Jordi Sànchez

Jordi Sànchez

Activista català empresonat per la justícia espanyola des del 16 d'octubre del 2017.

Mitja vida a la presó

«Vint-i-cinc anys ha trigat a trepitjar de nou el carrer. Per a ell són mitja vida. No ho dic metafòricament, ho afirmo en sentit literal.»

El vaig conèixer poc després d’arribar a la presó. Ell ja feia temps que hi era. Hem compartit taula durant mesos. Esmorzar, dinar i sopar. De dilluns a diumenge, setmana rere setmana. Tant li feia si era Nadal, Sant Joan o un dia com qualsevol altre. De fet, hem compartit molta més taula del que moltes famílies solen fer-ho habitualment en un any.

Fa poc he rebut carta seva. Està content. M’explica que ha trepitjat de nou el carrer. Un fet tan banal que ni el valorem quan el fem quotidianament, però que a la presó és del tot inhabitual. Ha tornat a la que és, diuen, casa seva. Ho ha fet amb un permís de quaranta-vuit hores. Em confessa que s’ha sentit estrany. En les seves circumstàncies jo també m’hi sentiria.

Diu que no reconeix l’entorn que el va veure créixer. El soroll l’atabala i se sent amenaçat pels cotxes. El brogit de la ciutat, el del seu barri de sempre, aquell brogit que en llibertat ni tan sols era percebut, avui li resulta molest. El barri ha canviat i no tan sols urbanísticament. De fet, ha canviat el barri i ha canviat ell.

A la presó, el temps no s’atura, però passa diferent. Només la pèrdua dels teus et dona mesura que el rellotge de la vida continua. La resta és monotonia. Intramurs sembla que res no canviï. En el seu temps de presó ha perdut la seva dona, la seva filla s’ha fet gran, i molts dels seus amics ja no hi són. Alguns se’ls ha emportat la maleïda droga, l’heroïna, quan era la reina de la misèria.

Vint-i-cinc anys ha trigat a trepitjar de nou el carrer. Per a ell són mitja vida. No ho dic metafòricament, ho afirmo en sentit literal. Intueixo, però, que els nou mil dies viscuts a la presó representen molt més que la meitat de tota la seva vida. Parlo d’en Pepe. No és el seu nom real. Tant li fa. El nom és el de menys. El que cal saber és quin sentit rehabilitador té una presó que permet que un home passi la meitat de la seva vida sense trepitjar el carrer.

Columna d’opinió de Jordi Sànchez publicada al número de juny, de «Serra d’Or» (paper i digital).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació