Nikos Kavadias, el poeta que Seferis no va saludar

21.02.2014

Nascut el 1910 en un dels viatges dels seus pares que eren comerciants, a Manxúria i mort als 65 anys d’edat a Atenes; la vida del poeta i escriptor Kavadias transcorre gairebé sempre en alta mar, en vaixells mercants, de passatgers  o de càrrega, obligat per la necessitat de dur diners a casa a causa de la mort del seu pare. És un dels poetes actualment més populars de Grècia, però malgrat això se’l considera un poeta de segona fila, al costat de Seferis.

Nikos Kavadias l'any 1934

Hi ha una anècdota de quan  Seferis l’any 1954, això és quan tindria Nikos uns 44 anys d’edat, viatjà en un petit vaixell on treballava Kavadias, el qual esperava que Seferis el saludés en algun moment de la recepció o durant el viatge, cosa que no va ocórrer i que va amargar Kavadias, el qual se sentia devaluat pels poetes de la seva generació. Així i tot,  la casa que la família de Nikos posseïa al Pireu era centre de reunió d’artistes i intel·lectuals de l’època, éssent Kavadias molt estimat, tant com a escriptor com a home senzill, agradable, valent i d’humor inesgotable. És coneguda la seva passió per les tavernes i els bordells. D’ell es diu també que duia tot el cos tatuat, excepte les cames.

Les gates dels vaixells de càrrega.

Els mariners als vaixells sempre alimenten una gata,

a la qual adoren, sense saber el perquè,

i aquesta, quan ells cansats dels seus torns arriben,

orgullosa corre a refregar-s’hi  als  peus.

 

De nit quan la mar colpeja les xapes,

i lluita amb força per arrencar-ne els claus,

dins el profund silenci de proa, que els tortura,

els  és com una dolça i femenina acompanyant.

 

És mandrosa i orgullosa, com totes les gates,

i els seus ulls grisos són plens d’electricitat:

perxò creus, si el seu llom suaument li acarones,

que es produeix un lent espasme de voluptat.

 

En l’ensomni i l’enuig a la dona s’assembla

i molt més els mariners se l’estimen per això:

i quan als ulls se’ls mira, indolentement i lenta

penses que una estranya febre els produeix.

 

Li tenen sempre al coll un fil de coure,

per al funest mal del ferro com a amulet,

malgrat això, Ai d’ ella!, mai no aconsegueixen

protegir-la de la mort negra amb aquest gest.

 

Que són els seus salvatges ulls humits i electritzants

i així  sense voler el ferro negre  la sedueix,

i tot cridant mirant a un punt, es torna boja

i causa  llàgrimes fosques i silencioses als mariners.

 

Poc abans de la mort, d’entre els mariners un,

-aquell que ha vist coses horribles a la vida-

acaronant-la, un segon als ulls se la mira

i després dins la mar salvatge la llença.

 

I llavors els mariners, a qui rarament el cor se’ls doblega,

van a proa a ocultar-s’hi amb el cor encongit,

ple d’una estranya amargor que tot ho mossega,

com quan una ardent dona estimada perdem.

 

(Marabú, 1933)

 

Oι Γάτες των Φορτηγών

Oι ναυτικοί στα φορτηγά πάντα μια γάτα τρέφουν,
που τη λατρεύουνε, χωρίς να ξέρουν το γιατί,
κι αυτή, σαν απ’ τη βάρδια τους σχολάνε κουρασμένοι,
περήφανη στα πόδια τους θα τρέξει να τριφτεί.

Tα βράδια, όταν η θάλασσα χτυπάει τις λαμαρίνες,
και πολεμάει με δύναμη να σπάσει τα καρφιά,
μέσα στης πλώρης τη βαριά σιγή, που βασανίζει,
είναι γι’ αυτούς σα μια γλυκιά γυναίκεια συντροφιά.

Eίναι περήφανη κι οκνή, καθώς όλες οι γάτες,
κι είναι τα γκρίζα μάτια της γιομάτα ηλεκτρισμό·
κι όπως χαϊδεύουν απαλά τη ράχη της, νομίζεις
πως αναλύεται σ’ ένα αργό και ηδονικό σπασμό.

Στο ρεμβασμό και στο θυμό με τη γυναίκα μοιάζει
κι οι ναύτες περισσότερο την αγαπούν γι’ αυτό·
κι όταν αργά και ράθυμα στα μάτια τούς κοιτάζει,
θαρρείς έναν παράξενο πως φέρνει πυρετό.

Tης έχουν πάντα στο λαιμό μια μπακιρένια γύρα,
για του σιδέρου την κακήν αρρώστια φυλαχτό,
χωρίς όμως, αλίμονο, ποτέ να κατορθώνουν
να την φυλάξουν απ’ το μαύρο θάνατο μ’ αυτό.

Γιατί είναι τ’ άγρια μάτια της υγρά κι ηλεκτρισμένα
κι έτσι άθελα το σίδερο το μαύρο το τραβά,
κι ουρλιάζοντας τρελαίνεται σ’ ένα σημείο κοιτώντας
φέρνοντας δάκρυα σκοτεινά στους ναύτες και βουβά.

Λίγο πριν απ’ το θάνατον από τους ναύτες ένας,
―αυτός οπού ‘δε πράματα στη ζήση του φριχτά―
χαϊδεύοντάς την, μια στιγμή στα μάτια την κοιτάζει
κι ύστερα μέσ’ στη θάλασσα την άγρια την πετά.

Kαι τότε οι ναύτες, που πολύ σπάνια λυγά η καρδιά τους,
πάνε στην πλώρη να κρυφτούν με την καρδιά σφιχτή,
γεμάτη μια παράξενη πικρία που όλο δαγκώνει,
σαν όταν χάνουμε θερμή γυναίκα αγαπητή.

 

 

(Μαραμπού, 1933)