Montse Barderi

Montse Barderi

Montse Barderi és escriptora i periodista. Patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal.

Que comencin a tenir por ells

Ens fan complaents, ens apunten a classes de ballet, i ens posen roba amb la que no podem córrer gaire

S’ha fet viral les “altres notes” d’un professor a una nena de nou anys; les xarxes aplaudeixen les qualificacions d’un docent sevillà a una nena que és molt feliç i això mereix un 10; perquè és generosa i bona companya, perquè li agrada jugar i riure, i gaudeix molt, i està tant contenta que arriba a classe amb un somriure, perquè és molt bona nena i riu molt.

No sé per què agraden tant aquestes notes, és la Shirley Temple de tota la vida, no té res d’innovador. Seria molt més interessant que tingués bones notes pel seu sentit crític, pel seu valor davant les injustícies, perquè insisteix en el que no comprèn, perquè no sempre és feliç com un tornavís sinó que quan s’emprenya o està trista va aprenent a gestionar les seves emocions. Perquè es fot com una moto quan li toquen el voraviu, i perquè és incapaç de tolerar les injustícies cap als altres i també cap a ella. I després que sigui feliç i rigui, però no, les seves qualificacions són perfectes per al manual de la perfecta esposa del franquisme. Norma número 8: “procura verte feliz, regálale una gran sonrisa”.

Així és com ens han ensenyat a ser les nenes tota la vida, a arribar als llocs amb un gran somriure i dir gràcies, i ser molt encantadora. A no ser mai conflictives, no fer cap sortida de to, no defraudar al que s’espera de nosaltres. A ser molt diplomàtiques i repartir bombons. Així és com aprenem a ser submises, sol·lícites i encantadores. Així és també com aprenem a quedar-nos garratibades davant de situacions de violència o falta de respecte. Quan et premien la docilitat, davant de qualsevol conflicte mires de passar com pots, aguantar… aleshores, et poden posar dins un portal, i accedir, tot i que per dins et vulguis morir… però no fas res perquè portes molt entrenament estructural de la societat en la que vius.

Sembla que no tingui res a veure, però és el sot de la gota malaia. Ens fan complaents, ens apunten a classes de ballet, i ens posen roba amb la que no podem corre gaire, ni escapar, com ara sabates de talons – tots els vestits de princesa porten sabatetes – i en aquest rol del gènere aprenem a ser nenes i noies. Les coses estan canviant, però part d’aquest malefici perdura.

Cal eixamplar el significat de ser dona. Ens calen més Mulans de Walt Disney, Mulans que no els calgui disfressar-se de nois perquè per ser una nena, una nena de veritat, no calgui ser una personeta agradable i fàcil, sinó una petita lluitadora de sumo o el que a la nena li doni la reial gana, des del desig d’aprendre i convertir-se en una persona amb valors. Llibertat per poder créixer i ser amb més capacitats de les que ens mostren com a possibles.

Jo vaig viure una anomalia educacional perquè el meu tiet va ser un dels introductors de Karate a Barcelona. Tenia una escola i la meva família feia karate amb certa normalitat. Amb 20 anys, després de treballar tot el dia, estudiava de nit, a la zona universitària de Barcelona vivint a Sabadell, això significava arribar de negre nit a casa, i sortir en una estació força buida i que feia una mica de por. Cada nit tenia por, al vespre, al tornar a casa meva, pels carrers buits del barri de Can Feu des de Sabadell Estació. Finalment un dia va passar, un home es va tirar sobre meu i jo, afortunadament, vaig saber-me defensar i el que va acabar malparat va ser ell.

Recordo que mantenia les meves classes d’arts marcials pràcticament en secret. moltes noies trobaven que fer arts marcials feia de gallimarsot (aquesta era la seva opinió que creien genuïna i sincera, però no detectaven l’estructura, no sabien que havien estat educades per fer altres tipus d’esport).

Per tant, crec que hem d’educar a les nenes en la rebel·lia i amb coneixements d’autodefensa. No garanteix res, ho sé, però és una eina més. I sobretot, m’agradaria molt que homes dolents que ataquen a les dones siguin les veritables víctimes, i es comenci a veure que les ties, podem ser molt perilloses quan ens volen fer mal. Que ja estem molt fartes.

Per això, amb notes virals com aquesta, amb això tant aparentment innocent i simpàtic, estem premiant molt més que la felicitat, estem aprenent a tancar la boca i a no saber tancar els punys.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació