Necessitem el vostre ajut

7.07.2019

Àlvar Masllorens ja sabia que obrir una llibreria era un atreviment quan va fundar La Temerària. Ara, quatre anys després d’aixecar la persiana, ens alerta en aquesta carta, que s’ha fet viral a les xarxes, de les dificultats que viu el petit comerç, i en particular una llibreria com la seva, a Terrassa, la tercera ciutat de Catalunya. La seva crida és una defensa d’un model de consum a les ciutats que posi en valor el teixit de la comunitat i no es rendeixi a la concentració del comerç en grans empreses. “Perquè amb cada una de les decisions de compra estem definint també les ciutats del futur que ens donarem”.

Àlvar Masllorens, llibreter de La Temerària, a Terrassa

La Temerària tanca el pitjor mes de la seva història. És per aquest motiu que em permeto fer públiques aquestes reflexions en veu alta, perquè potser entre tots trobarem una sortida a l’atzucac que viu el comerç, en general, i les llibreries, en particular. Si passegeu per les vostres ciutats, imagino que us haurà cridat l’atenció el cada cop major nombre de comerços que tanquen les seves portes. Darrera de cada tancament, hi ha un drama personal i un projecte muntat amb il·lusió que s’esfondra en el no-res. Em podeu dir que és llei de vida, o la llei del mercat, i que els “nous temps” porten implícits uns certs canvis i que cal adaptar-s’hi. I segurament això té una part certa, però voldria fer una breu anàlisi de com veig la situació.

La crisi econòmica, de la qual ja se’n parla poc, continua fent estralls i un nombre molt important de persones han vist delmades les seves capacitats econòmiques. A més, des d’octubre de 2017 (amb quatre mesos terribles i caigudes de vendes del 40% en molts sectors), que no aixequem cap; només a finals del 2018 semblava que es començava a redreçar la situació, però va ser un miratge i el que portem d’any està essent encara més complicat que l’exercici anterior. La capacitat d’endeutament dels comerciants ha sobrepassat el límit, i només aquells que no estan subjectes a un lloguer o que tenien un bon coixí financer poden aguantar aquest daltabaix sostingut massa temps.

Hi ha canvis en els hàbits de consum, certament. I aquí apel·laria a la ciutadania a plantejar-se quin model de ciutat vol per als propers anys. La compra on-line continua creixent (sovint després d’haver visitat una botiga presencial on cerquem assessorament), i això desertitzarà de comerç les nostres ciutats; sense ànims de ser apocalíptic, allò que quedarà seran els bars i les grans marques que esdevindran punt de recollida de la compra feta per internet i com a outlets per desembarassar-se dels estocs sobrers.

Apel·lo, també, a la conscienciació de la força que tenim com a consumidors. Penso que hem de tenir present, a més de què comprem, on ho fem i a qui. On volem, en definitiva, que vagin a parar els nostres diners. Hem de mirar per la nostra butxaca, i tant que sí, però per això mateix hem de tenir present on comprem, cada una de les vegades que ho fem; no s’hi val a badar. A tall d’exemple: la meva competència surt, d’entrada, amb més de 15 punts percentuals d’avantatge respecte les llibreries independents. Ells camuflen un descompte teòric (que segurament sí que trobareu per internet), i nosaltres el fem, mitjançant sistemes de fidelització diversos, de manera íntegra. Perquè us feu una petita idea, aquesta fidelització ens suposa, tot sovint, gairebé la mateixa quantitat que perdem en el negoci al llarg de l’any. Però ens sembla, potser erròniament, que no podem deixar de fer-ho. Per vosaltres, és clar. Els qui ja sou militants, que en sou molts, ens consta i ens enorgulleix alhora que ens emociona. També, i evidentment, com menys venem menys estoc podem posar a la vostra disposició, la qual cosa va clarament en contra del nostre discurs llibreter.

Entenc que Terrassa, amb una població de 220.000 habitants (dels quals, després de mirar-ho atentament, sabem del cert que ens adrecem a uns barris que suposen un 25% de la població, és a dir, 55.000 habitants) hauria de donar per poder sostenir un projecte com el nostre. I, segons sembla, no és així.

Aquí ve la crida i el vostre ajut. Creiem que com a lectors, com a usuaris de llibreries independents, podeu fer-vos ressò dels nostres projectes, ser part activa de la difusió del petit comerç, que està abocat al precipici. Dins del vostre entorn personal, laboral, familiar. Allà on cregueu que hi pot haver un consumidor a qui li pugui interessar reflexionar sobre aquest fet, que no ens sembla menor. Perquè amb cada una de les decisions de compra estem definint també les ciutats del futur que ens donarem.

Sento que tot plegat soni molt catastrofista, però fa ja massa mesos consecutius que la situació no deixa de deteriorar-se i el comerç local, en ple, necessita de la complicitat de la ciutadania. I sembla que ens n’haguem d’amagar i no se’n pugui parlar obertament. Com veieu, hi estic radicalment en contra. Us necessitem.

Si heu tingut la paciència de llegir-me, gràcies pel vostre temps i, sobretot, gràcies pel vostre suport, tan necessari!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
  1. Llegir aquesta carta em dona esperança de veure que som molts els petits comerciants que lluitem per mantenir-nos als barris de les ciutats i dels pobles. Fa mal als ulls de veure les persianes baixades, i saber que s’obrirà un altre local de restauració que sobreviurà un parell d’anys i si fan bé les coses potser s’estableixin de veritat. Mentrestant el paisatge és força trist, costa trobar on anar a comprar i que t’atengui un bon professional, algú que gaudeixi de la seva feina, que et sàpiga aconsellar o et doni solucions. Per a mi les drogueries d’abans eren l’exemple més clar de què hi ha darrera d’un bon comerç. Aquells consells valuosos que et donaven per treure una taca o bé per pintar un moble, arreglar una aixeta que perdia, totes aquelles coses que fèiem nosaltres mateixos amb un bon consell i un producte adequat. Els bons llibreters sou imprescindibles, ens agrada escoltar les vostres recomanacions, i aquell punt de saviesa que heu anat adquirint amb l’experiència. Molts ànims i segueix il•lusionat, l’entusiasme per un projecte ens ha de seguir captivant i, evidentment pagant les factures! Salutacions

  2. El Nadal de 2030, el voldrem amb els llums dels comerços al carrer al centre de les nostres ciutats o els il·luminarem de forma virtual a la pantalla de la nostra tablet? Tots podem crear llocs de treball, amb un petit esforç, ja sigui comprant al comerç del barri, o bé negant-nos a pagar a les màquines d’autoservei de les grans superfícies.

    Tu que trias? Carreras iluminats el Nadal de 2030 ? Estàs disposat a fer una mica de cua al comer/peatge/banc per crear llocs de treball?

  3. Tot el comerç està en crisi. No només les llibreries i no només el comerç físic, també el virtual des de l’octubre del 2017. Les vendes han caigut en picat en tots els sectors. Qui no vulgui veure-ho prefereix estar cec però el “procés” s’ho ha carregat tot. Una dada important es troba a l’hemeroteca de la Vanguardia del 19 de març d’aquest any. La Llibreria Geli de Girona és entrevistada a La Contra. Busqueu i llegiu.
    El procés ens ha enfonsat. També ho dic com a llibreter. Hauríem de començar a demanar indemnitazions? Doncs, potser sí!

    • Apa, Ramon, no és veritat! Sóc canadenca i visc a la ciutat de Toronto. Aquí passa exactament el mateix amb els petits i mitjans comerços. El meu barri, que pateix una gentrificació brutal (com molts altres barris), ha vist desapareixer totes les llibreries -l’última que quedava, una de tota la vida, va tancar fa tres anys-. I el mateix passa amb altres botigues, cafès, restaurants, que són substituïts per grans supermercats amb fruita incomestible, i restaurants de sushi i cafès on tot sembla fet de plàstic (també el cafè) de cadenes comercials. Els llibres la gent els compra a Amazon. El barri ha perdut tot l’encant que tenia i esdevé cada dia més un lloc desagradable. Bé, que t’asseguro que a Toronto el problema no és el procés.

