Traduir Modiano

Patrick Modiano ha guanyat el Nobel. Edicions Proa li ha publicat quatre novel·les en català: En el cafè de la joventut perduda, Carrer de les Botigues Fosques, L'horitzó i més recentment, el passat mes de maig, L'herba de les nits, amb traducció de Mercè Ubach, que ens fa aquí el seu particular elogi de Modiano.

Patrick Modiano ha estat distingit amb el premi Nobel per l’acadèmia sueca. Edicions Proa li ha publicat quatre novel·les en català: En el cafè de la joventut perduda, Carrer de les Botigues Fosques, L’horitzó i més recentment, el passat mes de maig, L’herba de les nits, amb traducció de Mercè Ubach, que ens fa aquí el seu particular elogi de Modiano.

M’agrada molt una frase de Marcos Ordóñez, que diu que Modiano desafia tota idea d’evolució literària. És exacte. La dificultat, aleshores, rau a convèncer qui ho pugui trobar un handicap, que no ho és; ans al contrari, la noció de sèrie, de repetició és un guany, perquè el valor dels llibres de Modiano no es troba en la peripècia argumental sinó en la llum amb què la tenyeix. Una llum (parisenca, velada sempre) que té matisos infinits, tants com novel·les pugui anar-nos regalant. Què hi fa que no deixi d’escriure mai la mateixa història? Perquè sí, és veritat, en totes les nouvelles hi ha una misteriosa dona de passat tèrbol que desapareix (perquè se’n va, o se suïcida), sempre les narra un home gran que recorda el passat i que es dedica a escriure com l’única forma possible d’estar al món, sempre surt un crim irresolt, algun policia jubilat, hotels de tercera, pisos buits, la ciutat nocturna. Però no hi fa res, perquè el lector que ha entrat en el món tan personal de Modiano experimenta un joiós alliberament de l’anècdota i s’acontenta amb les paraules, amb l’atmosfera (sempre solcada per un punyent sentiment d’orfenesa, que és a la base de tot), amb l’experiència onírica que és llegir-lo. I si aquesta idea és certa també ho és la contrària: el lector devot de Modiano vol que li expliquin el mateix conte, perquè li agrada i s’hi reconeix, perquè sí, perquè Modiano, com París, és un lloc al qual tard o d’hora acabes tornant. D’alguna manera Modiano (estic segura que sense proposar-s’ho en absolut) ens fa sentir nens altre cop, i amb ell no ens importa que cada nit la caputxeta acabi devorada pel llop. Som a l’essència del fet literari, i llegir-lo (i ja no diguem traduir-lo) ens retorna l’alegria i el plaer de la lectura, aquella avidesa juvenil que tots hem viscut quan hem no ja entès sinó experimentat què és la bona literatura. En podríem dir una mena de clic.

La mena de clic que busca Modiano (l’home, i el seu alter ego) quan, certs diumenges a la tarda, en un determinat carrer de la perifèria, pretén trobar la bretxa per esmunyir-se en el temps. Aquí comença el viatge (ell, que fa dècades que no es mou del seu pis del sisième arrondissement), un viatge necessàriament introspectiu, proustià. I assistim al miracle de bastir amb uns punts de partida tan poc trepidants (l’escriptura com a compulsió, la freqüentació obsessiva del passat) aquesta mena de novel·les negres tan sui generis, servides amb un estil que, de tan depurat, és percebut com una manca d’estil. I amb aquesta aigua despullada però d’alta graduació ens ho empassem tot: la desolació, la pèrdua, el temps en capes, els pisos buits on sona un telèfon que no agafa ningú.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació