Ni hi som ni se’ns hi espera

24.01.2014

La resposta més habitual a la pregunta “per què no tenim baixa cultura a Catalunya?” acostuma a ser, en to condescendent passat per la pedanteria purista, “això en català no funcionaria, aquestes coses no van amb nosaltres, som diferents”. El primer que fa l’Andreu Pujol al seu assaig – Ministeri d’Incultura (Catalunya a la recerca d’un kitsch nacional) – és posar-nos davant les dades que deixen en el ridícul més espantós qualsevol d’aquestes respostes.

Andreu Pujol | © Pere Virgili.

A Catalunya consumim teleporqueria en escandaloses quantitats i les revistes més llegides són les del cor. A més resulta que no anem mancants d’indústria kitsch (bona part dels productes espanyols d’aquesta mena es fan i es pensen a Catalunya) i tampoc som una comunitat massa petita per tenir el seu propi kitsch perquè molts països menys poblats que el nostre disposen d’aquests productes en la seva llengua i el seu imaginari. Aleshores, què ens passa?

El primer que hem de tenir clar, diu Pujol, és que el kitsch funciona com una roda. I això no és un tema menor, perquè vol dir que no podem inventar un sol programa o una sola revista i esperar que funcioni, sinó que els productes porqueria es basteixen d’un sistema que s’interconnecta. És a dir, els personatges dels reality shows surten en altres programes del cor i els paparazzis els persegueixen per fer-los sortir a les revistes de la premsa rosa i aquests després faran llibres o pel·lícules que s’anunciaran en els mateixos programes i revistes i així queda tot ben barrejat. Bàsicament l’Andreu Pujol ens ve a dir, en un assaig on la quantitat d’informació es directament proporcional a l’amenitat del relat, que amb això del kitsch o ens hi posem a totes o ens quedem en res.

Si avui no tenim el nostre kitsch és perquè als mitjans públics (lògicament) no hi ha de tenir cabuda, i en canvi quan algú es planteja de fer-ho des de l’àmbit privat topa amb el que podríem anomenar “efecte Erasmus” (un estudiants d’Erasmus arriba a una classe i diu si podem fer tots la classe en castellà perquè ell no entén el català; i tots canviem perquè tots entenem el castellà). Doncs una empresa que només té finalitats comercials no té motius per pensar que fent els seus productes en castellà està contribuint a una colonització cultural.

I és aquí quan arribem a la nostra cruïlla. Perquè quan alguna empresa està pensada des de l’imaginari català i vol tenir cura de la llengua i cultura catalanes normalment no està pensant en fabricar porqueria. Crec que aquest és el punt on l’Andreu Pujol vol arribar al seu assaig. M’ho explicava ell mateix en una entrevista, quan li preguntava per la paradoxa catalana per la qual tenim ben cobert l’espai de l’alta cultura i en canvi a la baixa cultura és un desert. Em deia: “Quan tu et fas militant d’una causa, no ho fas pensant en que faràs allò pitjor que pots produir des del teu punt de vista, sinó que milites per aconseguir allò millor, allò excel·lent”.

És clar, qui es preocupa pel seu país però decideix que la seva contribució serà crear un programa on la gent crida i s’insulta? Doncs potser caldria canviar de paradigma. Ministeri d’Incultura és útil per fer-nos caure el lliri de la mà i deixar-nos estar de puresa. L’Andreu Pujol ens diu que comença a ser urgent militar per allò pitjor que som capaços de fer. El kitsch és un fenomen estès a tot Occident i arreu del món lliure hi ha gent (de fet, molta gent) que s’estira al sofà cada dia disposada a veure com quatre tarats es barallen sense cap motiu aparent. Per tant, ja que consumim porqueria i res indica que ho haguem de deixar de fer, per què no l’hauríem de voler en català i amb referents catalnocèntrics?

La resposta ideal al llibre de l’Andreu Pujol és algun patriota amb cèntims i ganes de fer una aposta per aquests productes que apel·len als instints més baixos entenent que la seva tasca ens ajuda a ser un país normal. La puresa queda molt bé però posats a ser pragmàtics només podem triar entre dues opcions: o porqueria nostrada o colonització. I de moment, a la roda del kitsch, ni hi som ni se’ns hi espera i, paradoxalment, això ens fa més mal que bé.

[Ministeri d’incultura, Catalunya a la recerca d’un kitsch nacional. Andreu Pujol Mas. Acontravent]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Es fa el que es pot. I discrepo una mica, perquè també es fa des de mitjans públics. Per exemple, el Canal Parlament els últims dies està demostrant una gran vocació de fer la competència a Tele 5. I recordem amb quina elegància el diari El País, un mitjà privat, figura que seriós i en castellà, va fer una aportació estupenda al kitsch nostrat.

  2. Benvolgut Carles, veig que has copsat molt bé la idea. Però pensa que l’Andreu Pujol ens diu que el kitsch funciona com una roda, és a dir que una flor no fa istiu (ni primavera, etc). Necessitaríem alguna cosa més que casos aïllats. Per exemple, copiar aquest programa, fer-lo en català i canviar l’escenari de Gandia per Terrassa podria funcionar http://www.youtube.com/watch?v=cSo5gM2229w

    • Benvolguda Marina: Reconec (amb dolor per la falta de costum) que tens raó. No arribarem enlloc sense la Santa Continuïtat, que deia un tal Eugeni(o). Després del cas infaust del vídeo «Compra en Sabadell», que em nego a enllaçar, veig clar que s’ha de fer un pas endavant, fora de l’amateurisme i dintre de Terrassa.