, a l’inversa) que practicava l’Artur aferrant-se al tron. Però afortunadament, el que primarà, el que ha primat fins ara en les negociacions, seran les polítiques i no les persones. Un neo-liberal duguent a terme polítiques neo-keynesianes per imperatiu de l’aritmètica parlamentària és una imatge bizarra, però factible. Al final, confio que triomfarà el què i el com, deixant el qui en un segon terme. Mas deia amb tota la raó que en una negociació tots havien de cedir una part i que un acord mai ha de deixar ni guanyadors ni perdedors (i feia un símil futbolístic amb les golejades i no sé què més, per arribar a les masses).

            La tercera frase ja està molt vista, fins i tot l’escrivia jo en l’anterior comentari: l’independentisme creixerà per l’esquerra. Que Catalunya fos, per posar un exemple entre molts, la primera comunitat autònoma d’Espanya en prohibir els desnonaments faria aixecar les celles (i mullaria les calces) a l’esquerra de la resta del Regne i acostaria l’esquerra unionista catalana (i sobretot als seus votants i simpatitzants) al projecte de construcció d’una República socialment més justa. Insisteixo: les polítiques han d’anar abans que les persones, perquè tots som necessaris i cap imprescindible.

            Ah, Paco, disculpa la patinada amb la frase “assaltar els cels”! És cert que és marxista i, per si fos poc, va ser massivament recitada, com un lema, per generacions i generacions de comunistes. La incultura és vasta, la vida breu i els llibres tendeixen a l’infinit. Gràcies per il·luminar-me, compartint la teva experiència amb mi. Ens separen gairebé quatre dècades de vida i és molt possible que certes discrepàncies vinguin del fet de que sóc jove, innocent i amb un punt de fanàtic idealista. Però aquestes coses es curen amb l’edat.

            Una abraçada!

  5. Gràcies CUP.
    Aprofito per agrair a la CUP el gran esforç què està realitzant, especialment aquests últims dies. Doncs gràcies a la seva tasca i sobretot coherència política ( recordem que el seu principal objectiu històric es l’independència de Catalunya; fins i tot surt una estelada al seu logo), podem seguir gaudint de la personalitat i saviesa de Don Mariano Rajoy. Suposo què com a súbdits ( encara no som ciutadans), deu ser un gran honor. Gràcies CUP per dir que parleu en nom del poble de Catalunya, i fer i desfer com aquell qui manega uns nens de parvulari, doncs sap que els hi convé. Dedueixo que això de què gent de totes les ideologies polítiques, creences religioses ( o que no creuen), homes, dones, joves, vells, rics, pobres , dels més diversos orígens, etc , s’haguin posat d’acord per tirar endavant l’independència de Catalunya, és pura anècdota per vosaltres. De nou, gràcies per il·luminar-nos el camí CUP.

    Posats a il·luminar, Com va això del vot assembleari? Si Catalunya fos una assemblea, i preguntéssim als seus membres, segons el vostre sistema, s’hauria de fer el que diu el grupet petit, en comptes de la majoria oi?

    En tot cas animar-vos a seguir endavant i reconèixer la gran habilitat que teniu per escollir els moments més oportuns per fer prevaldre la vostra ideologia política, independentment de si coincideix amb el que s’ha votat o no ( potser és el que enteneu per independència?). 300 anys subjugats, espremuts, amb la cultura a punt d’extingir-se , i a la que surt l’oportunitat única a la vida ( recordem que s’ha posat d’acord la població civil, què som catalans i és mèrit doble), pam surt la CUP per tallar el bacallà. Però ei reconeguem-ho, és pel nostre bé. Com allò de facilitar un senador al PP oi? Sí , això de poder influir per poc que sigui en la política espanyola, per facilitar-nos les coses, no té sentit…
    De part d’un treballador de la sanitat pública que s’ha menjat amb patates totes les retallades hagudes i per haver, i que lluita per evitar la privatització de la sanitat. Però que a diferència vostra, es capaç de pactar amb qui li fot fàstic, perquè te dos dits de front i veu fins a quin punt es important tenir un estat propi per assegurar-se de que la gent mantingui un dret tan bàsic com la sanitat pública. Amb les vostres accions només aconseguirem mantenir-nos a Espanya i a la llarga, sanitat de “repagament”.

    PD: Va anar del cantó d’un duro que no us voto aquestes eleccions, ara m’heu convençut de no votar-vos en ma p ut a vida. Sou una colla d’ esnobs.

  6. @ Marc el, o com se digui.
    Cada vegada tinc més clar que el veto a Mas de la CUP (Endavant-Arran) és només l’excusa per fer descarrilar el procés.

    I si realment no és així, doncs que JxS accepti la proposta de la CUP de mesures socials a canvi d’investir Mas.
    Perquè la CUP bé haurà de cedir amb alguna cosa, oi? o és que la CUP vol imposar tot el seu programa sense cedir res a canvi??

    Si JxS accepta les seves propostes, i malgrat tot, la CUP manté el veto a Mas i s’han de repetir eleccions al març, quedarà molt clar que almenys el sector Endavant-Arran (Anna Gabriel, Pau Llonch,…) no vol la independència, i les meves sospites s’hauran confirmat i consumat.
    Al final, pels fets els reconeixeu.

    Per cert, pels qui no ho saben, en Pau Lloch és un burgès fill d’industrials del tèxtil de Sabadell, cosa que no deixa de tenir el seu punt d’ironia.
    És molt còmode ser progre i d’esquerres amb els diners de la dreta; ho dic perquè és dels que més crida contra Mas i la seva reacció en contra l’article d’en David Fernàndez al diari ARA ha estat furibunda.

    • Merda, Eulàlia, m’has descobert! Com que no arribava a final de mes sent agent del CNI, em pluriempleo amb encàrrecs de Societat Civil Catalana i la T.I.A. de Mortadelo i Filemón. La meva tasca consisteix en deixar missatges populistes de suport a la CUP en mitjans minoritaris catalans, mig per soliviantar votants de Junts pel Sí, mig per crear opinió anti-masista. Sóc una rateta de les clavegueres de l’Estat, però ara que m’has descobert hauré de canviar de nom (sí, em dic Marc veritablement, he observat que tots vosaltres poseu el cognom a més del nom de pila… si et sembla menys anònim, et puc dir que el meu cognom és Claverol, estimada Eulàlia Pagés).

      Ara parlant en serio: el missatge que va propiciar la teva acusació humorística pretenia, modestament, contribuïr a invertir la pressió que la CUP aguantava en les seves carns per la investidura d’Artur Mas. Ara mateix hem arribat a un punt en el qual la pressió ja no ve tan sols de l’òrbita convergent si no que és la pròpia CUP la que s’autopressiona. No puc entendre que no hi hagi una pressió equivalent cap a Junts Pel Sí. En el primer missatge demanava una mica de #pressingMas per equilibrar aquest estat d’opinió, que em semblava bastant injust. Penso que Mas té uns antecedents negatius (que ja vaig resumir en el primer comentari) per ser president en aquest moment clau de la història catalana. Deies molt bé en un dels teus comentaris que Mas tenia el mèrit d’haver convertit en partidaris de la independència als membres del seu partit i als simpatitzants que els donen suport. És evident que sense CDC (i el fotimer de gent que es reconeix en aquest partit) no hi ha independència, però no és menys cert que les classes populars, sobretot les metropolitanes, es senten escassament representades per un personatge així, els punts negres del qual resumia en el primer comentari que vaig escriure.

      De totes maneres no sóc tan dogmàtic com et pot semblar: jo mateix estaria d’acord (sóc només un simpatitzant i votant cupaire i la meva posició no comptarà en l’assemblea del 27 d’aquest mes) en què s’investís a Mas a canvi de que Junts pel Sí apliqués les cinquanta tres mesures que la CUP proposava al seu document “Fil a l’agulla”. Però sospito que CDC prefereix anar a eleccions abans de cedir en aquest aspecte i que la investidura de Mas és un arbre que ens impedeix veure el bosc. Però són sospites, tan sols. No crec que Mas sigui el president que més consens social aconseguiria, però estaria disposat a empassar-me aquest gripau a canvi de tenyir de justícia social, radicalitat democràtica i transparència institucional el projecte independentista. Potser, Eulàlia, no estem tan en desacord com sembla, encara que el pedigrí indepe que percebo en les CUP (quasi trenta anys apostant pel trencament amb el Regne d’Espanya) em fa, quan el comparo amb el de CDC (que van apuntar-se al carro fa escasos tres anys, tement que el clamor popular els passés per sobre), confiar més en ells que no pas en Mas i els seus companys. Qüestió de punt de vista.

      I lo que dius del Pau Llonch, em perdonaràs si t’ofén (no t’ho prenguis com un insult), em sembla pura i dura demagògia. El que dictamina la posició política que un té són les idees, no els calers dels teus progenitors. Pretendre que tots els membres de l’esquerra hagin de ser fills de classes populars o, com a molt, mitjanes és un exercici de mala fe. El pare d’Engels també era un magnat del tèxtil, Marx no provenia de les classes populars (i per això va poder estudiar), Alexandra Kol·lontai era filla d’aristòcrata… es poden adduir molts exemples.

      Salut i República (catalana)!

      • Benvolgut Marc,
        M’alegro que compartim coses i que els dos siguem més pragmàtics que dogmàtics perquè si la negociació depengués de nosaltres ja estaria resolta. Llàstima que no serem a cap mesa de negociació.
        Defenso a capa i espasa que JxS accepti les propostes del pla de xoc de la CUP a canvi que la CUP investeixi l’Artur Mas. Ja veus, ara en aquest moment també estic fent #pressingJxS perquè accepti les propostes de la CUP, a més de fer #pressingCUP perquè investeix l’Artur Mas. I també em semblaria molt bé que gravessin les negociacions, bàsicament perquè així no hi hauria coses estranyes com «ell ha dit, i l’altre desmenteix, i això no és el que vam acorda» i s’haurien acabat els mals entesos.
        De totes maneres, penso que la CUP hauria d’haver fet aquest proposta a l’octubre en comptes d’enrocar-se amb el NO a Mas. Hagués estat el més sensat i la gent ho hagués entès a la perfecció. Així és com es negocia, jo cedeixo amb una cosa però tu has de cedir amb una altra, i així tothom cedeix. Per tant, és impossible que tothom pugui ser coherent amb el seu programa.
        No entens perquè no hi ha una pressió equivalent cap a junts pel sí? La resposta és molt senzilla (almenys jo la veig molt evident), els que van votar a JxS no els importava que Mas fos president, per això els van votar. I la majoria dels votants de la CUP, la van votar perquè esperonés el procés, i per tant, molts d’aquests vots eren prestats. Perquè una cosa són els 2.000 militants i simpatitzants de la CUP i l’altre són els 200.000 vots de més que van treure respecte les eleccions del 2012. I creu-me, la majoria de gent, amb honrades excepcions, que conec que va votar la CUP, ara se n’estan penedint.
        I pel que fa al tema Llonch, el teu comentari ni m’ofèn ni m’ho prenc com un insult, és només qüestió d’opinions. Però si hi ha una cosa que no aguanto és que una sèrie de gent vagin de pelacanyes per la vida, quan en realitat tenen les espatlles més que cobertes quan les coses van maldades. Cosa que els pelacanyes de veritat no tenen.

        • M’havia oblidat d’afegir que quan algú de casa bona que va d’esquerranós arriba al poder, al final no fa res que vagi en contra els interessos de la seva família. D’exemples com aquests en tenim molts al nostre país.