Natalia Ginzburg. Escriure és això

21.02.2018

L’editorial Àtic dels Llibres ha començat l’any amb una doble aposta molt llaminera per Natalia Ginzburg: Lèxic familiar i Anton Txékhov. Vida a través de les lletres, que s’afegeixen a Les petites virtuts publicada fa poc més de dos anys. En aquest article reproduïm el pròleg que Llucia Ramis ha fet per l’edició de Lèxic familiar, un llibre en què l’escriptora italiana rescata les paraules en estat pur de la infantesa.

Natalia Ginzburg

Cada família és el món. No un món, sinó la humanitat sencera. Qui entén la pròpia família és capaç d’entendre-ho tot.

Les històries que s’han anat explicant a casa, al llarg dels anys, formen part de la mateixa cartografia de mobles, llibres, fotos i objectes polsegosos a l’aparador, rellotges de paret. Fa tant de temps que aquelles coses són allà, que tu ni tan sols les veus. Construeixen un univers domèstic en el qual un és capaç de reconèixer velles constel·lacions que determinaren identitats, potser arran d’una astrologia de forces verbals. Les paraules i expressions rescatades, ara de la boca d’una tia, ara del teu pare, i que et faran riure tot d’una que les sentis i reconeguis en els teus fills, formen un mapa on saps situar-te i on us retrobau quan us veieu, als dinars de Nadal, per exemple.

«Si l’he sentida de vegades, aquesta història!». Ens sabem aquelles anècdotes de memòria, perquè l’àvia les repeteix un cop rere l’altre, com si tengués por de perdre l’estructura correcta de les frases i dels records. Els seus fills les hereten i n’afegeixen de noves. Es barallen en explicar-les, perquè no tots les visqueren igual. I mentre uns diuen que, quan eren petits, un llamp va entrar per la finestra de la cuina i els va fer tanta por que el tio Miquel va amagar-se sota el llit i es va pixar damunt, el tio Miquel contesta que no és vera, que no pot ser, perquè justament aquell dia ni tan sols hi era, que se n’havia anat de colònies. La discussió passa com una tempesta d’estiu. I aquelles paraules i expressions romanen allà, lleugeres i eternes, com l’aire que ens permet viure.

Vaig llegir Lèxic familiar fa deu anys. Era la primera vegada que llegia Natalia Ginzburg. I vaig pensar que en el seu text hi era tot. Així de simple. Feia d’eco de les veus que ella sempre va sentir, amb el mateix to, de vegades sorneguer, i que deien molt més del que verbalitzaven. Jugava a retratar un entorn —família jueva i antifeixista de classe mitjana—, a escriure la crònica d’un temps —la Itàlia de Mussolini—, conscient que la memòria fa trampes. La d’un mateix i la dels altres. Per això ella deia que aquest llibre, en què només hi ha escrit el que recorda, s’ha de llegir com una novel·la.

Què hi ha de realitat i en quin moment comença la ficció? És la gran pregunta de la literatura, o fins i tot és la qüestió principal que la motiva. Però, en tot cas, la veritat és una altra cosa. La veritat rau en l’olor de guix i plastilina que feia la classe a l’escola; en les partícules de pols que suraven a la teva habitació a les cinc de l’horabaixa i ballaven amb el sol que es filtrava per la ranura de les persianes; en aquell vocabulari íntim, bromes internes, que tens amb la teva parella i que també vares tenir amb els teus germans, encara que en fos un altre; un llenguatge propi, només vostre, al marge de tothom i que, per molts anys que passin, únicament enteneu vosaltres.

Ginzburg coneix aquell codi. Diu que entram en l’adolescència quan començam a desentranyar les converses dels adults. Però és capaç de rescatar les paraules en estat pur, sense dobles sentits, de la infantesa. Et fa recobrar aquells perfums que creies oblidats, la senzillesa transcendental dels moments anodins: acudits de sobretaula, una mala traducció còmica que mai no vares corregir a algú, perquè aquella reiteració en l’error et resultava entranyable, un accent característic. De sobte, Ginzburg et recorda que te n’havies oblidat, de tot això. I et poses a fer inventari, tu també, del que ha estat la teva vida.

Inventari, sí, sense floritures. Conscient que no som només el que diem, sinó que també ens identifica la manera que tenim de dir les coses, conscient també del valor i del matís de cada mot, ella cerca l’exactitud. Això és: sense perdre’s en sentimentalismes. Descriu amb paraules nues, crues, més precises que precioses, tant les situacions dures com les tendres. No s’enamora del seu marit, a qui tracta amb una ironia incisiva, i amb qui, en arribar a Roma, creu que podria ser feliç. Però morirà torturat a la presó, després de dirigir un diari clandestí el 1944, en plena ocupació alemanya. Sí que mereixerà el seu plany Cesar Pavese en suïcidar-se, i aquell somriure maligne que conservava només per als amics.

Potser justament és en parlar de Pavese, que Ginzburg deixa anar una mica d’aquell aire contingut amb què respira el text. I potser aquesta contenció té a veure amb l’educació estricta que Ginzburg va rebre del seu pare.

Lèxic familiar em va canviar la vida, i la raó és tan senzilla i tan potent com el mateix llibre. En llegir-lo vaig entendre que escriure és això.