Nit i Dia. No creure en res i els viatges a l’Índia

22.03.2016

A The Big Lebowski, la millor comèdia dels germans Cohen i una de les més grans pel·lícules d’humor absurd mai fetes, hi ha una secta que es fan dir a ells mateixos Els Nihilistes. Els Nihilistes tenen una mena de crit de guerra que utilitzen per advertir els altres del perill que representen: “No creiem en res”. En clau d’humor, els Cohen juguen amb la convicció generalitzada que, en aquesta vida, aquells que no tenen cap mena de dimensió espiritual són gent buida per dins amb la qual s’ha d’anar amb compte. Al capítol d’ahir, despullat de qualsevol comicitat, en Marc Ramos també ens diu que ell no creu en res, desencadenant una reacció en la Montse —la jove i atractiva mare soltera— que, sense saber-ho, acabarà dictant la seva sentència de mort. No en va, el tòpic diu que la religió és un dels temes a evitar a les primeres cites.

Un fotograma de 'Nit i dia' | Foto: TV3

Un fotograma de ‘Nit i dia’ | Foto: TV3

Després de molts episodis desenvolupant les trames de la resta de personatges, ahir Nit i Dia ens va fer entrar a la pell de l’assassí. A partir de l’interludi marcat per l’inici d’una forta tempesta nocturna —gran cameo de Tomàs Molina fent la veu en off de l’home del temps—, la segona meitat de l’episodi suspèn el muntatge coral que la caracteritza durant mitja hora i ens obliga a acompanyar en Marc al llarg de la seva nit. Una decisió arriscada que demostra perquè aquesta sèrie marca un abans i un després en els estàndards de ficció a TV3. Des del pla seqüència de cinc minuts en què en Marc elimina meticulosament les proves fins al moment de l’ascensor, la brillant realització de Manuel Huerga i Oriol Paulo aconsegueix mantenir l’espectador amb l’ai al cor durant trenta minuts de suspens cinematogràfic de manual. El mèrit de fer-nos contenir la respiració des que comença a sonar el CD a ca la Montse fins que en Marc aconsegueix fugir, sense ni un segon de treva.

Als que encara no les tenien totes amb això de saber la identitat del malvat des del començament, els convido a reviure l’angoixa que ens regala cada creuament de mirades entre en Marc i la seva inesperada víctima. Inesperada, sí, perquè en Marc acaba a casa de la Montse després de veure una parella al carrer i posar-se calent i, tal com demostren les mans i mànigues que ha de fer per netejar l’escena del crim, la pulsió homicida és fruit d’un brot passional incompatible amb un pla premeditat. El mataiaies ha assolit el seu estatus mediàtic gràcies a la seva predictibilitat i amor pel mètode, però ahir no vam veure actuar el mataiaies, sinó en Marc. Concretament el Marc infant que hi ha dins el Marc adult, el mateix que —tal com vam començar a descobrir ahir— odia la mare per haver-se entregat a la religió i a la superstició quan el pare estava malalt. Un detall ens pot ajudar a imaginar a qui està ofegant realment en Marc dins el seu cap és recordar el primer que fa un cop la Montse ja és morta: tapar-la amb la faldilla.

I és que l’error fatal de la Montse és pregonar la seva seguretat que “tot això té un sentit, digues-li Déu, digues-li com vulguis”. Aquesta és la baula més feble de la cadena mental d’en Marc, i era la darrera cosa que es podia permetre sentir després d’haver marxat de casa precisament per descarregar la ràbia que li produeix el record de la fe de la seva mare. Si el discurset insofrible del “viatge a l’índia per fer net i connectar amb energies superiors” ja fa venir ganes d’ofegar el més moderat dels mortals, al cap d’un psicòpata nihilista es converteix en un detonant impossible de contenir. Ja teniu una raó més per vigilar amb la cantarella d’espiritualitat de pacotilla —posts de Facebook inclosos?—, només per si de cas.

