El doctor

13.08.2018

Permeteu-me que, de moment, m’anomene doctor Hammond. De xicotet em fascinava la morbositat de la ment humana: les raons per les quals les persones es comportaven de certes maneres, els trastorns que les convertien en individus diferents. Amb l’aguerriment dels anys, l’encant va esdevenir vocació. Hauria estudiat Psicologia, però mon pare no m’hauria perdonat mai que fóra jo la baula que trencara la saga llarguíssima de metges de la família. I això em va posar en el el camí de la Psiquiatria. Sóc un home com cal: en més de trenta anys de professió, no he faltat mai a la consulta. La tinc al pis de dalt de ma casa: és una sala gran, amb mobles de qualitat. A les prestatgeries tinc llibres de consulta i regals d’alguns pacients. Últimament, s’hi acumula molta pols: la dona de la neteja fa temps que no hi entra. Hauré de parlar amb Michelle.

Ara mateix tinc una pacient intrigant asseguda davant meu. És una dona de mitjana edat, de procedència hindú i mirada cansada. Té un trastorn de la personalitat, això ho tinc clar, però no sé ben bé de quin tipus: no vull fer un diagnòstic precoç. Està convençuda que és metgessa. De fet, ve a la consulta amb bata blanca, i fins i tot s’ha fabricat una placa amb el seu nom que porta a l’altura del pit.

—Doctor Hammond —diu, amb un posat greu—. He de confessar-li una cosa. He parlat amb la seua dona. Diu que tenia vosté un jardí molt ben cuidat, i que des que ens coneixem ja no se’n fa càrrec. Que les roses i els clavells s’han marcit.

L’observe durant un moment. Té un gest preocupat, compassiu. Això m’inquieta més que no saber per què ha parlat amb Michelle. Ho anote al quadern de pell i tot seguit, deixe la ploma damunt la taula i ajunte les mans.

—Doctor Hammond —continua ella—, què li sembla si la propera visita la fem a la meua consulta? Així li podré ensenyar uns materials que hi tinc.

—Harry? Oh, Harry —Michelle entra sense avisar, tot i que li he dit mil vegades que no ho faça. Des que la infermera es va jubilar, les intromissions són constants—. Disculpe, doctora Sahni. Acabe d’arribar de fer la compra. No sabia que l’havia tornada a pujar ací… Harry, Harry, havíem acordat no entrar més ací, recordes? La doctora Sahni t’ha d’atendre baix, a la sala de convidats. Oh, Déu meu, mira quanta pols. Em sap molt greu, doctora.

—No passe pena —respon la dona hindú—. De fet, li acabava de proposar al seu marit si voldria vindre a la meua consulta per a la propera sessió. Li vindria bé eixir de casa.

—I el jardí? —Michelle es frega les mans i arrufa les celles, com fa quan ha de plorar i no vol.

—Sí, el jardí seria un bon projecte —s’alça i posa la mà al muscle de Michelle, que ha començat a somicar—. Senyora Hammond, és transitori. No és degeneratiu: el psicòleg i jo n’estem convençuts. De fet, convindria anar pensant a buscar un psiquiatre. Jo, com a neuròloga, no puc fer gaire més pel seu marit…

Etiquetes: