Necessitem més Laures Borràs

5.04.2018

Jordi Llovet, de qui admiro tant la seva erudició, torna a ser orgullosament i tossudament analfabet pel que fa als estudis de gènere. Acaba de publicar un llibre titulat Literatura admirable (Pasado y Presente) i entre més de cinquanta autors referenciats només hi ha dues dones: la Woolf i la Brönte. Pel que sembla ocupem menys del 4% de la literatura digna d’admiració, és a dir que posseeixi alguna qualitat extraordinària, excel·lent. En l’article que li dedicaven a El País, 57 libros admirables para entender la vida, diu textualment “tinc una gran vocació per a la incorrecció, o sigui que hi falten dones, xinesos, minusvàlids…”.

Laura Borràs, | Foto Aj. Sant Cugat, 2014

No és una qüestió d’incorrecció, de ser agosarat, és una qüestió d’injustícia: posar les dones al mateix sac que els xinesos – en la cultura occidental – o els minusvàlids, és oblidar que les dones no som una minoria.

I jo, amb un amor tossut i masoquista, tinc el seu nou llibre, al costat dels de Valverde i Riquer de la literatura universal, els de la literatura catalana de Riquer i Molas, el curs de literatura de Nabokov, els de Bloom, Italo Calvino… en aquesta gran festa literària dels grans noms dits per una autoritat intel·lectual. Crec que Vargas Llosa en diu la seva tribu, d’un llibre dels homes que li han ensenyat a ser liberal. Ja fa anys que la coneixem, aquesta tribu. És la mateixa que la d’en Manuel Cruz, que pot fer col·leccions i llibres d’història de la filosofia sense cap dona.

Així que la gran tribu dels inamovibles “toros sentados” ho poden fer ara igual que fa 50 anys enrere, sense que res en absolut hagi canviat, sense que els estudis de gènere hagin influït en res… tot i que no tinguin cap excusa d’ignorar-les ni saber-ne el valor.

En aquest sentit crec que necessitem més llibres com els de la Laura Borràs, Clàssics Moderns, on hi ha una mirada erudita, d’autoritat i també de gènere, capaç de crear un llibre de clàssics on Marçal, Akhmàtova, Szymborska i altres dones apareguin sense complexos al costat de Kafka o Benedetti.

Per tant, si us plau, catedràtiques, estudioses, autoritats femenines, doneu-nos noves guies. Fa massa anys que ens reediten les mateixes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. Gràcies per l’article. És molt evident tot el que hi dius. Com a investigadora, com a escriptorta, com a divulgadora i professora, jo també faig el que puc. Però encara hi ha un llarg camí, llarguíssim, per recórrer. Per sort, un avenç important és col·locar la situació damunt la taula, fer-la palesa sempre que poguem.

  2. Això, estimada amiga, ja ho fem bastant, les dones, de llegir el que escriuen els homes, les seves antologies i tot el que se’ns posi al davant perquè la nostre interès és global. A la inversa van coixets, molt coixets, i a sobre se’n vanten. Crec que es tracta de pensar bé, vull dir amb atenció per la realitat. I és que nosaltres hi som, i tant! I amb mèrits molt i molt remarcables.

  3. Hola, Montse. Vols dir que en Llovet continua essent un referent vàlid? Fa temps poder sí que semblava posseir certa autoritat, però veient com patina des de fa uns anyets… Cada dia tinc més la impressió que la seva erudició no és sinó un escut contra la realitat.

  4. Benvolguda Montse, seria interessant que ens diguessis quines dones hi ha a Roma comparables a Virgili o Ovidi, a Itàlia comptables a Dant, Petrarca o Ariosto, a Espanya comparables a Cervantes, etc. És la història, t’agradi o no, a mi no m’agrada la batalla se Waterloo i m’aguanto. Apa, posa-t’hi fulles o llegeix dones tan interessants com Maria de França que no serà mai tan admirable com Chrétien! C’est la vie! És la història.

    • La història són fets o són interpretacions? En el segle XVIII ningú, cap crític o historiador o col·leccionista d’art, es prenia seriosament Velazquez o Vermeer, i ara guaita… Que vols que et digui, es podria discutir, ara mateix, si la Rodoreda és menys interessant que la Brönte—per exemple. Que vols que et digui, dubto que la George Elliot estigui per sota d’algun autor del XIX, per exemple. Estem parlant de prejudicis envellits, les llambordes on camina la història passada de moda…

    • Benvolgut Jordi Artigas: no puc creure que ni fent un petit, petit esforç no trobessis més que dues escriptores en tota la història dignes d’entrar en una llista.
      O serà que tú no les coneixes, i per tant, “no hi són” la la història.

  5. Ja em dispensareu, eh, però em sembla que l’article comença malament. O, si més no, amb una premissa errònia: considerar que l’opinió del senyor Jordi Llovet és una referència vàlida i fiable.
    A tothom li passa el temps i sembla que com més savi et penses que ets, més de pressa apareixen a la llum del dia “les runes de la teva intel·ligència”.
    Anem per coses pràctiques, que tenim per endavant un munt de feina…

  6. Això, admirada Montse Barderi (gràcies pel que fas a la Fundació Marçal, i més coses), et passa per estar obnubil·lada (‘infatuated’ seria un mot més adient) pel Jordi Llovet, que ha llegit una mica, no tant com sembla, i ha paït molt poc. Aquell pamflet il·legible que (tan humilment) va titular ‘Adéu a la universitat’, el retrata des del títol. Ell no s’acomiada de la universitat. Li diu adéu perquè, ara que ell plega, ja ni és universitat ni és res, i ell, curull de tota la seva saviesa, contempla com la institució cau sense remei al forat negre de la història, privada d’autèntics professors (com ara ell, ehem). Tot massa melodramàtic, massa carrincló, finalment per amagar el complex de jubilar sense haver après a fer un powerpoint…

  7. Per exemple, en tema de premis literaris es va fer un estudi en que es deia que les dones estaven menys premiades que els homes.
    L’estudi, fer per feministes (una institució pública), per a mi era un autèntic insult a les dones.
    La majoria de premis literaris els autors es presenten amb pseudònims i doncs el jurat no sap si l’autor és home o dona. Si guanyen menys premis és perquè son més dolentes, o perquè s’hi presenten menys… volen quotes!!!

  8. Ho sent (o no), però no puc compartir, de cap manera, l’admiració per l’erudició d’aquest personatge. Sovint alguns erudits amaguen les seues terribles macances en massa àmbits sota la màscara (o mascarada) de certa erudició. Preferisc la dona humil que no cita la Woolf i segurament no sap ni qui és, però amb la seua lluita quotidina manté i engrandeix la lluita de l’anglesa per una “habitació pròpia” en un món més digne, sostenible, just i igualitari on es respecten totes les diferències. Aquesta dona (dones) té (tenen) tota la meua admiració i solidaritat, el Sr. Llovet… ni és tan savi ni es tan erudit. Des del meu punt de vista, pertany al grupuscle dels Fèlix de Azúa, Francisco Rico, Boadella i companyia: la seua suposada saviesa llibresca o bufonesca els allunya de la vida i menyspreen els qui no viuen (vivim) en castells de prejudicis com ells. Només cal recordar les invectives de l’inefable Azúa contra la Sra. Colau i el seu expedient acadèmic. Ha dit ara alguna cosa sobre les mentides de la Cifuentes? No, la meua admiració té uns altres paràmetres. I ho sent (o no).

  9. Bravo per l’article de la Montse Barderi! Tot i que jo respecto, en general, en Jordi Llovet per la seva autoritat intel·lectual i erudició, crec que Montse Barderi l’encerta de ple amb el seu article reivindicatiu, just i necessari. Aporta aire fresc i ens recorda com és d’urgent que el cànon literari establert pel sistema tradicional (patriarcal i masclista, sí, diguem-ho clar) comenci a ser compensat incorporant-hi tantes veus talentoses femenines silenciades, oblidades i menystingudes. I moltes d’elles, magistrals.

    • I vaja, si n’ hi han.
      El Jordi Llovet viu cofoi instal·lat en el seu cànon i el seu món. Con su pan se lo coma.