Mnygrrrsss

5.08.2013

La veïna del tercer D no parla, ni gesticula. Mai. És immutable. No somriu. Ni fa escarafalls ni s’acalora si es produeix un daltabaix, un terratrèmol, una catàstrofe nacional. Passa davant nostre amb una indiferència que tomba de tos. Creiem que ni tan sols ens veu quan ens la trobem fortuïtament per l’escala. O potser fa com si no ens veiés quan hi coincidim. Ignorem totalment per què ens ignora, per què no ens saluda quan passem davant seu –o ella davant nostre, que ja no sé si ve a ser el mateix. Quan ens trobem al replanell, a l’entrada, al portal, pujant per l’escala… mostra sempre un posat hieràtic que fa feredat i tot. El seu immobilisme és parsimoniós, marcial, fred, cerebral. El seu mutisme, intrínsec i alhora exasperant. N’és tant, d’indiferent i parca, que sembla que la seua aspresa l’haja encomanada a la seua família també, per bé que de manera no tan exagerada.

El marit, per exemple, que té el llavi leporí i porta unes ulleres de pasta gruixuda, tampoc no és gaire expressiu, però almenys et saluda alçant tímidament la cella –un mil·límetre a tot estirar, no us penseu. De vegades, quan és ben a prop, emet alguna cosa semblant a un grall a penes perceptible, però real. Un dallonses semblant a un grrrsss o, millor encara, a un mnygrrrsss indesxifrable.

Tan extrema i estrafolària em sembla l’actitud d’indiferència d’aquesta família envers el proïsme, en general, i cap a nosaltres, en particular, que de vegades hem arribat a l’extrem de preguntar-nos si són realment humans… No els podem imaginar, per exemple, en la intimitat. Com s’ho fan? De gaidó? De manera obliqua i ràpida? En complet silenci? Emeten alguna mena d’espetec gutural en arribar a la catarsi? Creiem, sincerament, que el nadó que han fet venir al món ho ha estat per ciència infusa –les clíniques de fertilitat, ara com ara, hi ajuden força.

Un dia vaig decidir posar-los a prova. Volia esbrinar si llur capteniment d’indiferència obtusa obeïa a alguna mena de tara psicològica, o tenia arrels profundes de caràcter fisiològic.

Què vaig fer? Els vaig desar a la bústia una quartilla esquifida en què mirava d’explicar-los, en clau de ficció, el que ens succeïa –o no ens succeïa– amb ells. El full holandès que hi vaig entaforar, amb sobre i tot, degué fer algun mena d’efecte perquè, al cap de quinze dies, rebia una notificació en què se m’emplaçava a comparèixer davant del Jutjat de Primera instància. L’acusació em retreia invasió de la intimitat i de l’espai vital propi, i no sé què més de manca de respecte i injúries. En tenien proves, i per escrit: el conte que els vaig deixar a la bústia, i que el fiscal va llegir en català macarrònic.

Naturalment, vaig reconèixer el text de seguida. Així que, mentre sentia el meu conte, vaig fer cara d’ensopit i d’estar fastiguejat, fins i tot molt empipat, per raó de la frivolitat de què se m’acusava, per les responsabilitats que se’m demanaven i, sobretot, per la indemnització que em reclamaven. Al final, però, no en van traure l’aigua clara. Així que el jutge va decidir arxivar el cas i despatxar-nos a tots.

Tot ha tornat a la normalitat. La seua família fa la mateixa ganyota quasi imperceptible, i nosaltres, quan passen, ens els quedem mirant de fit a fit per veure si, per fi, parlen una mica. Un dia d’aquests –aquesta vegada, sí!– els he de desar un conte a la bústia que faça:

“La veïna del tercer D no parla, ni gesticula. Mai. És immutable. No somriu. Ni fa escarafalls ni s’acalora si es produeix un daltabaix, un terratrèmol, una catàstrofe nacional. Passa davant nostre amb una indiferència que tomba de tos…”.