Música catalana, música a Catalunya

19.04.2016

Una presentació que esdevingué comiat. Els cercles musicals i xarxes socials s’incendiaven fa unes setmanes quan Xavier Puig Ortiz decidia publicar a la seva pàgina web un text explicant-nos per què l’edició d’enguany del Festival de Pasqua de Cervera seria la darrera que ell encapçalaria i en duria el timó. Els motius de la seva renúncia van fer aflorar, un cop més, l’etern debat sobre la situació de la música al nostre país i han transcendit tot personalisme i particularitat per a ser interpretat, per molts músics, com una gota que ha fet vessar el got. El gest de Puig Ortiz ha desfermat una justa indignació col·lectiva on fins ara hi havia un “anar tirant” i estirabots en confidència, ja fos per resignació o temors fonamentats.

2014_XPO_Ricardo-Rios_6

El director Xavier Puig | Foto: Ricardo Ríos

D’aquesta manera, la queixa del director cerverí es convertia aquesta setmana no només en un manifest signat pels participants del Festival, sinó també en la publicació de diversos escrits de suport per part d’associacions i personalitats del món musical català.

La qüestió és clara, als catalans ens agrada la música, i ho expressem amb notable vehemència. Des de la batusses entre liceistes i “cruzados”, melòmans i erudits s’apleguen any rere any, dècada rere dècada, a les portes de Liceu, el Palau, o la sala d’estar del prohom sensible; parlem de concerts que són cita obligada i tothom hi entén un munt, en una vida en perpètua banda sonora salpebrada de tertúlies, conferències i llibres llegits i per llegir.

Afortunadament, no tot queda en lletraferits de l’harmonia. La nostra terra també ha donat solistes que han fet possible aquest gaudi col·lectiu que és la música. Alguns fins i tot han ensorrat auditoris de Berlín o Nova York. Però els ho hem posat fàcil aquí? Ah, i per cert, i els compositors catalans? No és cap secret que el reconeixement de la música de creació catalana sempre ha estat des d’insuficient a inexistent. La gran paradoxa nacional d’aquest país tan estrany que tenim és que això sembla no haver canviat ni tan sols amb la suposada reconstrucció de la nostra autonomia cultural. No hi ha talent? Més aviat no hi ha interès.

La indignació que portà Puig a renunciar a dirigir el Festival de Cervera no s’entén sense aquesta frustració que es genera en observar la desídia absoluta amb què les autoritats tracten el patrimoni musical català, menystenint iniciatives que pretenen fomentar-lo i marginant-lo a presències testimonials i “de quota” a les programacions, sempre més pendents de firmar xecs milionaris amb les patums internacionals de torn. Ostracismes incomprensibles com el del Toldrà compositor (almenys fins recentment) en virtut de vés a saber quins esnobismes o la manca de projecció internacional de l’obra de Guinjoan, compositor del nivell dels grans autors del segle XX, i no cal dir el minso interès en una organització decent i com cal de l’actual any Granados, autor encara avui sense un catàleg complet i revisat de la seva obra. Les figures del compositor resident al Palau i l’Auditori són espurnes lloables però insuficients.

Xavier Puig es mulla

Vist tot això, i davant la reducció de pressupost i els canvis en l’equip que es proposaven a Xavier Puig per a la propera edició del Festival de Cervera, que tant ha fet per la recuperació i difusió del nostre patrimoni musical, el director esclatava al seu web:

“Dit d’altra manera: si l’objectiu passa a ser omplir el Gran Teatre de la Passió, hem de canviar de filosofia, i si el pressupost segueix baixant hem de resignar-ne l’ambició a un programa d’actes local. La Paeria pot promocionar el què cregui, i canviar les seves prioritats. Simplement, es tracta de ser honestos. El Festival va néixer com una aposta de la ciutat (per això és l’únic municipal) per projectar l’especificitat musical de Cervera a tot el país, i per tant no te sentit si no és realment prioritari per la Paeria, com ho és d’estratègic per la Generalitat. El Festival va néixer també per prestigiar la música catalana i crear un espai per als nostres intèrprets i compositors. Considero molt important que, si volem ja no fer un favor, sinó simplement fer justícia a la música catalana, ho hem de fer almenys amb les mateixes condicions i recursos que els altres repertoris. […] Cal que ens preguntem si el patrimoni musical ha de quedar a la sort d’iniciatives personals i sovint infrafinançades o ens caldria una aposta institucional, amb criteris experts i recursos suficients, que n’asseguri la recuperació i difusió que es mereix. Cal que reflexionem si amb una cultura que aspira a la rendibilitat i a la socialització no estem excloent projectes d’alt interès artístic que no tenen vocació massiva, o fins i tot que requereixen proximitat […] i per aquest camí no estem empobrint les programacions amb els 4 títols habituals i promocionant una cultura musical infantil (aquella de sentir el mateix conte cada nit) enlloc d’incentivar la curiositat. I tot ho dic sense defugir la responsabilitat, com a músic i com a programador públic”.

Més endavant, Xavier Puig afegeix:

“En un moment en el qual tenim el país en profunda refundació i replantejament, val la pena que ens preguntem quin país volem. Volem un país que es defineix i s’enorgulleix d’una cultura pròpia, però que només hi dedica un 0,7% del pressupost? Un país que paga catxets milionaris a solistes i directors glamurosos, però on els seus músics d’orquestra cobren misèries sense cap estabilitat i que a més no saben com facturar? Un país que inverteix 15M€ en orquestres i equipaments musicals, però on els joves músics no hi tenen plaça i han de buscar-se el futur professional a l’estranger? (una situació, per cert, que en qualsevol àmbit seria una escandalosa fuga de cervells i en el cas dels músics resulta que és un orgull d’exportació de talent). Un país on de 4 bolos se’n diu una orquestra, però on pocs poden viure de fer música, sinó de fer classes. Un país que vol fardar d’òpera i programació internacionals però on les escoles de música malden per sobreviure-hi i els conservatoris pateixen una dependència municipal insostenible?”

 

Les reaccions

Les reaccions no es van fer esperar. El suport de la comunitat musical catalana creixia en paral·lel a l’hostilitat, quan no indiferència, dels responsables pertinents. Aquesta setmana, es publicava un manifest, firmat, com dèiem, per Puig i els participants del Festival de Cervera on es demana explícitament que la Generalitat assumeixi, amb recursos suficients per a garantir-ne la qualitat, un festival transversal dedicat a la música clàssica catalana que exerceixi tant d’aparador dels nostres intèrprets i autors actuals com de recuperació de patrimoni. Els firmants insisteixen en que aquest s’ha de regir per criteris artístics i no per lògiques econòmiques o afinitats personals.

Demanen que les institucions públiques del nostre país siguin un reflex del nostre món musical i, per tant, que les programacions comptin amb una participació majoritària d’intèrprets i compositors catalans i que, com a mínim, estableixin uns mínims concrets. No només això, la cultura musical també és un eix primordial de l’educació general d’un país i, per tant, cal prioritzar les plataformes de formació i difusió dels joves músics en detriment dels conjunts internacionals que, en definitva, tampoc arriben a una part majoritària de la societat.

Alguns ho titllarien de provincianisme. Jo penso que és visió de futur. Provincianisme és menystenir autors com Parra, que triomfen arreu del món, mentres parles de Wagner, Brahms o Mahler com si fossin els teus germans, fent en alemany el mateix que molta gent fa amb els anglicismes, trufant el teu discurs de sofisticació imposada. Tenim un planter espectacular i unes instal·lacions a l’Esmuc que, malgrat les deficiències, podrien convertir l’Auditori en la versió musical de la Masia del Barça. Per fer-ho, i permeteu-me que segueixi amb la barroera analogia, el gerent de l’Auditori hauria de contractar la batuta d’un Guardiola (i aguantar el xàfec les primeres temporades) en lloc d’encomanar la construcció de l’orquestra del país a una estrella del firmament de les admiracions.

