No em toquis les palendengues

Segons els estudis de l’historiador Albert Garcia Espuche, dels quals extrec les paraules que proposo cada mes al projecte Reborn, la palendenga era una joia. Una mena d’arracada probablement de poc valor.

Joan Coromines, al diccionari etimològic de la llengua castellana, recull una variant que molts lectors han demostrat que està ben viva a les parles familiars: perendengue.Coromines, entre d’altres vincles, ho relaciona amb “pendiente”, ben a prop del significat en català del 1700, i especifica que l’arracada així anomenada era un ornament d’or, plata, atzabeja o cristall enriquit amb alguna pedra preciosa. També ho estén a “cualquier otro adorno mujeril de poco valor” i d’aquí en deriven els usos que han copat els comentaris dels lectors, relatius a persones més aviat poc valorades. Jep Creu ens aporta que el mot perendengues li va aparèixer a les Narracions del Delta de Sebastià Juan Arbó per designar coses inútils. Sigui com sigui, la idea primitiva fa tot l’efecte que neix del verb penjar (del llatí pendere). Entre tots els que han aixecat la veu per dir que no estava pas extinta, és en Víktor Bautista qui ha explicat millor el significat que circulava del 1700: “Joiell de poc valor // moneda de billó amb un valor de 4 maravedisos. Per extensió, coses inútils, destorbs”. I afegeix una nota antipixapins que distingeix clarament entre xava i català: “Per cert, pAlendenga és escrit en barceloní, xava. En català és pelendenga (o perendenga), de fet pelendengues (o perendengues), ja que se sol usar en plural”. Manel Garcia ens aporta una dada que, deixant a banda el debat pixapí, torna al pengim penjam quan diu: “La meva mare, andalusa, sempre ha fet servir la paraula pelendengues en el sentit de testicles”. I ens posa un exemple esclaridor: “es que tienes unos pelendengues…” Finalment, Jordi Sempere aporta un ús molt semblant en el català de la Vall d’Albaida, quan sa mare, de l’Olleria, feia servir l´expressió “tenir pelendengues” (amb e) per a referir-se a situacions incòmodes o enutjoses (“té pelendengues que ara hàgem de treballar més hores per menys diners”)

Com que som una mica palendengos, aquest mes ens posem dantescos i dividim les aportacions en tres espais: el Cel Semàntic per als que han aportat informació lingüísticament pertinent, el Purgatori per als que s’han mogut pels llimbs del sentit i l’Infern al qual tots desitgem anar de festa per als que han aplicat la imaginació verbal al mot proposat i hi han jugat.

Cel: comediants, pelacanyes i pocapenes

Aquest mes la majoria d’aportacions sorgeixen de l’armari dels mots familiars. La Carol, per exemple, diu que Montbrió del Camp encara fan servir la paraula palendengo com a sinònim afectuós de comediant. L’Elisenda Casadellà hi coincideix. Diu que “un palendengaés una persona o infant que fa coses sense sentit comú, tonteries. Com a exemple proposa la frase: Noi, no facis més palendengues! En Mateu s’anima i ens envia una de les glosses de madò Buades, glossadora mallorquina poblera, que fa comèdia per aproximació: “Parendenga, parendenga/ ja t’ho podies pensar,/ qui no s’arrisca a sa feina/ quan té talent no té pa”. I na Maria Antònia Ramis Sastre aclareix que n’Antònia Buades Vallespir, Madò Buades, era coneguda al seu poble (sa Pobla) com a perendenga perquè va guanyar un Concurs Nacional de Folklore amb una cançó homònima que es deia “Perendenga”. En Lluís Parera també la fa servir en plural (ets un palandengues) però amb un altre sentit. Per dir-li a algú que és un pelacanyes, molt pobre, i no pas gaire afectuosament. Francesc Prenafeta diu que a Tàrrega, designa la persona mal vestida, bruta, deixada… L’Anna Bou també li dóna el significat de pelacanyes: una persona sense ofici ni benefici. Hi està d’acord en Josep Maria Pasqual, “un palandengo és una persona descuidada, sense ofici ni benefici, un qualsevol a qui no es pot fer cas, o que no val per a res”. En López diu que a Sabadell és viva, “a casa i al carrer sempre l’hem dita”. El feminitza (palendenga) i diu que és un pocapena. El mateix diu la Laura Cendrós: “palendengaés una persona sense recursos“. Jordina Puntí ho trasllada al llenguatge actual i en diu “mindundi”.

Purgatori: rostres pàl·lids, llengüetes i maravedís

L’Esther Gassol també associa el mot a “una persona sense esme”, però va més enllà i ho estén a algú que “ha perdut el color natural de la pell”, fent la paraula equivalent al mot pal·lidesa. Per la seva banda, la Glòria l’associa a “la peça de pell (o d’imitació) en forma de llengua que tenen les sabates tancades amb cordons que està en contacte amb el peu i situada sota les altres peces on van els forats del cordons”. Finalment, en Jaume especula sobre el fet que designés un vailet que es guanyés la vida fent encàrrecs perquè “li pagarien amb alguna moneda d’escàs valor, i un perendengue equivalia a ¼ de maravedí”.

Infern creatiu: pals, dengalendenga, russos i steaks tàrtars

El dimoni de la creativitat ha visitat les ments de diversos lectors. Per exemple la Maria Pilar Cabrerizo diu que palendenga és “una expressió que s’utilitza col·loquialment per designar aquella persona malaltissa, amb pocs ànims i poca esma, a qui qualsevol cosa se li fa una muntanya. Derivaria dels mots pal i endengat“. I com a exemple, suggereix la frase: ”Tot li fa pal, és un palendenga!”. En Feliu Torrents ha descobert el mot onomatopeic dengalendenga (moviment rítmic d’una persona o animal quan camina) i el verb endengar (verb derivat de l’onomatopeia deng-deng per indicar un moviment repetit: anar d’ací d’allà). D’aquí fa una deducció etimològica sobre el sentit final de palendenga digna de figurar en un conte de Pere Calders: “les persones que no fan mai res de profit, que no són actives, que es balancegen com si anessin farts de vi, com ho fan els pals dels vaixells quan són a port”. La Marta Sancho creu que palendenga és un malnom. “Palendenga és un sobrenom per definir l’estranger d’origen rus”, exposa. La raó que dóna és que “la denga era una moneda russa de poc valor, que portaven els estranger d’origen rus arribats a Barcelona. Potser quan volien comprar pa, volien saber el preu en dengues i així els hi va quedar el sobrenom. (pa en denga)”. La Rosa Montse Morell Rubió fa una aproximació Michelin: “es diu de la persona que en un restaurant rebutja un steak tartar per que el troba cru”. I en Jaume Alet replica: “en realitat el #palendenga és qui rebutja un steak tàrtar perquè el troba cuit”.

El racó del gourmet (Perucho’s style)

Acabem amb una aportació erudita que comença a fer números per arribar a ser un clàssic del Reborn, la d’en Lluís Del Val, que per segon mes consecutiu ens deixa meravellats amb la seva vèrbola: ”Els pelèndons eren un poble celtíber que va viure al sud del que avui són les províncies de Burgos i la Rioja. Tot i que el poble va desaparèixer amb la romanització, el terme es va mantenir, no com a gentilici, sinó per designar els productes de la zona, en particular els botifarrons (morcillas) de Burgos, que a Catalunya eren coneguts com a botifarrons pelendencs. Per extensió, el terme es va aplicar també al membre masculí. D’aquest ús en tenim un bon exemple en el llibre VIII del Fèlix o Llibre de Meravelles de Ramon Llull: “E Fèlix en son coratge se meravellà de la llonga palendenga que l’ermità havia, que parlar no podia.” Més endavant el terme va ampliar el camp semàntic, arribant a designar “allò que penja” i, finalment, es va restringir a les arracades i penjolls”.

Us proposo per al mes de desembre una nova paraula. Sabeu què vol dir falipèndula?