Necessitem diplomàtica!

7.06.2016

L’arxivística i la diplomàtica vénen de lluny. Fa més de mil anys que particulars i institucions de casa nostra vetllen pels seus drets a través d’una eina primordial i fonamental: el document. Les societats que ens precedeixen, i l’actual també, han utilitzat aquesta eina per donar seguretat jurídica a la seva estructuració social. Així doncs, des de temps pretèrits, la societat ha necessitat i ha estructurat un sistema per custodiar, conservar i utilitzar el document i el valor jurídic que aporta: l’arxiu.

Gabriel Soler, notari de Rupit | Foto: Arxiu

Gabriel Soler, notari de Rupit | Foto: Arxiu

A les nostres terres, i en especial a la denominada Catalunya Vella, ja trobem una bona pila de documents des de finals del segle IX i sobretot a partir del X. En algunes de les velles masies escampades pel nostre territori encara s’hi troba de tant en tant alguna d’aquestes peces d’un valor històric excepcional, a vegades mig rebregada dins d’un calaix o enrotllada dins d’un sac. En aquest sentit, som un país molt privilegiat, cosa que sovint no sabem valorar, perquè aquesta documentació ens aporta una informació utilíssima per comprendre una multitud de qüestions dels temps antics que ens han arribat, molt evolucionades i revolucionades, fins als nostres dies. És important que públicament es vetlli perquè aquesta documentació es conservi en bon estat i pugui ser accessible al conjunt de la societat, que n’ha de poder extreure tot allò que li pugui ser útil per conèixer-se millor i fer valer, encara, els seus drets.

El suport en què s’escrivia la majoria dels documents d’aquesta primera època era el pergamí, bastant utilitzat fins al segle XVII, i progressivament substituït pel paper a partir del segle XIII, amb especificitats de conservació ben diferents. Els arxius actuals, doncs, ens trobem amb el repte desafiant d’intentar que aquests documents es conservin en unes condicions òptimes de temperatura i humitat i vigilar que no hi intervinguin aquells elements que històricament tant de mal els han causat: foc, aigua, microorganismes o rosegadors, per exemple.

És cert que actualment comptem amb un nou aliat en la preservació dels documents, ja que la digitalització ens dóna unes noves eines que ens permeten perpetuar molta de la documentació que més ens interessa i ens ajuda. Els nostres arxius necessiten campanyes actives de digitalització de documents, especialment d’aquells que es troben en un estat de conservació més precari, per no perdre la informació que contenen. És molt necessari, doncs, que els arxivers continuïn vetllant per posar el màxim d’informació possible a l’abast de l’usuari, amb unes descripcions dels documents correctes i detallades i unes reproduccions que n’assegurin una consulta constant sense necessitat de manipular l’original.

I en aquest punt és important posar de manifest la necessitat que es continuï apostant per disciplines com la paleografia i la diplomàtica, també l’arxivística i la codicologia, que en els últims temps han anat quedant cada vegada més arraconades a la universitat. És important que hi hagi una formació continuada de professionals capaços d’entendre el document en la seva totalitat, sense que se n’escapi el més petit detall, i de dotar l’usuari amb tot el context de gènesi, producció i tradició documental necessari. Només així podrem comprendre correctament, amb suficient rigor i precisió, com evoluciona encara la nostra societat a partir d’un element tan essencial per a ella com és el document.