Necessitem Raimon

26.03.2018

Raimon no diu res. Raimon calla. A Espanya s’ha desenfrenat la repressió antidemocràtica contra l’independentisme català, l’intent d’humiliar una ideologia democràtica i pacífica, de porgar-la mitjançant la coacció i el xantatge judicials —amb presó inclosa—, i Raimon opta pel silenci. És un silenci legítim, sens dubte. Tothom té dret a tancar la porta de casa i descansar del carrer sense que els vigilants ideològics l’amonesten. Ningú pot qüestionar a Raimon —com es féu a Joan Fuster cap al final de la seua vida— el seu dret indiscutible a la no-intervenció pública. Però hi ha silencis —els d’aquells que considerem autoritats morals— que percebem com un gran buit, com una mort cultural. Raimon ha dit clarament que no és independentista, que no creu encertada ni viable la via unilateral de trencar amb Espanya. I ningú, per això, pot dubtar del seu catalanisme, de la seua profunda estima per Catalunya —més profunda que la que demostren alguns independentistes—, de la seua merescudíssima condició de referent de la catalanitat. Però la democràcia espanyola pateix una descompressió tan brusca que, ideologies a banda, tot demòcrata sense lleganyes s’hauria d’adonar que és a punt d’estavellar-se. Espanya, com a estat democràtic, és un munt irreciclable de paperassa mullada.

Raimon ha parlat d’història, llengua i literatura amb el digital de cultura, dies abans d’estrenar els seus quatre concerts al Palau de la Música | Foto de Laia Serch

Raimon no és el típic progressista espanyol —molt comú en el món de l’art i de les lletres— acomodat en coartades i excuses gallinàcies. Raimon no fuma porros amb la policia. Raimon té l’olfacte prou fi per saber identificar els fums de qualsevol crematori. Per a mi és una de les figures artístiques més sòlides de la cultura europea del darrer mig segle. Els europeus no ho saben —ni els espanyols, ni tan sols els catalans o els valencians—, però Raimon —amb la mà de la música i la poesia— ens ha fet pujar un esglaó en l’escala escarpada de l’evolució cultural —perquè és gràcies a creadors com Raimon que ens convencem que existeix una mena de progrés dins la cultura. Potser Raimon calla perquè no vol ser adotzenat, desnaturalitzat, envasat intel·lectualment pels esbarts mediàtics de l’independentisme català. Potser calla perquè pensa que el seu crit públic ja no té poder. Potser calla perquè té un alt concepte del ser humà, de la seua capacitat i voluntat per a sortir indemne dels laberints de la foscor, i no cal il·luminar-lo des de dalt. Però necessitem Raimon. La democràcia necessita Raimon. No tenim dret a demanar-li res. Només tenim el deure d’agrair-li el tot de bellesa que ens ha llegat. A mi, però, ja no em fa vergonya pidolar: en aquestes nits tan fosques, la veu de Raimon podria ser una gran llum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. Ets i sempre seràs un referent, un crit de ràbia o un prudent xiuxiueig
    Pal del nostre estandard
    Visca Catalunya lliure

  2. Jo penso i actuo exactament igual q el cantant de Xàtiva. No sóc barceloní -com ell- i he dedicat la vida al català (estudi i ensenyament), com molta gent de la meva generació. No cal q tothom “faci política”. De Pompeu Fabra o de Joan Coromines no sabem pas quina opció política -partidista- van prendre. Eren catalanistes, i van dedicar la vida a la llengua que ens fa ser catalans. No n’hi ha prou?

    • Crec que no has entès el meu escrit. Jo no demane que Raimon “faça política”. Jo, de fet, no li demane res. Jo, simplement, el considere una autoritat moral de la democràcia a Europa (a part del seu immens valor artístic) i, per tant, m’agradaria que trenqués el silenci, però no pas en favor de la independència —llig bé l’article. Crec que estem en una situació de greu risc democràtic i, doncs, opte per demanar ajut a qui crec que pot ajudar. Tinc dret a això? D’altra banda, respecte a les opcions polítiques —i partidistes— de Pompeu Fabra i Joan Coromines, potser tu no les coneixes, però són ben clares i han estat fins i tot estudiades. N’hi ha bibliografia a l’abast de tothom.

  3. Molt bé i molt maco fins que arribem a les al munt de paperassa mullada irrevocable habitual del tipus ” Però la democràcia espanyola pateix una descompressió tan brusca que, ideologies a banda, tot demòcrata sense lleganyes s’hauria d’adonar que és a punt d’estavellar-se. Espanya, com a estat democràtic, és un munt irreciclable de paperassa mullada.”

    Com si no tingués a veure Catalunya en la seva creació. En quin país erau els últims decenis?

    • Disculpe, senyor, perquè no sóc massa destre a fer metàfores i, potser, se m’hi ha notat una pobresa literària congènita. Però ja se m’entén, no ho creu? En la degradació de la democràcia espanyola ha col·laborat molta gent, d’una banda i d’una altra i des de tots els territoris, però sempre mirant al melic putrefacte que s’ha instal·lat a Madrid, també per a desgràcia de molts madrilenys. Els últims decennis, senyor, els he viscut al meu país, el País Valencià, un territori on la democràcia espanyola ha demostrat en excés ser una gran farsa: ¿sap vostè, senyor, quantes sentències del Tribunal Constitucional en favor de la unitat del català s’han passat pel folre els governs del PP sense que ningú els acusés de violar les lleis sagrades? ¿Sap vostè, senyor, que a nosaltres, els valencians, no ens cal cap 155 perquè ja hi som, en aquest número, vivint molts anys? ¿Sap vostè, senyor, que tant el PP com el PSOE no han complit mai allò que ells han fet llei en matèria de finançament i ens deixat sense els diners que ens pertoca segons la seua llei? Vinga vostè al País Valencià, senyor, i sabrà com és de mullat el paper de les grans lleis constitutives de la democràcia espanyola. Sort en tenim, de gent honorable com Raimon (menyspreat, silenciat i insultat pels espanyols valencians fins a la sacietat), que ens han fet la vida una mica més agradable en contra dels grans senyors de les lleis, senyor.

  4. Jo vull que Raimon, d’una vegada per totes es mulli, que digui si li sembla bé que el nou feixisme espanyol ens foti a tots a la presó, o realment veu clar què collons passa a Catalunya i denuncia la repugnància en què ha quedat retratada l’Espanya, sense caretes, com si fossin tots plegats encara al 1939! Vergonya podrida!

    • Aviam, Francesc. Posem en ordre (lingüístic) el teu comentari. Jo l’hauria redactat així: “Vull que en Raimon es mulli d’una vegada, que digui si li sembla bé que el nou feixisme espanyol ens tanqui a tots a la presó, o si veu què passa a Catalunya, i es decideix a denunciar l’arrogància i l’arbitrarietat d’un govern espanyol neofranquista, que s’ha tret la careta de demòcrata, com si tornéssim a ser al 1939! Quina vergonya!” (Disculpa’m, amic. He estudiat i ensenyat el català tota la vida, i crec que les idees s’han de reflectir amb claredat -i correcció- en la manera d’expressar-les. Clar i català, com vol el tòpic…)

  5. Raimon vol viure tranquil la resta de la seva vida. Raimon és valencià, no pas català. A València cal anar amb peus de plom amb el que es diu amb un tema tan sensible com aquest. Per mi Raimon continuarà sent un referent de lluita contra l’0pressor, el franquisme. Ara calla, perquè és gran i està cansat, però no tinc cap dubte que per dins n’està fins els OO d’aquesta Espanya podrida.

    Salut

  6. Com bé diu en Jordi de Sant Jordi, en Raimon té dret a descansar.
    Prou que ha fet al llarg de la seva vida.
    N’hi dono les meves més efusives gràcies.

  7. D’acord, però jo no seria tan benvolent amb un personatge com ell. Això és el que vaig escriure no fa gaire a EL Punt Avui: “Les situacions decisives i compromeses ens obliguen a definir-nos. Així gràcies a elles ens anem coneixent tots. El procés ens ha donat a conèixer Joan Manuel Serrat, Isabel Coixet, Rosa M. Sardà i molts altres, val a dir sense grans sorpreses però amb una certa desil·lusió pel petit matís de contradicció que contenen. D’altres sí que són més sorprenents, tristos i decebedors. Persones que cantaven en to de protesta “Hem vist tancats/ a la presó/ homes plens de raó” i deien “No” a aquesta situació injusta, ara callen; ara mantenen un silenci sospitós. Ara, que torna a haver-hi tancats a la presó homes innocents, sembla que no tinguin res a dir. Que els de fora callin tampoc ens ha de sorprendre’ns massa, però a dins, els que creiem al nostre costat també?.
    I és que no vull creure que tenir “raó” o no, depengui dels ideals que es defensen o de pertànyer a les classes subalternes, o sí?.
    Malgrat l’habitual prevenció ja existent potser caldrà pensar-s’hi més a l’hora d’oferir premis i honors a persones que tant se’n creien mereixedores –així ho va fer saber- i que tenien unes actituds que semblaven consistents però que potser no ho eren tant.
    Sort que ara som molts els que preferim no venir d’un silenci ni protagonitzar-lo.

    Josep Maria R.

    • Crec, Josep M. Roig, que aquest comentari te’l podies estalviar. A més, és lleig que algú se citi a si mateix, per reblar unes opinions més que discutibles.