Neura de ple hivern a la plana canadenca

11.08.2018

No hi ha manera d’agafar el son. El soroll de la caldera és gairebé continu, realment deu haver baixat molt la temperatura, però a més ara hi ha un sorollet nou, un so metàl·lic que ve d’un racó de l’estudi. Per més que escolti, que m’hi fixi,  que hi posi tots els sentits, no arribo a distingir què pot ser. L’únic que em preocupa és que sigui un mal funcionament de la calefacció. Això de dependre’n tant és prou per treure el son a qualsevol. Imagina que t’adorms, la calefacció s’espatlla i l’endemà et troben seca com un bacallà. És clar que el fred et deu despertar, no?  Diuen que a partir de cert moment, morir-se de fred, morir-se congelat és agradable, que és com una son dolça que et ve i ja no et deixa, i que et mors somrient. I els minuts que no passen. Potser val més encendre el llum i seguir llegint el Jo confesso i saber ja d’una vegada què li ha passat a la Sara. Però no, encara em queden unes dues-centes pàgines, i demà he de matinar. I si em posés a comptar conills? Conill a la planxa, conill al forn, conill amb mostassa, conill amb rovellons,… calla, calla, que ja em ve la gana. Val més que compti xais, que les costelletes no em diuen res, i que no n’hi hagi cap de negre amb potes rosses. Un xai, i la caldera una altra vegada, maleïda caldera. I el sorollet. Un xai, sorollet, dos xais, sorollet, tres xais, com m’agradaria viure en un lloc càlid, alegre i desenfadat, on la gent fa el vermut el diumenge al migdia i la fa petar entre criatures que corren amunt i avall. En un lloc així tot em somriuria.

Sona el despertador. I m’assec de cop al llit. On soc? Ah sí, al llit de casa. Paro el despertador. M’alço d’un bot. El despertador continua sonant. Com pot ser si l’acabo de parar? El telèfon!!

—Sí? — la veu em surt fosca i pastosa.

—Rose? —és el Peter que em parla?

—Sí, sí. Què passa? Quina hora és?

—Les onze tocades. On ets?

—Merda! Ara sí que em foten fora de la feina!

El penjo. Em dutxo d’una revolada. Em vesteixo, em desvesteixo, em vesteixo, no puc decidir què posar-me. Mira que sóc bleda, ja ho hauria pogut decidir ahir això, no? I quina importància té el vestuari? Cap. Au, vinga. El cervell em va a mil per hora intentant trobar una bona excusa. Vint-i-cinc sota zero. Abric, bufanda, barret, guants, botes. Surto. Hòòstia, quin airet!  I ara quina excusa toca? Ja n’he gastat tantes!  Potser totes, hores d’ara. El telèfon no para de fer sorollets, segur que és el pesat del Peter que no para d’enviar-me missatges, com si em pogués parar a llegir-los. Paro un taxi. I just llavors penso, com és que no m’han trucat de la feina? Se m’encén la bombeta i dic al taxista:

—Perdoni. He canviat de parer, val més que agafi l’autobús —el taxista fa cara de pomes agres,  però es posa en marxa amb posat de ves què hi farem.

No agafo l’autobús. No torno a la feina. S’ha acabat. Ni trucades, ni cafès, ni fotocòpies, ni somriures postissos. Mai més. Camino de pressa sense saber on vaig.  No vaig enlloc. És el ritme trepidant que de sobte porto a dins. Enfilo el pont que creua el riu per arribar al centre. El camí que he pres no em du a un lloc concret, un lloc tancat, un lloc sense sortida, em porta cap a un munt de possibilitats que no m’assequen sinó que em regeneren. Les llàgrimes em cauen, ni d’alegria, ni de tristesa, sinó del fred que fot. Em tapo bé la cara i segueixo pont avall. Quan ja soc a l’altra banda, entro al primer cafè que trobo. Em trec el guants i la bufanda. Demano un cafè. Em trec l’abric i m’assec a la taula al costat de la finestra. Trec el mòbil de la bossa.

—Peter?

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Només és el començament. Vull saber-ne més! Suposo que la protagonista és una dona. Qui és en Peter? On vui? A què es dedica?
    Un bon començament per una llarga història.