No em deixen comprar cultura

27.01.2015

Aquests dies he seguit la discussió que ha generat l’article de Quim Monzó on afirmava que havia deixat de publicar per culpa de la «pirateria» (article que no em dóna la gana d’enllaçar perquè es publica en medi impulsor i beneficiari del cànon AEDE; tanmateix, Núvol n’ofereix un resum més que suficient per a mi). El debat (ehem) que va (de)generar a Twitter ha donat, de moment, fruit sota la forma de tres articles més, també publicats a Núvol i que us recomano vivament:

Quim Monzó

Una caricatura de Quim Monzó

Robar cultura és robar, de Josep Sala, un magnífic exemple de fal·làcia de l’home de palla des del principi fins al final (atribueix als pirates autoproclamats defensors de la llibertat —suposo que es refereix a qui comparteix obres subjectes a drets d’autor, no pas als militants i simpatitzats dels més de 50 Partits Pirata d’arreu del món— una sèrie de no menys de vuit afirmacions, sense documentar-ne ni una amb un trist enllaç i totalment descontextualitzades, per després desmuntar-les a plaer) que s’enriqueix amb una simpàtica amanida d’insults (lloros que repeteixen bestieses sense pensar-hi, lladres, ignorants, barruts…); tot i així, entre la palla hi bona cosa de gra: ja en parlarem, espero, perquè en paga la pena;

Per al·lusions, de Dario Castanyé, qui, després de manifestar la comprensió envers la postura de l’autor català, començant pel dret a exigir la retirada dels enllaços als continguts que Monzó reclamava, exposa (de manera molt i molt resumida, això sí) la postura de l’ideari dels partits Pirata sobre el complicat tema dels drets d’explotació de les obres artístiques (cosa que no s’ha de confondre, afegeixo jo, amb els drets d’autor, les patents i altres conceptes legals que mai no aconsegueixo recordar); finalment (fins ara!), tenim l’article

Quim Monzó té raó però s’equivoca, de l’editor Bernat Ruiz Domènech, qui, amb la lucidesa que el caracteritza, resumeix, amb molta empatia, els interessos d’autors, editors i lectors i proposa, en línies general, vies per emprendre els canvis necessaris per a aconseguir l’entesa entre tots; de pas, assenyala postures que cal evitar.

I ha estat, casualment, en aquest darrer article que m’he assabentat del catàleg de Quaderns Crema de llibre electrònic. Emocionat, m’ha faltat temps per seguir l’enllaç (sí, l’enllaç, aquell fonament d’Internet que l’actual i nefasta LPI pretén sotmetre a pagament, per a riota del món sencer, en benefici d’un reduït grup d’editors a canvi no se sap ben bé de què, o sí) i, després d’una breu ullada (només 22 obres, poc interès semblen tenir en explorar aquest mercat; espero que la cosa millori), m’he decidit a fer-ne la prova, a adquirir un d’aquests volums, comprovar la simplicitat i facilitat del sistema i descobrir si m’ofereixen les obres en algun dels formats que podria llegir amb el meu lector o amb la meva tauleta (tot i que no trobo que aquesta sigui adequada per a la lectura). L’experiment, però, no podia ser més decebedor.

Per començar, la plana que Quaderns Crema hi dedica no ofereix cap enllaç (jo no l’he vist: si hi és, no es troba ben indicat) que dirigís a cap introducció o explicació del funcionament del sistema de compra, cap indicació sobre el format dels llibres ni cap advertiment sobre els requeriments del sistema de transmissió del llibre, del sistema de lectura o del de pagament. Mal inici, doncs.

Sense por, he clicat sobre l’enllaç Comprar e-book (que, per cert, m’apareix en lletra petitíssima al navegador). L’enllaç m’ha porta a una pàgina estrangera (suposo), del lloc ReadOnTime (tipografia del títol en Comic Sans, quin horror!), on la fitxa del llibre es presenta en català, sí, però amb els títols del camp en anglès (Title, Author, Publisher…), un detall poc fi.

Llegeixo el preu: 9 €. Me’l puc permetre, per sort. Tanmateix, la curiositat m’impulsa a comparar-lo amb el dels exemplars en paper: 15 € (amb alguna variació). El 60%. Podríem discutir sobre si aquest és un preu adequat per a un volum d’aquestes característiques, però, en aquest moment, em sembla un tema secundari: deixem-ho córrer.

Estic a punt de clicar sobre la icona on diu Buy eBook —mentre penso en la quantitat d’informàtics catalans en atur i la quantitat d’empreses catalanes que haurien estat disposades a implementar un sistema equivalent, però en la nostra llengua— quan la vista se’m para sobre unes lletres sempre massa petites però en negreta: Es necesario instalar el Lector Adobe Digital Editions.

Recordo que Adobe és una empresa que produeix programari privatiu. Es dóna la casualitat que jo sóc usuari i defensor del programari lliure, què hi farem, i la idea d’instal·lar un programa que manté secret el codi que l’executa i que, per tant, no puc (ni ningú que jo conegui) fer-lo auditar per assegurar-me que no realitzarà cap operació contra els meus interessos dins del meu ordinador, o simplement diferent d’aquella que em diuen que farà, aquesta idea, la veritat, em violenta.

Però, hi ha més: observo que el text anterior és un enllaç, clico a sobre i trobo (per fi!) una pàgina que m’informa —en castellà, que curiós— sobre el significat del mot eBook i sobre els requisits per instal·lar-lo i llegir-lo des del PC i des dels eReader. Un altre cop, un dels enllaços em diu que necessito «tener instalado en tu equipo el software gratuito Adobe Digital Editions»

I ara, què hi faig? Si m’aturo aquí, diran que sóc un extremista radical antisistema; si tiro endavant i fracasso, em diran que Linux és antisistema o que no serveix per res (quan és Adobe qui vol que sigui així). No sé com serà al vostre país, però, al meu… Bo, deixe-m’ho aquí, no sigui que en Quim Monzó em denunciï per plagiar-li el discurs-conte d’inauguració de la Fira de Frankfurt 2007 que tant admiro.

Homenatges literaris a banda, clico sobre l’enèsim enllaç (ja n’he perdut el compte, però, aquests passos, em dic, només seran necessaris el primer cop que compro un llibre electrònic) i vaig a parar a una pàgina d’Adobe. Una finestreta em convida, en castellà, a triar la meva regió, España —meravelles de la geolocalització—, abans de continuar. Clico i vaig a parar a aquí, una pàgina íntegrament en anglès (tret de tres títols en el menú superior, en castellà, que, la veritat, no ajuden gaire).

Per sort, aviat descobreixo la paraula maleïda, Download, amb un enllaç. Torno a clicar a sobre, és clar. I aquí és on la meva «escassa» paciència s’acaba i ho envio tot a pastar fang: l’autor ha triat un editor (cosa tradicional, entranyable, podríem dir) i ha delegat en ell l’explotació comercial de la seva obra; l’editor, Quaderns Crema, ha triat un intermediari (cosa raonable, sobretot en una primera fase de «digitalització») per solucionar la implementació del sistema de venda i control del llibre electrònic; l’intermediari, ReadOnTime, ha utilitzat el sistema de control que ofereix Adobe, i, aquest, ha decidit que la seva implementació només tindria en compte, a nivell d’escriptori, els entorns Windows i Macintosh, menyspreant totalment els lectors que emprem altres sistemes operatius, com GNU/Linux o derivats de BSD (és a dir, els usuaris que emprem sistemes lliures —per al sistema, per a l’establishment, la llibertat sempre és sospitosa, ja sabeu).

La paciència se m’acaba, dic, i ho envio tot a pastar fang, repeteixo, perquè el sistema (en la meva opinió, la cadena autor-editor-intermediari-implementador és un sistema d’explotació) ha decidit ignorar les preferències d’un sector de públic cada cop més nombrós.

Sí, és cert: el repositori d’Ubuntu (la distribució que utilitzo mentre faig aquest petit experiment) inclou una versió de l’Adobe Reader. Però, ni el nom del programa ni la numeració coincideixen (Adobe Reader 9.5.5 en Ubuntu contra Adobe Digital Editions 4.0.2 en la pàgina de descàrregues), de manera que sospito que no es tracta de versions equivalents (i ja m’he cansat de fer indagacions i recerques, que el meu temps també té un valor). I tampoc no tinc ganes de barallar-me amb Wine (un adaptador que permet executar sobre GNU/Linux programes Windows) per llegir un llibre pagat religiosament: cap lector no hauria de superar dificultats tecnològiques extraordinàries pel fet d’haver triat un sistema operatiu o un altre.

Així, doncs, com que el sistema ha decidit ignorar-me i deixar-me fora del mercat com a consumidor de cultura, jo decideixo des de la meva llibertat ignorar el sistema i no clicar sobre la icona on diu Buy eBook . Si el sistema no m’ho posa, com a mínim, tan fàcil com als usuaris de Mac i de Windows, consideraré que el sistema no vol que compri cultura. Sort de les biblioteques públiques —tot i que no són, ni de lluny, ni tan nombrosos ni tan ben distribuïdes ni tan ben proveïdes com alguns creuen.

Per si algú té curiositat: el llibre que havia decidit comprar i que el sistema m’ha impedit adquirir és Benzina, de Quim Monzó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. Totalment d’acord. Com a usuari de Linux confirmo que Adobe no preveu aquest sistema per a la instal·lació de l’Adobe Digital Editions. Tot i així jo el tinc instal·lat i l’utilitzo a través del Wine i funciona perfectament (una versió primerenca que no he gosat actualitzar, no fos cas). Però, certament, la barrera tecnològica és molt alta.

    • Es que els que seguiu amb el Linux sou uns cavallers errants! Jo fa uns anys vaig decidir parar de perdre el temps i d’haver d’escriure les ordres que en windows es solucionen amb un click de ratolí. I mira que ja estava a les primeres versions d’Ubuntu! Però la meva paciència es va acabar. Per us personal és perfectament factible, però per a l’empresa és poc menys que impracticable amb uns coneixements mitjans.

      • No és per a tant, Jaume. GNU/Linux ha evolucionat molt en pocs anys, s’ha fet molt més amigable i resulta còmode tant per a avis com per a nens. Jo el faig servir tant per ús personal com en la feina (ofimàtica general, cap programa que només pugui funcionar amb Windows) i m’hi trobo comodíssim. A banda de la comoditat, estan tots els avantatges socials, ètics, polítics… però sospito que ja n’has sentit parlar i que no t’interessen: no et faré l’homilia, tranquil 🙂

    • Gràcies pel comentari, Eduard.
      Ho sospitava, però imagina’t com de llarga s’hauria fet l’enumeració dels passos si m’hagués embolicat a explicar com instal·lar i utilitzar el Wine! I, és clar, és totalment absurd que el comerciant posi tantes complicacions al possible client: en quin negoci s’ha vist això?

  2. Si les editorials no visquessin al quaternari el problema que comentes no seria tal problema. La qüestió es que s’han quedat al segle passat i no han vist venir el que els hi venia a sobre.
    Cada cop més la gent utilitza els eReaders i cada cop més hi ha demanda de llibres digitals pero les editorials estan en molts casos ignorant al client. La qüestió que tu t’has trobat és el fet que tal i com un llibre es por compartir, un ebook també, però a gran escala. I això és el que fa tremolar a les editorials i al Quim. Perquè en realitat quan tu compres un llibre no posa, prohibit el seu prèstec. Oi que no? Dons un eBook , per què hauria de ser diferent? Aleshores es treuen de la màniga el Adobe Digital Editions perque puguis llegir el teu llibre comprat però no compartir-lo perque ve amb DRM (Digitals Right Management) incorporat.
    Per una part jo comprenc que el fet que un ebook es pugui compartir amb mil.lions de persones gratuitament és una cosa que els treu de pollaguera, però per una altra banda, el concepte en si no deixa de ser el mateix que si li deixes un CD,VIDEO,DVD,BLURAY o un llibre al veí.
    I desenganyem-nos el problema de fons és el preu. Apple i el seu iTunes ven cançons a manta, tothom treu calers i l’importa un rave la “pirateria”. Per altra banda existeix STEAM que amb la seva pol.lítica de descomptes aconsegueix vendre software lúdic (jocs) en quantitats desorbitants minimitzant l’efecte pirateria. En el cas dels llibres encara estem al plistocè i apliquen unes tarifes insultants al fet de “distribuir bits”. El propi autor si venés pel seu compte el llibre de 3-6 euros guanyaria una fortuna i l’importaria un rave també la pirateria (puc posar exemples).
    Per un altre banda em fa gràcia quan les industries (cinematogràfiques, musicals i editorials) donen xifres de “perdues” al sector per la pirateria. Miri vosté, si algú no es pot permetre gastar-se 30 euros en un llibre,cd,video i el pirateixa, vosté no perd els seus diners perque a aquest preu no pensava pagar-lo. Aixi que no em vinguin amb falàcies.
    En definitiva es una qüestió d’equilibri. La industria musical sembla que ho ha aconseguit, la dels videojocs cada cop mes s’apropa a l’equilibri, pero la dels llibres encara no tenen l’equalitzador que aconsegueixi equilibrar la balança.

    • A mi m’agradaria conèixer uns quants exemples d’aquests autors que han venut pel seu compte llibres de 3-6 euros i han guanyat una fortuna. En català, és clar, que és del que es discuteix.

      • I a mi m’agradaria que em posessis un exemple d’autor que, publicant només en paper i en català i sense comptar col·laboracions en programes de televisió i ràdio, tertúlies, tallers de literatura, conferències i altres activitats diferents d’escriure hagi guanyat una fortuna al llarg de tota la seva vida.

        I que no sigui fill de burgesos, marit de funcionari/a o similar.

        • No sé si n’hi ha cap, però jo no he dit mai que això sigui possible (ni tampoc el contrari). En canvi, DoctorpPi, en el missatge al qual jo responia, afirma categòricament que “el propi autor si venés pel seu compte el llibre de 3-6 euros guanyaria una fortuna”, i per tant imagino que deu tenir exemples que demostrin aquesta afirmació.

          • En aquest punt, crec que a DoctorPi li ha guanyat l’optimisme (no em preguntis per què, no ho puc saber). Des del moment que no hi ha cap autor que s’hagi fet ric publicant en català (ja t’ho dic jo: casos com la Rowling només n’hi ha hagut un en tota la història; i la Rowling no escriu en català), la seva afirmació és, en el millor dels casos, una hipèrbole.

            Però, és clar, sempre és més fàcil interpretar-ho tot al peu de la lletra.

    • Gràcies pel teu comentari, DoctorpPi.
      En efecte, música i videojocs han començat a adaptar-se, probablement perquè es fan enfrontar a la còpia de CD abans que ningú. Tanmateix, cinema i televisió em fa l’efecte que encara no ho han acabat de pair –a l’estat espanyol.
      No som al segle XV, com quan la impremta va acabar amb el negoci dels monjos que es dedicaven a copiar manuscrits. Tanmateix, sembla que a alguns els agradaria que ens quedéssim per sempre al segle XX. Tempus fugit: que vagin jugant.

  3. Doncs ves a una llibreria i compra’t el llibre. Ara resulta que els defectes de la pagina web de Quaderns Crema son una excusa per robar llibres? Quin argument…

    • Moltes gràcies pel teu comentari, David, i per prendre’t la molèstia de venir a posar llum en la meva fosca i trista vida i explicar-me què he de fer.

      Només m’hi queda un dubte, David: tu ets Déu o només el seu profeta?

  4. Sí senyor! Algú ho havia de dir! A mi tampoc no em deixen comprar llibres a casadellibro.com, perquè el meu ordinador amb MS-DOS 3.2 no es pot connectar a la seva web. I això que tinc un módem de 9600 bps! I no només això, sinó que a més obliguen a pagar amb una targeta de crèdit (que tampoc no en tinc). I a sobre els epubs no es poden obrir amb el meu WordStar 3.0. Per descomptat, no tinc altre remei que piratejar.

    • Moltes gràcies pel teu comentari, Ernest: sempre he valorat molt la ironia. Dues coses, però:

      1 – Si algú et digués que el Windows és un sistema operatiu completament inútil perquè no li permet executar AutoCAD 2015 sobre un Windows XP instal·lat en un Pentium III a 800 MHz i 512 MB de RAM, et prendries la molèstia de contestar-li?
      2 – Si aquest és el teu cas, et recordo que encara no han prohibit les biblioteques públiques (tot arribarà) i que encara són gratuïtes (tot i que paguen un canon). Jo tinc la sort de tenir-ne una en el meu lloc de treball: sóc un privilegiat, ho reconec, no m’ha calgut mai piratejar un llibre.