    • I posats a dir, el canvi climàtic també és culpa del procés, oi?
      Jo estic pel procés, i no he deixat de comprar a les llibreries.
      Aquests últims anys, la Vanguardia no s’ha definit precisament pel seu rigor periodístic.

  4. Benvolgut Àlvar:
    Fa temps, mesos que patim per tu i per la continuïtat de La Temerària. Per això quan vinc et pregunto com va.
    Comparteixo del tot la teva anàlisi sobre el comerç a Terrassa i el seu futur. Fa anys que m’adono i pateixo per tantes esperances frustrades en emprenedors que sovint s’han jugat l’atur, capitalitzat per esdevenir autònoms, per tenir un lloc de treball i un sou per viure i menjar amb moltes hores a l’esquena. Llums, estanteries, taulells, rètols, que als pocs mesos o algun any, van a parar al mig del carrer per a la deixalleria. Quantes famílies frustrades i a la pobresa!
    Quants locals buits. Repassant el cèntric carrer sant Pere costa entendre i acceptar la realitat. Històrics establiments resten tancats i barrats amb el rètol “es lloga”. No hi ha llogaters que puguin pagar el que s’estipula per a aquells locals, d’acceptar-los probablement hauran de seguir el camí dels qui abans que ells van ocupar-lo.

    Entretant creix el comerç electrònic, que explota sobretot als couriers fent-los jugar la vida per les carreteres. Ciutadans xinesos obren grans establiments que costa entendre com poden sobreviure i pagar-ne el lloguer. Ciutadans paquistanesos s’especialitzen en botigues que en dèiem d’ultramarins, algunes -cada cop més- franquícies d’aquí posades a les seves mans. Un tip de treballar, no tenen prou hores, alguns diuen que mal dormen al mateix establiment. Talment el món al revés i els drets a l’abocador.

    El llibre un producte que a molts els fa nosa a casa, uns per masses, els altres per poc sinó cap. Sóc dels que gairebé haig d’entrar d’amagat a casa quan porto un llibre nou, no hi ha més espai. En tinc uns quants milers i n’he donat també uns quants milers. Ara jubilat en compro pocs, tinc afició al llibre de segona mà a bon preu i gaudeixo remenant als mercats, sovint en compro per a d’altri. Em manca temps per llegir tot el que voldria. Vaig col·locant els que puc a llocs públics que sé no seran objecte de comerç.
    Dedico el meu temps a l’edició de llibres de temàtica local. Ens costa tant fer un subscriptor, que garanteix la continuïtat, com a tu fer un nou client. Una situació que les noves generacions i les anteriors -els fills dels prohoms que van fer possible, l’Enciclopèdia Catalana, el diari Avui i tants d’altres projectes col·laboratius i solidaris de marca nacional- no se’n fan càrrec. Alguns d’aquests prohoms paguen les subscripcions a llurs fills, quan desapareix el progenitor s’acaba la subscripció. Les institucions molt poc sensibles -malgrat excepcions polítiques, parlo de política social- a projectes col·laboratius, prefereixen “les seves” obres i tenir tot el protagonisme i el pressupost que paguem entre tots. Hi ha una crisi de valors important al país, a Europa, al món. Una manca de lideratges més que evident. Uns partits que s’estimen més a si mateixos que al país, un desgavell generalitzat que som molts els que el patim a pesar del nostre incansable esforç al llarg de la història de tots els temps.

    Quan girarà tot plegat? Potser encara hem de tocar fons per fer foc nou!

  5. Benvingut al club! Vinc del tèxtil, he hagut de plegar i canviar de ram. Tu no has hagut de lluitar amb el basar xinès. És clar que m’identifico completament amb tot el que dius, però he perdut tota esperança. La gent, en general (i necessitem més gent que els 4 romàntics) és més còmode que conscient. Ara tinc drogueria i vénen a buscar consells però ho compren tot al “super” (i a veure Amazon). Han fet una publicitat bestial i en l’imaginari inconscient són millors. La solució? S’hauria de canviar la percepció de modernitat que té comprar per internet i, com en el reciclatge, que la militància guanyi a la comoditat. I picar pedra per oferir el que ells no poden (proximitat, diferenciació, immediatesa, imaginació …) És l’opinió de qui ho va viure ja fa 5 anys. I com que sóc romàntica ara t’encarregaré un llibre …. Aguanta tant com puguis, per favor.

  6. Els comerciants es queixen i tenen raó. Però el problema va molt més enllà. Les ciutats es converteixen en parcs temàtics pels turistes. Hem abandonat els sectors productius i ens hem oberts de cames al turisme i l’oci. El resultat és carrers que ja no són de la gent de tota la vida i barris que són dels passavolants. Visca la festa! Les botigues tradicions substituïdes per botigues per a turistes. Preus impossibles de pagar. Lloguers astronòmics. Parelles joves que no poden emancipar-se. Gent Gran que ha de marxar de casa seva. Delinqüència arreu i narcotràfic a ple rendiment. Ningú fa res. Les plataformes digitals entrant a sac en un mercat sense regulació i liquidant en poques hores tot el que quedava de tradicional, de familiar, de tota la vida. Pirates digitals que se’n duen el que no està escrit per un simple clic. I tots els polítics mirant a un altre costat. El resultat és que els independentistes, els animalistes, els no independentistes, els federalistes, els espanyolistes i els no arrenglerats estem al límit de les nostres possibilitats. Però ningú farà res. En Torra, en tot cas, farà Ratafia. L’antiga consellera de cultura, la dels quatre mesos en el càrrec, farà la viu-viu com ha fet sempre. L’alcaldessa de Barcelona farà discursos lluïts, la de l’Hospitalet, que serà presidenta de la Diputació, s’hi apuntarà. En Junqueras pot ser que escrigui algun conte infantil des de la presó. L’Arrimadas es passejarà per veure si algú l’insulta i poder demanar alguna dimissió. En Valls dirà alguna paraula en francès per quedar bé. En Pedro Sanchez dirà que no té govern i que quan en tingui s’hi posarà, si és que mai en té. El Rei dirà alguna frase que li fan dir. I mentrestant, les botigues tanquen, els joves busquen algun pont per viure, els autònoms s’obren les venes, els vells s’ho miren amb melancolia. La Temerària és una Llibreria, i la Condemnada seria el nom que hauria de portar la Cultura d’aquest País, i per extensió, la nostra Societat.

  7. Entenc el que planteges però discrepo d’algunes de les anàlisis que en fas. No crec que el problema de la teva llibreria, ni de les llibreries, ni del comerç en general tingui res a veure amb l’octubre de 2017. D’entrada perquè és fàcilment comprovable que fa molt més temps que es tanquen comerços cada dos per tres. Se’n tanquen però rambé se n’obren! I a mi em preocupa tant o més que se b’obrin com xurros. Si comparéssim la quantitat de comerços que hi ha actualment a qualsevol ciutat o poble de Catalunya, Europa, o de l’anomenat primer món, amb els que hi havia fa només 25 anys, segur que ens quedaríem esgarrifats. Els que ja tenim una edat només cal que recordem la quantitat de comerços que hi havia a Terrassa als anys 60, 70 o 80 per comprovar-ho.
    És bona aquesta proliferació de comerços? I, sobretot, és necessària i és sostenible? És evident que no!
    Mentre no ens replantegem com a societat el tema de la sostenibilitat, mentre acceptem acríticament que se’ns creïn necessitats supèrfues, mentre gastem desenfrenadament, mentre preferim allò de “bo, bonic i BARAT”, condemnaren el petit comerç, el comerç de proximitat a desaparèixer.
    I pel que fa les llibreries, tot i que en el fons el problema acaba anant a parar al mateix lloc, és força més complicat i desgraciadament també més difícil de resoldre perquè, a part d’aquest creixement desenfrenat, globalització i ocupació de l’espai comercial per part de poques i globalitzada empreses multinacionals, hi ha el desprestigi de la cultura i la seva substitució per aficions més toves, més banals, menys exigents. Que la gent llegeixi no interessa i, si ho fa, que llegeixi literatura barata, el que en diuen literatura de masses. Per aquest camí, les llibreries de proximitat tenen els dies comptats.
    Però com que sóc totalment a favor del comerç de proximitat i de les llibreries reals, de llibres que pots tocar, fullejar i olorar, buscaré on teniu la llibreria i hi vindré a tafanejar.

  8. Podria estar també d’acord o força d’avcord amb el que diu el comentari de l’Agustí, però tampoc hi estic. Estic d’acord que és un problema molt més complexe del que pot semblar, però no amb que siguin els polítics els qui el puguin o hagin de resoldre. Al menys no pas els tot sols. És un problema de la societat, de tots i requereix una presa de consciència t’una majoria de la societat. Vaja, a no ser que siguem partidaris d’un estat totpoderös que ho regula i controla tot que no és de cap manera el meu cas.
    Mentre sigui normal tenir més d’una vivenda, més d’un cotxe, motos i bicis, unes quantes teles, mòbils, armaris i calaixos plens de roba, fer viatges a les Bahames, al Carib i creurs pel Mediterrani cada vegada que tenim un pont o vacances …. el problema no només no s’arreglarà sinó que empitjorarà.

  9. Jo em faig moltes preguntes. Quin paper hi tenen les editorials en tot això? És realment la clau d’aquest canvi la distribució o és que en realitat estan passant moltes altres coses? Qui compra els llibres on els compra? M’agradaria veure percentatges. Jo fa temps que no acumulo llibres a casa. Els agafo en préstec a les biblioteques. Com és que ningú en parla de les biblioteques? Per què no són rendibles les llibreries? Lloguers massa alts potser? I si diversifiquéssin el negoci? I fer xarxa per oferir venda online a preu competitiu? I on compra la roba el llibreter? Mil preguntes a l’aire

  10. Buenas tardes,

    Yo encuentro desafortunado echar la culpa a la competencia, una competencia que ya existía antes de que las puertas de la Temeraria abrieran, mucho antes en realidad, y aun cuando haya una diferencia de 15 puntos en el beneficio (Consecuentes por otro lado de un volumen de ventas mayor que da más margen en la negociación)no afecta al precio final de los libros.
    La competencia, Casa del Libro, trabaja más horas, tiene mucho más fondo y posiblemente más facilidades para conseguir novedades o tener los pedidos puntualmente en la librería, pero las herramientas a la hora de vender los libros son las mismas.
    Yo creo que luchar de frente contra ese monstruo no se puede. Innovar, crear espacios de cultura, de socialización y formar una red de clientes fieles son imprescindibles para cualquier librería independientes que quiera sobrevivir. Un ejemplo vivo de ello es el libreriodelaplata en el centro de Sabadell y que para mí es una de las librerías más bonitas del mundo.

    Y ya que estamos recomiendo Rialto 11, de Belen Rubiano, comprado a poder ser en una librería de calidad. Porque el problema para mí (dejando a un lado el drama de tener que cerrar un comercio local) es que al final no vamos a saber donde comprar los libros y descubramos con trauma que los blogs supuestamente especializados en literatura no tienen ni idea o siguen lo dictado por las editoriales. Solo 2 o 3 títulos se vendan en masa y se pierdan en una turba de desconcierto los buenos libros.

    Salud!