No digues mai ‘mai (no) ho faré’

14.02.2015

La notícia cinematogràfica de la setmana és que l’última pel·lícula d’Isabel Coixet, titulada Nobody Wants the Night, ha sigut l’encarregada d’inaugurar el Festival Internacional de Cinema de Berlín. Però no és la meua intenció parlar ací del film, com ja es pot intuir pel títol, més que res perquè no l’he vist i, sobretot, perquè no sóc crític literari, sinó filòleg. És per això que la intenció de l’article és comentar una qüestió purament lingüística: ¿com convé traduir el títol d’eixa pel·lícula? La major part dels mitjans l’han traduïda com a Ningú no vol la nit, encara que alguns l’han titulada també com a Ningú vol la nit. ¿Quin títol és millor?

'Nobody wants the night', d'Isabel Coixet | Foto: elledriver.fr

‘Nobody wants the night’, d’Isabel Coixet | Foto: elledriver.fr

El debat sempre s’ha centrat en justificar la conveniència o no d’usar la partícula no. Pompeu Fabra ja declarava fa quasi un segle la necessitat de no ometre la partícula no quan paraules com ningú s’anteposen al verb. Però potser el problema és que s’ha focalitzat malament la qüestió, i quasi tot el món s’ha fixat en la partícula no, quan realment el debat està en saber quina és la posició en l’oració de paraules com ningú, cap, res, gens, mai i en cap lloc (o enlloc). Pel que es veu, s’accepta amb naturalitat (Fabra mateix ja ho feia) que eixes paraules puguen anar indistintament tant davant del verb com darrere; així, es diu que les oracions No t’ha cridat ningú i Ningú (no) t’ha cridat són equivalents, idèntiques. Però la qüestió principal és esta, no ens enganyem: ¿en quina posició van les paraules com ningú: davant del verb o darrere?

Per a poder contestar esta pregunta, hem de saber que l’ordenació dels constituents de les oracions es deu a dos conceptes: el tema i el rema. El tema és la part de l’oració que conté una informació que el receptor ja coneix o que l’emissor considera secundària; per contra, el rema és la part de l’oració que aporta informació que és nova per al receptor o que l’emissor considera més important. Així, quan construïm oracions enunciatives, seguim un principi elemental: anem de les coses conegudes (tema) a les desconegudes (rema). Per exemple, fixem-nos en estes dos oracions enunciatives:

(a) Ton germà ha cridat. (b) Ha cridat ton germà.

En l’oració (a), el subjecte (ton germà) apareix al principi de l’oració perquè aporta una informació secundària (és el tema), vist que l’emissor vol destacar l’acció que ha fet el subjecte (ha cridat). Per contra, en l’oració (b), el subjecte apareix al final de l’oració perquè aporta la informació interessant (és el rema), ja que ací l’emissor vol destacar quina persona és la que ha fet l’acció (ton germà). En altres paraules, el rema de l’oració (a) és ha cridat perquè la informació que es demana és ¿Què ha fet ton germà?, mentres que el rema de l’oració (b) és ton germà perquè la informació que es demana és ¿Qui ha cridat?.

Ja podem reprendre la qüestió: ¿què és millor dir: No t’ha cridat ningú o Ningú (no) t’ha cridat? La clau està en saber quina és la informació més interessant. Com que l’emissor vol informar qui ha fet l’acció (i no què ha fet algú), és predictible que el qui, és a dir, el subjecte (en este cas, ningú), siga la informació remàtica i aparega al final de l’oració (No t’ha cridat ningú); de fet, la informació que es demana és ¿Qui m’ha cridat?. En canvi, si una persona diu Ningú (no) t’ha cridat, interpretem que l’emissor vol destacar l’acció que ha fet el subjecte, cosa que no té gens ni mica de sentit en este cas; en efecte, no se li acudiria a cap parlant fer una pregunta tan il·lògica com esta: *¿Què ha fet ningú?. (Fixeu-vos que he dit «no se li acudiria a cap parlant», i no «a cap parlant (no) se li acudiria»). Per tant, no només és fals que les dos oracions siguen idèntiques, sinó que, a més, l’anteposició del pronom ningú no respon a l’ordenació lògica de les oracions enunciatives en la nostra llengua, ja que el rema, en estes oracions, apareix sempre al final.

I ¿les paraules cap, res, gens, mai i en cap lloc (o enlloc) van en la mateixa posició que ningú? En efecte: totes estes paraules tenen una cosa en comú, i és que, a més d’aparéixer en contextos negatius, són indefinides, és a dir, aporten una informació imprecisa i, per tant, desconeguda. Així que és esperable que l’interlocutor pregunte per elles i siga la informació que més interessa; en conseqüència, apareixen al final de l’oració. Per exemple, en l’oració No l’espanta res, el pronom res apareix darrere perquè és el rema, o siga, aporta la informació que interessa a l’interlocutor (vol saber què l’espanta). Dir Res (no) l’espanta implica passar el rema al principi d’una oració enunciativa de forma innecessària i injustificada.

Encara hi haurà qui defensarà l’anteposició de res al verb perquè considera que es vol ressaltar eixe terme, però la veritat és que, quan volem ressaltar-lo, no diem espontàniament Res (no) l’espanta, sinó simplement No hi ha res que l’espante (amb el pronom res posposat al verb). Per cert, que m’ha vingut al cap la traducció desafortunada d’un eslògan famós en anglés: oficialment, Impossible is nothing s’ha traduït per *Res és impossible, que és una oració gramaticalment desconcertant. Qualsevol parlant hauria dit espontàniament No hi ha res impossible, però acaba fent fortuna una oració que no només es supedita innecessàriament a la llengua anglesa, sinó que, a més, s’aparta injustificadament de l’estructura oracional de la nostra llengua.

Però bé. Reprenent el títol del film d’Isabel Coixet, ja podem entendre que la traducció Ningú no vol la nit és tan literal de l’anglés que traïx l’estructura lògica que fem de les oracions enunciatives en la nostra llengua. En la pel·lícula, els personatges intenten sobreviure a les extremes condicions de l’eterna i gèlida nit de l’hivern polar; llavors, interpretem que el missatge que vol transmetre el títol és que no hi ha cap persona que vulga eixa nit tan dura ni cap altra nit (la nit en general), o dit d’una altra manera: que la nit no la vol ningú. Hem fet diana: sense voler-ho, hem descobert l’oració que diríem espontàniament, que és La nit no la vol ningú (o encara millor: La nit no agrada a ningú). Si l’analitzem, ens adonem que al principi de l’oració presentem el tema (la nit), que és la informació coneguda, mentres que la informació que interessa (¿la vol algú?) apareix al final, tal com correspon al rema. Esta distribució és la mateixa que hi ha en l’oració No t’ha cridat ningú, que ja hem comentat, però amb una particularitat: ara el verb és transitiu (voler) i l’oració conté l’objecte (la nit). En eixos casos especials en què el tema és l’objecte i el rema és el subjecte, hi ha un efecte secundari, i és que recuperem l’objecte amb un pronom feble (la) per a advertir que el primer constituent de l’oració no és el subjecte, com seria predictible, sinó l’objecte.

En definitiva, les paraules ningú, cap, res, gens, mai i en cap lloc (o enlloc) aporten sempre una informació remàtica i, per tant, han d’aparéixer cap al final de l’oració, fins i tot quan combinem dos d’estes paraules en una oració (No sabia ningú res, No sabia res ningú) o, encara més, fins i tot quan en combinem tres (Això no ho diria mai ningú enlloc). ¡És un tema ben interessant, el rema! Per cert, esperem que la pel·lícula d’Isabel Coixet no decepcione a ningú (¿diria algú «esperem que a ningú (no) decepcione»?).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

17 Comentaris
  1. Molt bé. El que no sé és si la traducció “Res és impossible” per “Impossible is nothing” no és també una altra supeditació al castellà, llengua en la qual la traducció “Nada es imposible” probablement resulta més natural. En tot cas, si es volia preservar l’ordre de la frase anglesa, en català també podríem dir, “D’impossible no hi ha res”, oi?

  2. Ben d’acord amb l’autor d’aquest article. Fa molts anys, en un curs de correcció l’Albert Jané ens deia una cosa similar amb referència a la frase “Ell mai no ho faria”, que era l’eslògan d’una campanya que en aquella època havia engegat –em sembla– l’Ajuntament de Barcelona per conscienciar la gent del crim que suposa deixar un gos abandonat. En Jané ens explicava que, per a ell, l’estructura natural del català comportava posar “mai” al final de la frase: “Ell no ho faria mai”.

  3. Veure els films de la Coixet em fa tant de fàstic com llegir “centrat en justificar”, “en eixos casos especials” ( si la dixi no és clara diríem “en els casos especials” ) o un gavadal de “per a” usats a tort.

    • Però “per a”, també davant infinitiu, és una forma genuïna. Una genuïnitat que des de l’IEC es retrinxa sistematicament a favor del castellà i del parlar bàrbar de Barcelona…

      • “Per a” s’hauria d’haver abolit en català fa anys. Sona tan castellà com “pel.lícula”; en bon català digueu sempre “film”.

  4. Parlem d’una obra d’art, no d’un rètol publicitari de l’estil d’aquell “Ell mai no ho faria”, que evidentment s’havia d’escriure “Ell no ho faria mai”.

    En aquest context artístic del títol de les pel·lícules, que Coixet sol voler poètic (“Another me”, “Ayer no termina nunca”), un títol com “Ningú no vol la nit” per traduir “Nobody Wants the Night” em sembla perfecte. Alto! Si s’ha buscat fer-ho així, que no ho sé, no sé qui ho ha traduït ni amb quina intenció. Si no s’ha fet amb aquesta intenció que dic, llavors tens raó. Però jo diria que la intenció hi és, com hi és també, em sembla, en el títol anglès.

    • Puc confirmar que la intenció hi és de totes totes. I que, a més, la frase és dita en boca de la Juliette Binoche en un dels moments més poètics de la pel·lícula. S’agraeixen totes les opinions, però de vegades les coses no es poden jutjar només des de la fredor de la gramàtica pura.

    • Vaja, quin embolic. Llavors, si seguim la tesi de l’autor de l’article, el gran Salvat-Papasseit hauria hagut d’escriure “Mesquí no és res”, en comptes del gran poema “Res no és mesquí…?”

  5. M’ha cridat l’atenció l’última paraula de l’article: “decepcione”

    El verb “decepcionar” no es troba ni al DIEC, ni al GDLC. Sí que hi és al DCVB (“Causar decepció”) i al DNV (“Decebre”).
    En canvi, és clar, tots quatre tenen “decepció”.
    La definició de “decepció” és igual a DIEC, GDLC i DCVB: “Desengany de qui ha estat decebut”. Però al DNV és: “Sentiment de contrarietat de qui no ha trobat resposta a les seues expectatives”

    La pel·lícula (o el film) de la Coixet ens decepcionarà (o ens decebrà), doncs, segons les expectatives que cadascú en tingui. O no.

  6. En el cas de l’eslògan “Impossible is nothing”, jo diria que l’original anglesa també és una oració desconcertant (Google hi troba mig milionet de resultats, davant els més de 18 milions de “Nothing is impossible”). La publicitat, de vegades, coincideix amb la poesia i fan anar la gramàtica com volen. Com s’ha dit en alguns comentaris anteriors, penso que la intenció poètica és un element que cal tenir en compte.

  7. Felip, constriccions poètiques i publicitàries a part, no puc estar més d’acord amb tu. Et recomano el llibre ‘Canvi d’agulles’, a cura d’Enric Gomà (RBA-LA Magrana), que surt aquesta mateixa setmana. Hi trobaràs un article al respecte que segur que t’interessarà.

    • Acabo de llegir ara mateix l’article, Pau, i m’ha alleujat saber que no sóc l’únic que s’adona de l’abús indiscriminat del negar clus. El llibre me l’han portat a Benicarló mos pares, que han estat a Barcelona per a visitar la fira de Sant Jordi. Tant de bo tinga incidència on n’hauria de tindre. Tot lo que he llegit fins ara és molt sensat. Enhorabona!

  8. Hola Felip. Estoy empezando a estudiar un poco el catalán y al ver el título “Ningú no vol la nit”, me ha surgido esta duda:
    ¿Es correcto decir “ningú no…”, o es, como en español, una doble negativa, (por tanto una redundancia) que debería sustituirse por “ningú vol”?
    Muchísimas gracias por tu atención.