Montaigne contra la barbàrie

22.11.2015

Aquest passat mes de setembre vaig estar a la ciutat francesa de Lió, i tot passejant per la viva Rue Saint-Jean, al casc antic de la ciutat, vaig entrar a una llibreria de vell que, com en totes les llibreries de vell, ben bé s’hi entra per l’experiència sensitiva de mirar i olorar llibres antics. Vaig trobar-hi una petita secció dedicada al pare del gènere de l’assaig, Michel de Montaigne, i vaig agafar un llibre de l’exprimer ministre francès Jacques Chaban-Delmas amb caire de biografia reflexiva de Montaigne. N’hi ha molts de llibres sobre Montaigne!… Un polític parlant sobre un escriptor? Bé, Montaigne va ser molt més que un escriptor, ell mateix fou polític, sent alcalde de Bordeus o conseller dels monarques de França i de Navarra. Chaban-Delmas també va ser alcalde de Bordeus i sentia un lligam atemporal amb el personatge.

Michel de Montaigne

Michel de Montaigne

El tràgic divendres 13 a la nit vaig recordar Montaigne i Lió. A la plaça de la catedral de Lió, al final de la Rue Saint-Jean, hi vaig veure militars passejant-se amb armes llargues a les mans i vaig sentir aquell contrast entre seguretat i inseguretat que sol comportar l’excés de seguretat… França vivia (sobretot a partir dels crims de Charlie Hebdo), i viurà més a partir d’ara, en un estat policial rigorós. Màxima seguretat als carrers, potser fins a límits que podran arribar a semblar excessius.

Michel de Montaigne va viure en uns temps convulsos, on es convivia amb la malaltia i la sang i el fetge de les guerres de religió. De tota aquella mort en parla molt el noble senyor de la Gascunya en els seus Assaigs. Catòlics i hugonots es mataven per totes bandes, barallant-se de fons per bàndols polítics que dividien el país en una guerra civil. Rere l’excusa de matar “en nom de Déu” es matava… Link a l’actualitat! De la França del segle XV a la França del segle XXI!…

D’un temps ençà rellegeixo Montaigne, i sobretot el rellegeixo amb les mirades d’altres. L’obra que recomanaria a tothom i la que més apropa a Montaigne és la petita peça literària inacabada de Stefan Zweig, que, com Montaigne, va viure en una etapa a la qual l’adjectiu “convulsa” sona com de broma. Jueu, ofegat en el si de la Segona Guerra Mundial, es va suïcidar amb la seva esposa, al Brasil, on havia fugit del nazisme.

Ningú com Zweig s’apropa als temps i a la persona del pare de l’assaig. Zweig va fer unes biografies genials de Joseph Fouché, de les reines Maria Estuard i Maria Antonieta; però és en la biografia inacabada de Montaigne on Zweig toca cert sublim literari, perquè parla del francès, però indirectament també parla d’ell i del terror del nazisme i de la Guerra Mundial. El terror de les guerres de religió, el terror del nazisme i el terror del jihadisme no són gens distants.

Stefan Zweig

Stefan Zweig

El xilè Jorge Edwards s’apropa a Montaigne també a partir de si mateix, però d’una forma abstracta i massa personal, ficcional i inventiva. Amb La muerte de Montaigne, a partir dels darrers temps de l’escriptor i d’una reflexió final de la seva vida, ens apropa humanament a la figura i al seu context, tot fent quadres amplis de moments i persones del temps. És il·lustratiu, però crec que s’allunya de la realitat del personatge històric.

El pensador francès Antoine Compagnon fa molt que mira amb molt d’encert i amb lupa al cèlebre gascó, i a ell ha dedicat llibres i programes de ràdio, i llibres sobre els programes de ràdio. Compagnon serveix per apropar-se a Montaigne, per entrar-hi, i entrar-hi amb llum; no a les fosques com pot passar amb Zweig. Compagnon posa llum a les ombres del Senyor de la Muntanya i omple de llum i claredat les seves reflexions. Hi trobem la llibertat i la pau que tant valorava i defensava Montaigne.

Quaranta nits amb Montaigne, de Compagnon, és un llibre lleuger que serveix per endinsar-se en el món de Montaigne, i que va molt bé per aquests temps de primers freds i en els quals necessitem una estona de calma i desconnexió d’una realitat massa dura i massa freda en mirar els informatius. Com recalca Compagnon: “(…) els Assaigs proposen un art no tant de la guerra o de la pau, com de la pau en temps de guerra, de la vida en pau durant la pitjor de les guerres.”

Llegir a Montaigne ens pot servir com a medecina per a aquests temps que ens toquen viure, plens d’una boira de maldat contra la qual Europa sembla donar cops de cec.