Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Nit i Dia. La societat (catalana) està malalta

Recitar Shakespeare i Dostoievsky mentre s'assassina juga amb la finíssima línia que separa el sublim del ridícul.

Teníem tantes ganes de tornar a veure Nit i Dia com de poder parlar-ne després de cada episodi, així que farem cas a l’únic que va poder dir ahir l’enyorada Sara Grau i -silenci dramàtic, mentre Clara Segura es gira i la càmera s’acosta- començarem. Saltem del darrer pla del capítol al primer: sempre és bona idea posar atenció a com comença una temporada i, al costat d’un mòbil rebent una trucada desconeguda, Nit i Dia engega mostrant-nos un dossier on es llegeix “Generalitat de Catalunya” cap per avall. Una targeta de presentació en forma d’imatge per insinuar la proposta de la sèrie enguany que, sense abandonar la corrupció moral, ens avisa que es llençarà a retratar la corrupció política. Ho va resumir un dels directors, Manel Huerga, amb el to tranquil d’algú que es limita a mostrar la realitat tal com és sense que, per desgràcia, faci falta exagerar-la: “La societat està malalta”.

I és que no hi millor manera de defensar el realisme de Nit i Dia que un simple repàs a l’actualitat política. La sort dels creadors és que era una aposta segura: aquesta setmana serveixen les aigües empastifades del canal Isabel II com a l’anterior haurien valgut les bosses d’escombraries del cas Palau, tot i que, per damunt de cap altra, el primer capítol convida a llegir les notícies sobre les morts relacionades amb el Cas Gurtel amb una suspicàcia renovada. Un exemple de com l’actualitat influeix en com llegim la ficció: Martí Miró (Ramón Fontserè) que en una altra època hauria passat per una cara de polític més o menys genèrica, només es pot veure com la fusió de trets facials perfecta entre Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Tot i que Jordi Galceran va declarar que el text és estrictament ficcional, l’atreviment de situar la trama a una Catalunya perfectament reconeixible, deixa clar que un dels jocs més entretinguts d’aquesta temporada serà buscar els paral·lelismes més o menys raonables amb la realitat. Mentre Galceran es posava la bena abans de la ferida, Jaume Roures, director de Mediapro, va reivindicar l’efecte Homeland “que la sèrie busqui alguna cosa que estigui passant a la vida real i quotidiana” i Vicent Sanchis, preguntat per si esperava enrenou polític com el que ja han generat episodis d’una sèrie tan innocent com Cites, va fer sortir el seu perfil torero: “Benvinguda la inquietud parlamentària”. Atents als salts que pugui fer Nit i Dia entre les pàgines de cultura i les de política.

Fi del parèntesi polític. La bomba dramàtica del capítol d’ahir duia dos caps nuclears de la interpretació, un de molt anticipat, Josep Maria Pou, i un que, essent més discret, va deixar clar que ha construït un personatge amb més capes que una ceba, Ramon Fontserè. Els dos clàssics del teatre hauran de dur sobre les espatlles els personatges més expansius que fins ara ha proposat la sèrie, amb el permís de l’excels Pablo Derqui que reapareixerà la setmana vinent. A Nit i Dia, els malvats són un caramel enverinat perquè els diàlegs són proclius a la grandiloqüència, de manera que el veritable repte és saber rebaixar el to per fer el personatge prou versemblant sense perdre l’encant diabòlic. Pou ens va mostrar els primers passos d’una interessant variació lletraferida d’Hannibal Lecter, igual de culte i fred però menys atent a la imatge personal. Per la seva banda, Fontserè va saber resistir el maquiavel·lisme més obvi gràcies a un posat provocatiu i irònic que aconsegueix transmetre la sensació d’amenaça sense haver de telegrafiar-la, molt més autèntic que els aprenents de Frank Underwood que es multipliquen a les ficcions polítiques. La visceralitat del mataiaies dona pas a dos malvats cerebrals amb biografies tenebroses i rizomàtiques.

Després d’haver seguit les declaracions i l’estratègia de promoció, sembla clar que Nit i Dia és una peça important dins del tauler de Mediapro, que juga la partida de convertir-se –i em disculpo per pronunciar el nom del senyor en va– en una mena d’HBO a la catalana. Això vol dir deixar veure valors de producció per damunt de la resta, amb una realització elegantíssima, un repartiment de primera o una direcció d’art espaterrant, però també apostar pels temes que garanteixen l’aplaudiment de la crítica, com ara la maldat humana i la putrefacció política, o un fet tan aparentment trivial com mostrar mugrons i penis sense censura. El making off en forma de sèrie documental que es podrà veure després de la sèrie és una expressio més d’aquesta voluntat (sana) de marcar paquet; Nit i Dia es vol presentar com un producte més exclusiu que la seva competència directa i, sens dubte, se’n surt en molts aspectes. Ara bé, un perill va treure el cap: recitar Shakespeare i Dostoievski mentre s’assassina juga amb la finíssima línia que separa el sublim del ridícul. Si en els futurs episodis els personatges equilibren les inclinacions a la ampul·lositat amb la ironia i els dubtes interns que tant turmentaven a Raskolnikov o el príncep de Dinamarca, tot anirà bé.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació