No culpeu la Quaresma

8.02.2018

Des de fa temps, assistim a la victòria aclaparadora del Carnestoltes (la rauxa) contra la Quaresma (el seny, no l’exfutbolista del Barça). Històricament, el Carnaval era el moment establert per excedir-se generosament però cristiana abans de la Quaresma, aquest període d’austeritat i sacrifici que dura 40 dies i 40 nits. Era com una despedida de solteres i solters a l’engròs, una justificació constitucional massiva abans de posar seny. Per aquells esperits delitosos, doncs, la irreverència i l’enjogassament xiroi eren presumiblement menys capritxosos que els d’avui dia, almenys catòlicament parlant.

La vella Quaresma, pobreta, ha de mirar-s’ho emmurriada amb el bacallà i l’arengada, que no tenen res a fer contra l’alcohol, la música i les selfies (còpules a part). Sempre la mateixa cançó -la dels Fabulosos CadillacsQue se te va pasando el tiempo mujer, y que la vida se te va… Per això, després de rumiar-hi molt, ha decidit que aquest any ella també participarà en aquesta rayuela d’arlequins, perquè ja en té prou de sentir-se exclosa per una multitud que prefereix la hilaritat en comptes de la frugalitat.

Conscient que l’elecció de la disfressa és importantíssima, de seguida descarta qualsevol modelet provocador que pugui suscitar suspicàcies sexistes, o sigui que passa de llarg quan veu l’aparador on exhibeixen un vestit d’infermera sexi. Disfressar-se de policia, tot i que li agradaria, tampoc li sembla una bona idea, perquè si porta una porra (tal com pertoca si una es vesteix d’agent de la llei, a falta de pistola amb bales de goma) corre el perill de ser increpada per independentistes bulliciosos, i no vol problemes.

Després d’analitzar cartesianament la situació i de descartar altres possibilitats dubtoses (ciclista, electricista, vampiressa), es diu que el millor que pot fer és comprar-se una toga de jutge. Si algú li demana explicacions, tant pot dir que és una sàtira per la penosa actuació del poder judicial en el cas dels presos polítics catalans com una reivindicació de la seva feina per haver-los engarjolat. La vella Quaresma, austera, prudent i assenyada, vol passar-s’ho bé per una vegada… però sense arriscar-se més del compte, és a dir, des de l’equidistància i amb una ampolleta d’Aigua del Carme. Això és xalar-la com Déu mana.

Quan arriba el dia de sortir a flirtejar amb la rauxa del Carnestoles, despenja la toga de l’armari tot xiulant La Santa Espina, i se la posa davant del mirall. Fa lliscar un braç cap a dins, però s’adona que no ha entrat bé a la màniga que li toca; l’intenta treure i mentrestant hi introdueix l’altre, que tampoc vol sortir pel seu forat. La toga pesa. Poster si hi entra el cap, que té una obertura més ampla, serà més fàcil. Tampoc funciona. Remena i remena respirant cada vegada pitjor, perquè la roba li tapa la boca, fins que aconsegueix treure la mà dreta a l’exterior, però no pot fer res perquè no pot moure el braç. Ara mira de treure-se-la, sacsejant el cos en va, per intentar posar-se-la bé. S’ofega. Abans de tirar-se per la finestra, serà a temps de resar un parenostre.