Narcís Garolera desenfunda

12.05.2014

Narcís Garolera, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, acaba de publicar a la revista Els Marges un article titulat ‘El català que ara es parla’, que de ben segur portarà cua. Garolera, editor de l’obra de Verdaguer i Sagarra, està esgarrifat davant la progressiva degradació de la llengua que percep dia a dia llegint diaris en català i escoltant la ràdio o la televisió. I en el seu article dispara amb molta munició.

Narcís Garolera

Segons Garolera, “el problema no és que els mitjans que s’expressen en català (premsa, ràdio i televisió) ho facin sense aplicar la normativa vigent, sinó que la llengua que fan servir –en les traduccions automàtiques dels diaris bilingües, en les adaptacions al català dels anuncis creats en castellà, i en les transmissions radiofòniques o televisives en directe– mostra un desconeixement de les possibilitats expressives de l’idioma (sobretot de les formes vives i populars) i una clara ignorància dels nivells lingüístics (estàndard, culte, col·loquial…)”.

Garolera considera que “l’inevitable mimetisme entre els professionals de la comunicació –i també entre els polítics– dóna lloc a solucions lingüístiques que desplacen les tradicionals”. Garolera no està exactament en contra dels neologismes, però considera que “les innovacions lingüístiques –sovint gratuïtes, i algunes no acceptades per la nor­mativa– es fan servir, a la premsa i als mitjans audiovisuals, per desconeixement de paraules i expressions que eren habituals fins fa quatre dies. On dèiem produir, crear, causar, motivar, ocasionar, originar o provocar, ara hi diem, només, generar“. Garolera matisa: “No es tracta pas d’incorreccions, sinó de calcs servils del castellà, i de l’ús d’un català estàndard pobre, après a l’escola, a l’institut o a les facultats de periodisme”. Garolera il·lustra el seu article amb una gran profusió d’exemples: “Una feina no es comença: s’inicia (o s’inicialitza), i no s’acaba o s’enllesteix: es finalitza o s’ultima. Ningú no es culpa de res; tothom es culpabilitza (verb no acceptat pel diccionari normatiu). Les confusions no s’aclareixen: es clarifiquen, i ja no enraonem: només parlem.” Garolera no es cansa de fer puntualitzacions: “L’adjectiu fart (calc del castellà harto) ha substituït tip, amb la con­següent pèrdua de distinció semàntica entre aquests dos adjectius. Semblantment, es parla de la gent que passa fam (traduint el castellà hambre), quan es vol dir que passa gana. Ja no conside­rem algú una persona assenyada: la trobem sensata, i el seny s’ha substituït per la sensatesa o el sentit comú.”

L’avís de Narcís Garolera pot semblar alarmista. Caldrà que entre tots valorem si la seva visió és excessivament recalcitrant o apocalíptic. De moment, ha decidit alçar la veu perquè té la convicció que els mitjans de comunicació són veritables escoles de llengua, i considera que “els respon­sables dels diaris escrits en català, i els de les ràdios i televisions públiques –i privades–, haurien de prendre mesures urgents per redreçar la creixent degradació del català parlat i escrit”. I apunta dues solucions d’urgència: “la supervisió rigorosa de les traduccions automàtiques del castellà, i l’exigència d’un coneixement més aprofundit del català (i dels seus registres), que eviti els calcs del castellà i estalviï l’“enriquiment” de la llengua amb neologismes innecessaris”.

Oriol Ponsatí-Murlà a l'entrada de la llibreria La Impossible

L’any 1979 la revista Els Marges, que l’any va publicar el manifest Un país sense estat, un poble sense llengua, que va deixar una marca molt fonda. Ara, amb aquest article programàtic de Garolera, Els Marges torna a posar sobre la taula un tema candent que cal abordar i debatre sense frivolitat però tampoc estripant-nos les vestidures. L’escrit de Garolera ja ha suscitat les primeres reaccions contràries, com la que publiquem avui a Núvol, signada per l’editor i professor de filosofia Oriol Ponsatí-Murlà, que considera excessivament restrictiu el model del llengua que es desprèn dels exemples recollits per Garolera. El debat està servit.

Avui mateix un altre filòleg editor, Ignasi Moreta, explica a Núvol els maldecaps que ha tingut per culpa d’una lletra. Periòdicament l’homo fabra té dècimes de febre i li hem de posar el termòmetre abans no li pugi massa la temperatura.

Podeu seguir a Núvol la continuació d’aquesta polèmica fent clic aquí.

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

18 Comentaris
  1. Estic d’acord amb en Narcís Garolera, fa feredat i fa mal a l’oida escoltar la radio o la televisió i adonarse de la quantitat de traduccions literals del castellà, expressades en un català macarrònic en anuncis, tertúlies, transmissions esportives, etc.
    Suposo que no si fa gaire per corregir ho, per la por de ser acusats de talibans lingüístics a aquells que critiquin aquesta manca d’interés per la propia llengua.
    Soc de l’opinió que s’ha de ser més rigoròs en aquest tema, dons la laxitud no ajuda a mantenir un nivell.

    • Francesc, sisplau! El rigor comença aplicant-te’l a tu mateix. O és que ens estàs aixecant la camisa?

  2. Un dia Armand Obiols va escriure en una carta a Mercè Rodoreda, que ” Els de Barcelona no tenien adob”. Frase que faig meva i jo hi afegeixo per extensiò els Paissos Catalans. No s’enten a on poden portar certs comentaris indignats i donar mostres d’unes absurdes reaccions absolutament exagerades, arran d’un article ( jo diria utilìssim, perquè és pedagògic i ensenya) sobre la situaciò actual del català. D’un estudiòs de bona voluntat i prou acreditat com Narcìs Garolera que senzillament es limita a donar el seu parer sobre una amplia sèrie de mots i locucions errades de la llengua catalana, que avui han pres embranzida, dins els mitjans de comunicaciò. Narcìs Garolera , ens avisa i fa una llista (ùtil) dels infinits errors en que es cau cada dia amb el pobre parlar i escriure català. A més assetjat en un mòn actual pel plurilinguisme, que resulta maltractar no tan sols la nostra llengua, sinò també molts altres idiomes . Voler fer polèmica diria que no porta enlloc. Tenir una via per corretgir els errors és un fet tan ùtil com transparent. I nomès vol dir una sola cosa, se’ns ofereix una manera de millorar la nostra situaciò cultural. El demès sòn : Ganes de perdre el temps i fer polèmiques estèrils, per comptes de treballar a fons i congratular-se d’un seny ordenador….
    Però a la revista Nùvol el que potser li dona més fama sòn aquestes picabaralles que no porten enlloc. Flors efìmeres.

  3. A l’època que apreníem a dir ‘vaixell’ per comptes de ‘barco’ no fèiem escarafalls, ja que volíem millorar el nostre nivell de català, tan contaminat… Ara no sé si estem millor o pitjor, però l’empobriment de la llengua és ben a la vista i a l’oïda. No ens aniria malament fer un esforç per reciclar-nos, eh…

  4. El Dr. Garolera té més raó que un sant! Ja poden esgarrapar-lo els savis els del català “que ara es parla”, autèntic malson secular, i la gent del català “light” — ignorància atrevida i irresponsable–, titllant-lo de poc afortunat amb un exemple d’aquí i d’allà més o menys discutible. Polèmica per la polèmica, que no duu enllor, quan el que fa Garolera és assenyalar errors greus que cal bandejar radicalment.
    Ja fa temps que penso que Catalunya i per tant els catalans, té i tenim l’ànima/la llengua malalta. Els diaris, la ràdio i la televisió, per un cantó, i els qui parlen públicament, polítics i gent de presència pública, per l’altre, usen d’una llengua escandalosament pobra, envilida, xarona, matussera, irritant d’escoltar, que fa vergonya de constatar-ne la presència, que fa caure l’ànima als peus. I això ja fa temps que dura, i sembla que no si vol posar remei, per allò de no semblar autoritari, quan és en aquests casos que cal ser intransigent i partidari de l’ordre en majúscula!
    Si no parlem i no escrivim bé, no podem pensar bé. I si és així, desenganyem-nos, mai no podrem independitzar-nos, perquè el pensament, i doncs la llibertat, està renyit amb l’adotzenament, la vulgaritat, i la ruqueria. Per aspirar a ser alguna cosa, a ser lliures, cal tenir el cap clar i ordenat, i això comença amb el coneixement i el respecte per la llengua, la nostra pròpia llengua.

  5. Qualsevol lyengua, independentment del passat remot o recent que agi patit o gaudit, empic se subordina a la presumptua superioritat comunicativa d’una d’estrangera que vol fer com si fos del país, n’esdevé a cada nova generació i innovació cultural, com més va més, un paradialecte que es mou al voltant del referent literari de la lyengua xarnega com s’hi mouen els dialectes i registres. És el xarnec que determina la caracterització i l’evolució del parlar pla; en decideix la intelligibilitat, en tant que el parlar pla, esdevingut un xava, se significa per les correspondències, preferentment unívoques, que estableix amb els coreferents xarnecs: tant en el lèxic i la semàntica, com en la morfo-sintaxi. A part això que l’alfabet i l’ortografia en solen ésser filýs bords. Així, l’ortografia de l’Institut espanyol d’Estudis Catalans, per exemple, mai no ha volgut redreçar els tres greuges ortogràfics bàsics, com a tríbut al cèsar amb què amoroseix el pudor de ver gosat redreçar-ne molts d’altres (gosadia que ara no emprendria ni en somnis): la grafia del so de la ela palatal i la geminació de la ela; l’abolició de la hac etimològica i el profit de la hac diacrítica; el sistema gràfic de la tonicitat de l’accent ensems amb la timbricitat arreu. i a part, també, que la fonètica i la prosòdia se submergeixen en sengles xarnegues, i s’hi indiferencien, com a efecte directe de la immersió lingüística que una província pateix en l’idioma de la metròpoli. Aquest procés és universal en el temps i l’espai i indeturable, insistim, independentment del grau de lyibertat de què gues gaudit el parlar pla en un altre segle, i de pertinènça a la mateixa família lingüística que el xarnec.
    La qüestió, en democràcia, no és pas com gestionem el xava: quins topalýs i directrius imposen els autoconsiderats propietaris a la lyengua del país en la ineluctable paradialectalització que pateix envers el xarnec (l’anglès, si més no; i més sovint almenys un més), per tal de constituir-se imaginàriament com a propietaris de fet, i legitimar-ne la tutorització en nom de la quota de qualitat aborigen que la lyengua, a lyur parer, hi guanya. Tot això és demòfobia, que és el camp de cultiu del xarneguisme i tot altres racismes.
    En democràcia la qüestió és si foragitem el xarnec -si n’abolim la presumpció de supremacia nacional, en tot negar la presumpció xarnega, segons la qual el coneixement de la lyengua del país (o la residència present o passada al país, o tota altra relació funcional o eventual amb la terra o la lyengua del país), suposi gens el coneixement de la invasiva. És doncs si el foragitem o si n’assumim les conseqüències amb coneixement de causa i efecte. Aquest coneixement és inassumible en el xarneguisme, regionalista, independentista o anarcoide -això tant hi fa- que ha triomfat a Catalunya, i a l’Afrany arreu, val a dir, que s’autoqualifica i s’autoanomena ‘nacionalista’. La violència que ha inflingit en la intelligència pública la manipulació, esbudelyadora, de la tria, significació i associació de paraules clau -com ara ‘nació, país; lyengua’- fa impossible el mínim gest d’intelligència i conseqüència en el reconeixement dels drets umans més bàsics, especialment el quin hi és directament impliat: el de la igualtat comunicativa de tot país. Fóra molt fàcil fer-ho de les lyengües que l’imperi lyatí va aixarnegar, amb les quals ja no hi ha vincle afectiu que ens en faci responsables. Es significatiu que l’independentisme i l’anarcoïdisme insisteixin tant en la irrevesibilitat de la presumpció xarnega, i que sols en puguem parlar, com a més, dels protocols de la quota aborigen: si el sostre de vidre és mig pam més amunt o més avaly.
    Impossible l’opció xarneguista que se salvi a si mateixa, sols és factible en democràcia el nacionalisme: la força de dret identitari que cerca ésser de fet, per tal de fer venir un estat de dret que consideri responsablement tots els països igualment comunicatius, en tot abolir les jerarquies europees que fan ésser les lyengües més comunicatives o no tant, o (gairebé) no gens, segons la posició geolingüística que ocupa cada una respecte les altres. El problema és que vivim en una demofòbia, i vet aquí el cercle viciós, la tautologia xarneguista, l’autarquia d’un món fet Europa (jerarquitzat per raó de lyengua, vol dir). L’independentisme i l’anarcoïdisme són les baules que tanquen el cercle.

  6. Jo també estic escruixida del català que es parla a les sèries de TV3 i les paraulotes que s’hi senten com si fossin els mots més normals, amb l’agreujant que de tant sentir-los un s’hi acostuma i hi ha el perill d’incorporar-los al vocabulari propi. D’altra banda quan veig el Divendres dels dilluns amb la secció: Paraules en ruta, l’Espai Terra, El Gran Dictat i el Gran Gran Dictat penso que no anem pas tan malament.

    • Completament d’acord amb l’Inés Tell i de Pallejà, i en Joan Vives-Beneit. Fa falta llegir, llegir i llegir! textos originals publicats per editorials de les ‘d’abans’, en paper. He tingut a les mans una tauleta per a la lectura de llibres i no l’hi he trobat cap gràcia. Tots aquests ginys electrònics, correctament usats, crec que són una bona ajuda per a la redacció. Quan es fan servir per a enviar missatges (tuits), no són cap ajuda ans el contrari: creen confusió i l`’empobriment de la llengua.

  7. Narcís Garolera té tota la raó. Em sembla que hi ha un interès per part del gover central de què això de l’empobriment del català sigui un fet, perquè és així com el català s’acosta més a l’espanyolització. A la llarga si no hi posem remei, passarà el mateix que amb el gallec. Aquesta llengua, el gallec, sempre havia estat coneguda com a galaico-portuguesa. Avui dia el gallec només conserva l’entonació, perquè la morfologia i la sintaxi ja és totalment castellana. Si volem resoldre el problema només hi ha una solució: lleguir, però no llegir qualsevol cosa, sinó llegir els clàssics catalans antics i moderns, d’abans de la guerra. És l’única manera de salvar l’ànima de la nostra llengua. Els diaris, revistes, “mass media” i mitjats de difusió oral estan totalment infectats.
    Salut i empenta!

  8. Narcís Garolera té tota la raó. Em sembla que hi ha un interès creixent per part del gover central de què això de l’empobriment del català sigui un fet, perquè és així com el català s’acosta més al castellà. A la llarga, si no hi posem remei, passarà el mateix que amb el gallec. Aquesta llengua, el gallec, sempre havia estat coneguda com a galaico-portuguesa. Avui dia el gallec només conserva l’entonació, perquè la morfologia i la sintaxi ja és totalment castellana. Si volem resoldre el problema només hi ha una solució: llegir, però no llegir qualsevol cosa, sinó llegir els clàssics catalans antics i moderns d’abans de la guerra. És l’única manera de salvar l’ànima de la nostra llengua. Els diaris, revistes, “mass media” i mitjats de difusió oral estan totalment infectats.
    Salut i empenta!

  9. És interessant veure que els crítics més ferotges de l’opinió d’en Garolera siguin editors; ara entenc la coïssor que fa llegir algunes traduccions al català (entenc que deuen sortir bé de preu). I pel que fa al món publicitari, és evident el menyspreu a l’ús genuí de la llengua. Per posar un exemple fàcil de comprovar, només cal anar un matí a El Corte Inglés i sentir com pels altaveus informen els clients d’una oferta de “desdejuni” a la cafeteria. I sí, és normatiu, però no hem dit sempre, i diem, “esmorzar”? Em sembla un cas evident de traducció a cop de diccionari, i no des del coneixement de l’ús de la llengua. I així, a milers…

  10. Estic llegint un llibre de la Isabel Allende -El Joc de Ripper- i quedo astorat de la quantitat d’errades que vaig trobant a totes les pàgines. Per altra banda, certament constato que el que hauria de ser model de llengua dels “mèdia” és més aviat un desgavell i, pel que sembla, un desgavell volgut que perjudica la llengua estàndard.

    • No puc entendre que llegiu un llibre traduït del castellà. Moltes d’aquestes traduccions (la majoria?) es fan amb traductor automàtic. I així surten.
      I sospito que hi ha escriptors catalans que primer redacten en castellà i després ho tradueixen al català amb un traductor automàtic. He vist casos que fan mal als ulls.

  11. Sincerament no crec que hi hagi lloc per la disputa. Narcís Garolera té tota la raó. Com a membre de les noves generacions, em veig obligada a fer un esforç majúscul per tal d’eixamplar el meu vocabulari en català – perquè el català que es parla, cada cop més, per influència del castellà i per la tasca malauradament nefasta dels nostres mitjans de comunicació i en general de tots plegats, és un català asèptic, empobrit, que no conserva la vida perquè oblida les expressions que li són pròpies. Ja és hora que estimem la nostra llengua com toca.

    • Moltes gràcies, Maria. Celebro que comparteixi el meu parer una persona “de les noves generacions”. Tant de bo el senyor Ponsatí, que també és jove, sabés percebre -com fas tu, encertadament- el desgavell lingüístic als mitjans de comunicació en català!