Al capítol d’ahir van passar més coses però, després de convertir-nos en pertorbats assassins en sèrie durant mitja hora, els deliris de grandesa costen de fer fora. És el poder de la bona narrativa que et permet dissoldre la identitat durant uns minuts i posar-te als peus de qualsevol personatge. O sóc l’únic que frisava perquè en Marc escapés de l’ascensor?

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

19 Comentaris
  1. Es veia venir que la pelaria, es veia venir que tornaria la llum de l’ascensor i es veia venir que s’escaparia. Deixo de banda per lent, arcaic i soporífer la resta del capítol. No entenc que ha fet TV3, dubto que hi hagi una segona temporada.

    • Ets molt llest, que un dels protagonistes segueix lliure o viu al seté capítol ho sabíem tots, que es veia venir que la pelaria… sí tal i com diu l’article després del discurset ho haguéssim fet tots.

      Espero segona temporada, tu deus ser el típic que t’empasses les séries americanes o de qualsevol altre lloc perquè són més atrevides però quan TV3 fa quelcom que no és el culebro del migdia ho critiques tot.

        • Un eminent mestre zen va dir: si tens una ment complicada, no podràs ni digerir una gota d’aigua. Si tens una ment simple, ho entendràs tot: per viure la veritat, t’has de tornar estúpid.

  2. Sóc l’únic a qui al principi del capítol li va semblar que el Fajardo en una escena tenia les esgarrapades a la part esquerra de la cara i durant la resta del capítol a la part dreta?

    No he re-visionat el capítol al 3 a la carta, però potser ho faré, si tinc raó em farà força llàstima ja que la serie m’agrada força i aquest tipus d’errors son d’aquells que fan que canviïs la teva opinió sobre un producte d’aquest tipus…

    • Se’n diu error de raccord, i evidentment que és un error i no hauria de passar (en cas que hagués passat, que no ho sé), però en les millors pel·lícules de la història de Hollywood això passa moltíssim! No dic que sigui excusa, però vaja, que no és una cosa tan estranya…

  3. Ja l’he revisionat, es tractava d’un reflex del mirall, de manera que no és cap error i tot està en ordre. Vaig enganxar l’escena durant 1 segon mentre recollia la taula i no m’hi vaig fixar gaire…

  4. M’encanten les teves crítiques de la sèrie, Joan Burdeus! Fan que cada capítol sembli més interessant després de llegir-les. A mi em va agradar molt tota l’escrna de l’ascensor. Com que valoro l’originalitat, em va semblar el més original de tot el capítol. Ja tinc ganes de veure el següent!

  5. Joan, jo també ho vaig pensar, però llavors em vaig adonar que és que a la primera escena estava mirant-se al mirall.

  6. Sí, Joan… ets l’únic que frisava per què en Marc escapés. La majoria el volem mort i ben mort, encara que acceptem que la ficció -perquè és ficció, oi?- no ho permet encara i intuíem que s’escaparia. Però el desitjem mort. És un assassí, no sent res quan mata i ens aterra. Probablement això d’empatitzar amb un psicòpata et converteix en exactament això: en un psicòpata.

  7. Doncs a mi no em va agradar tant el capítol d.ahir, lent la part d.en marc. Jo també miraré lo de la cara i vaig veure una ma sense un guantes i acre seguir amb guant.

  8. Doncs a mi m’agrada la sèrie! Vull una segona part! Si fos americana tots la trobaríem molt bona! L’efecte mirall també em va passar pel cap.

  9. Per mi és una serie mol entrenida i ancara que veus vindre el que pasara l’episodi d’aquest dilluns em va posar nerviosa i en vaix queda amb ganes de més.

  10. És bona i prou, i això que feia temps que no m’agradava una sèrie de “La vostra” (Merlí la vaig deixar al 4t capítol). I porto vistes un tou de sèries americanes, algunes boníssimes. És la meua humil i aragonesa opinió.

  11. Doncs jo tb vaig patir molt, pero no pq volgues que s’escapes! al contrari, veia a venir q tornaria la llum i no volia que passes!