Nit i Dia. La societat (catalana) està malalta

25.04.2017

Teníem tantes ganes de tornar a veure Nit i Dia com de poder parlar-ne després de cada episodi, així que farem cas a l’únic que va poder dir ahir l’enyorada Sara Grau i -silenci dramàtic, mentre Clara Segura es gira i la càmera s’acosta- començarem. Saltem del darrer pla del capítol al primer: sempre és bona idea posar atenció a com comença una temporada i, al costat d’un mòbil rebent una trucada desconeguda, Nit i Dia engega mostrant-nos un dossier on es llegeix “Generalitat de Catalunya” cap per avall. Una targeta de presentació en forma d’imatge per insinuar la proposta de la sèrie enguany que, sense abandonar la corrupció moral, ens avisa que es llençarà a retratar la corrupció política. Ho va resumir un dels directors, Manel Huerga, amb el to tranquil d’algú que es limita a mostrar la realitat tal com és sense que, per desgràcia, faci falta exagerar-la: “La societat està malalta”.

Clara Segura al darrer pla de l’episodi

I és que no hi millor manera de defensar el realisme de Nit i Dia que un simple repàs a l’actualitat política. La sort dels creadors és que era una aposta segura: aquesta setmana serveixen les aigües empastifades del canal Isabel II com a l’anterior haurien valgut les bosses d’escombraries del cas Palau, tot i que, per damunt de cap altra, el primer capítol convida a llegir les notícies sobre les morts relacionades amb el Cas Gurtel amb una suspicàcia renovada. Un exemple de com l’actualitat influeix en com llegim la ficció: Martí Miró (Ramón Fontserè) que en una altra època hauria passat per una cara de polític més o menys genèrica, només es pot veure com la fusió de trets facials perfecta entre Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Tot i que Jordi Galceran va declarar que el text és estrictament ficcional, l’atreviment de situar la trama a una Catalunya perfectament reconeixible, deixa clar que un dels jocs més entretinguts d’aquesta temporada serà buscar els paral·lelismes més o menys raonables amb la realitat. Mentre Galceran es posava la bena abans de la ferida, Jaume Roures, director de Mediapro, va reivindicar l’efecte Homeland “que la sèrie busqui alguna cosa que estigui passant a la vida real i quotidiana” i Vicent Sanchis, preguntat per si esperava enrenou polític com el que ja han generat episodis d’una sèrie tan innocent com Cites, va fer sortir el seu perfil torero: “Benvinguda la inquietud parlamentària”. Atents als salts que pugui fer Nit i Dia entre les pàgines de cultura i les de política.

Fi del parèntesi polític. La bomba dramàtica del capítol d’ahir duia dos caps nuclears de la interpretació, un de molt anticipat, Josep Maria Pou, i un que, essent més discret, va deixar clar que ha construït un personatge amb més capes que una ceba, Ramon Fontserè. Els dos clàssics del teatre hauran de dur sobre les espatlles els personatges més expansius que fins ara ha proposat la sèrie, amb el permís de l’excels Pablo Derqui que reapareixerà la setmana vinent. A Nit i Dia, els malvats són un caramel enverinat perquè els diàlegs són proclius a la grandiloqüència, de manera que el veritable repte és saber rebaixar el to per fer el personatge prou versemblant sense perdre l’encant diabòlic. Pou ens va mostrar els primers passos d’una interessant variació lletraferida d’Hannibal Lecter, igual de culte i fred però menys atent a la imatge personal. Per la seva banda, Fontserè va saber resistir el maquiavel·lisme més obvi gràcies a un posat provocatiu i irònic que aconsegueix transmetre la sensació d’amenaça sense haver de telegrafiar-la, molt més autèntic que els aprenents de Frank Underwood que es multipliquen a les ficcions polítiques. La visceralitat del mataiaies dona pas a dos malvats cerebrals amb biografies tenebroses i rizomàtiques.

Després d’haver seguit les declaracions i l’estratègia de promoció, sembla clar que Nit i Dia és una peça important dins del tauler de Mediapro, que juga la partida de convertir-se –i em disculpo per pronunciar el nom del senyor en va– en una mena d’HBO a la catalana. Això vol dir deixar veure valors de producció per damunt de la resta, amb una realització elegantíssima, un repartiment de primera o una direcció d’art espaterrant, però també apostar pels temes que garanteixen l’aplaudiment de la crítica, com ara la maldat humana i la putrefacció política, o un fet tan aparentment trivial com mostrar mugrons i penis sense censura. El making off en forma de sèrie documental que es podrà veure després de la sèrie és una expressio més d’aquesta voluntat (sana) de marcar paquet; Nit i Dia es vol presentar com un producte més exclusiu que la seva competència directa i, sens dubte, se’n surt en molts aspectes. Ara bé, un perill va treure el cap: recitar Shakespeare i Dostoievski mentre s’assassina juga amb la finíssima línia que separa el sublim del ridícul. Si en els futurs episodis els personatges equilibren les inclinacions a la ampul·lositat amb la ironia i els dubtes interns que tant turmentaven a Raskolnikov o el príncep de Dinamarca, tot anirà bé.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

21 Comentaris
  1. Final previsible des dels primers cinc minuts. De no moment no vull dir res més, reconec que és massa aviat, però…

  2. Això de veure sèries en directe a mitjanit provoca lapsus. El Pou es diu Josep Maria, no pas Joan Maria (el Joan Maria és un altre). I un afegitó que en pantalla no es veu i que pot tenir alguna conseqüència: el llibre que pispa en Pou de cal jutge quan el deixa “fiambre”, és l’edició taronja de Proa, de «Crim i càstig», traduïda el 1929 per Andreu Nin, la primera que es va llegir per aquí d’aquesta obra de Fiodor Dovtoiski. Llibre de vell molt cotitzat per a qui encara el tingui a la prestatgeria.

  3. L’article està molt bé, però sisplau, una mica de cura a l’hora d’escriure els noms: “Ramón Fontserè”, “Galzeran”, “Vicenç Sanchís”, “Hanníbal Lekter”… Massa errors concentrats en tan poc espai.

  4. Bon dia,
    disculpeu que sigui perepunyetes, però vull comentar un parell de coses sobre el llibre que Josep Maria Pou roba de casa del jutge:
    Sí, com diu Enric Ballabriga, és l’edició de Proa de CRIM I CÀSTIG, traduïda per Andreu Nin, però no és la del 1929 (que era enquadernada en tela), sinó la del 1977 (enquadernada en rústica)…

    Però el pitjor de tot, i el que fa malbé (per a mi, el perepunyetes) la caracterització del personatge de Pou, és que tant en l’edició del 29 com en la del 77, CRIM I CÀSTIG es va publicar en 2 volums, i l’assassí dels escacs se n’emporta només un, i quan el col·loca a la vitrina es veu clarament l’asterisc (un de sol) que figura al llom del llibre, sota el títol, i que indica que és el primer volum dels dos.

    Disculpeu, però un llibreter de vell, això ho sabria.

    Salut.

    • La culpa no és del Pou sinó dels guionistes… del director…. i dels productors. Deien que l’equip que filma una seq. és de 45 persones. I cap se’n va adonar.

    • Això podria ser deliberat, és òbviament un individu fetitxista que s’endú records dels seus crims però potser s’autoimposa la “rutina” d’endur-se només un volum per crim.

      Vaja, és una possibilitat.

    • El problema de credibilitat (que no és culpa de Pou, evidentment) no és que l’assassí s’emporti un llibre, sinó que sigui llibreter de vell i faci un acte tan aberrant com separar els dos volums d’una novel·la…
      Però ja ho he dit, sóc perepunyetes…

  5. Avui aquest article ha estat interactiu i gràcies a la relectura en hora de dia dels lectors, veig que s’han anat esmenant els petits lapsus dels noms (comprensibles en una crònica d’urgència). Pel que fa a l’edició de «Crim i càstig», evidentment, un servidor deia que s’havia traduït el 1929 per Andreu Nin. Hauria hagut d’afegir que l’edició taronja era de finals de segle passat. Gràcies Ernest Riera per l’observació i per recordar que eren dos volums… A veure si en Pou tornarà a casa del jutge “fiambre” per si troba l’altre volum i l’enganxaran els mossos amb les mans… al llibre! En gènere negre, el culpable sempre torna al lloc del crim, diuen.

  6. Té bon PINTA en aparença, perquè si grates lacosa grinyola. Per cert, Ramon Fontserè fa una interpetació dolentíssima,de vergonya aliena. I el docu o making-of de després molt interessant, perquè va demostrar que aquí encara anem amb una sabata i una espardenya. Sublim la reunió on el director demanava cotxes de policia… “2 cotxes dels Mossos?”, preguntava la productora. “Impossible, no els tenim ni els hem tingut mai”.

  7. La primera temporada recordava massa a The Fall, al cas real del “mataiaies” José Antonio Rodríguez Vega i a una pel.lícula espanyola (https://es.wikipedia.org/wiki/Que_Dios_nos_perdone) que en teoria fou desenvolupada amb anterioritat, tot i que això caldria confirmar-ho.

    La segona temporada, en canvi, sembla entrar dins el territori de la intriga política de la sèrie de la BBC “State of Play” (després refeta de forma innecessària per Hollywood), amb un assassí desgarbat i improbable que sembla tret de la sèrie Utopia però combina elements obvis d’Hannibal Lecter, menys obvis del Xacal (el de Fred Zimmermann, no la xorradeta de Bruce Willis), l’Anton Chigurh de Javier Bardem i, sobretot, el personatge fetitxista de Jude Law a “Road to Perdition” i el Jean Reno de “Léon: el professional”. Obviament la sèrie serà un reguitzell d’homenatges aparents a aquestes i altres fonts. Per què les enumero? Perquè la sèrie difícilment oferirà res de nou. Originalitat zero.

  8. L’únic al.licient de la sèrie és el que ja assenyala l’autor: l’interès del públic a buscar paral.lelismes amb el món real, a base d’un càsting intel.ligent que permeti establir semblances amb personatges coneguts. Com amb True Detective, la gent s’esforçarà a identificar les fonts ocultes rere els personatges ficticis i això omplirà uns quants fòrums i unes quantes converses de sobretaula. Podrà inclús motivar una molt lleugera polèmica teatralitzada pels mitjans. Serà una sèrie distreta, però millor no posar-hi masses expectatives.

  9. Per a mi, tal com vaig escriure ahir, el millor del capítol és el que l’autor de l’article diu que frega el ridícul. vaig escriure:

    Un sicari mestre d’escacs i lletraferit, que mentre mata cita Shakespeare i després llegeix un fragment de Dostoievski, i que s’emporta a casa un llibre de la víctima, concretament el mateixíssim ‘Crim i càstig’, mereix un respecte. Si, a més a més, l’interpreta en Josep Maria Pou, la cosa pren un caire gairebé diví. #NitiDia

    En canvi, el diputat no me’l crec ni en pintura. No m’agrada gens.