L’Associació Joan Manén

Per sort, no han trigat a sortir les adhesions a aquesta exigència. Podem dir que l’Associació Joan Manén és una de les que més està treballant actualment en la difusió del patrimoni musical català. El seu Cicle de Música Catalana Joan Manén, ja en la cinquena edició, és una petita joia, un lloc de reunió d’intèrprets de gran qualitat que ofereix una acurada selecció de repertori que no només torna a la vida melodies oblidades d’autors infraprogramats (Lamote de Grignon, Borgunyó, Pahissa, Pujol…) sinó que han fet una feina incansable en la recuperació de l’obra i la figura de Joan Manén, “el geni oblidat” tal com diuen al documental que li han dedicat. Però se’ls reconeix aquest esforç? Quin suport té Daniel Blanch, el seu president?

L’associació publicava també al seu lloc web un comunicat escrit per Carles Feliu, el seu secretari, parlant d’aquest qüestió, i manifestant el seu suport a Xavier Puig. No oblidem que fou precisament gràcies al Festival de Cervera que Blanch pogué reestrenar l’any passat la magnífica i fins llavors perduda Rapsòdia Catalana per a piano i orquestra de Manén. Citem alguns fragments del text:

“Volem col·laborar també a la reflexió en l’àmbit de la cultura del nostre país, fent una denúncia ferma sobre la manca de lideratge de les nostres institucions públiques a l’hora de valorar el nostre patrimoni musical. […] No hi ha consciència ni coneixement del valor d’aquest patrimoni, i no es fa res que sigui suficientment útil i perdurable des del Govern de la Generalitat, ni des de les regidories de qualsevol govern municipal –amb puntuals excepcions per raó de la commemoració d’efemèrides- per tal que les obres dels nostres compositors es programin en els cicles de concerts en la mesura que mereixerien. Predomina el criteri de rendibilitat econòmica que empeny els propis gestors d’aquests cicles de concerts a no arriscar-se en la seva programació, en què no hi figuren prou les obres dels nostres autors. Com a mostra d’aquesta insuficient gestió cultural ens podem fixar en l’Orquestra Simfònica de Barcelona Nacional de Catalunya (l’OBC) i en el Gran Teatre del Liceu, tenint en compte que Barcelona hauria d’exercir la seva capitalitat en aquest procés de recuperació i difusió de patrimoni musical. I podem posar com a exemple paradigmàtic el centenari de la mort de Granados, que se celebra aquest any. El Gran Teatre del Liceu rep anualment subvencions milionàries per tal de convidar grans cantants i directors d’escena d’anomenada, però encara és l’hora que posi en escena òpera d’autors catalans o Teatre Líric Català. […] És un fet demostrat que el Liceu, quan recupera patrimoni català no l’escenifica, sinó que es limita a oferir una versió en concert de l’obra, com succeí amb “El Giravolt de Maig” d’Eduard Toldrà.

La programació anual de l’Orquestra que es batejà fa uns anys amb el sobrenom de Nacional de Catalunya ofereix un mínim d’obres de compositors catalans, sense donar-los protagonisme, que s’interpreten sempre en la primera part del concert, en un format d’aperitiu d’un màxim de quinze minuts, no fos cas que el plat fort d’una simfonia o d’un concert resultés massa indigest, […] i atorgant-les-hi un caràcter secundari i transmetent aleshores un missatge de fons molt clar al seu públic i que vindria a ser el següent: “l’obra dels nostres compositors és perfectament prescindible, però la recordem en la mesura que forma part del nostre folklore”.

Per altra banda, quan es constituí el Centre Robert Gerhard, semblava que aquesta institució pública tindria una actuació adequada i sostinguda en el temps per a la recuperació del patrimoni musical català, que és la seva missió. […] Amb el pas dels anys, al Centre Robert Gerhard se li retirà gradualment el seu ingent pressupost inicial, reduint-lo a la mínima expressió del que havia estat. […] I poc després dels primers passos del Centre Robert Gerhard, es produí un impuls efervescent en la recuperació i difusió de patrimoni musical, coincidint en el temps les tres edicions dels concerts de l’Onze de Setembre, gràcies a la iniciativa privada de la Fundació Mas i Mas, i l’inici esplendorós del Festival de Pasqua de Cervera. Aquest ha dedicat les seves sis edicions anuals a músics catalans: Granados, Toldrà, Mompou, Casals, Manén, i altra volta Granados en l’any del seu centenari. I paradoxalment i retornant a l’emblema de Granados; a Barcelona, la ciutat amb vocació universal, en la qual desenvolupà part de la seva important carrera l’insigne i internacionalment reconegut pianista i compositor, en la data del centenari de la seva mort el passat 24 de març, regnava el silenci més absolut entorn a la seva figura, mentre a Cervera, gràcies a Xavier Puig i al seu equip de col·laboradors, es feia una Marató Granados.

La reacció de Jordi Cervelló

També Jordi Cervelló, un dels nostres compositors més respectats internacionalment, publicava el 14 d’abril a la seva pàgina web un text de suport.

“Ja fa molt de temps que vaig repetint el mateix. Si volem una Catalunya musical, s’han de fer dues coses que considero essencial. Promoure el repertori català d’abans i d’ara, i donar oportunitats als joves intèrprets de desenvolupar el seu ofici, ja sigui a nivell individual o en grup. Compte, però. Estem en un país perillós. Conec càrrecs institucionals en el camp de la música i també de la cultura, que tenen una mentalitat que va en contra de la necessitat i l’obligatorietat de defensar la nostra música, que també és la seva.

Imperen les teories de màrqueting, en les que la millor música ha de venir de fora del nostre país. Autors sempre estrangers i del gran repertori, i intèrprets que formen part de l’entremat mafiós de caràcter internacional.

No es valora la nostra música. Ni la compositiva, ni la interpretativa. I quan sembla que es valora, és més aviat com si es tractés d’un favor, no pas per una creença en que el producte és bo.

Conec molt bé el Festival de Pasqua de Cervera. Hi he anat quasi cada any. Cervera és una ciutat històrica. Única. El seu festival és un exemple d’unió entre la composició i la interpretació. El clima que es crea és excepcional. Els habitants de la capital de la Segarra omplen els llocs on es fan els concerts i les conferències. Ho senten com una cosa seva. Per a ells és un orgull poder comptar amb una manifestació on a més ve gent de tot Catalunya. I és un festival que es fa en una setmana més aviat de recolliment, ideal per a la interpretació de la música clàssica. Només cal desitjar sort. Però la sort depèn moltes vegades d’uns senyors que, si no volen, no hi ha res a fer.

Espero una reacció. Que els responsables d’aquesta part de la cultura reaccionin i actuïn, de manera intel·ligent. De no ser així, el fenomen musical a Catalunya deixarà de ser una professió com qualsevol altra. I la culpa, evindentment, no serà dels músics”.

 

Hi haurà resposta per de les autoritats pertinents? Naturalment, no es tracta que vulguem una resposta única perquè es tracta d’un problema massa transversal, endèmic i amb massa mans a sobre. L’única solució, més enllà de no posar pals a les rodes a qui sí que té il·lusió per a tirar endavant iniciatives, és un canvi de mentalitat general. I sobretot ser honestos. Sabem que els recursos són limitats. Sabem que no es pot programar girant l’esquena al públic. Però també sabem que en el món de la clàssica també es mouen xifres milionàries quan convé. L’oferta sempre és bona, el problema són les absències. Educar i educar, a banda i banda de l’escenari. I també als despatxos. Ho tenim tot a l’abast per fer-ho bé; potser que ens hi posem.