Mirant per la finestra

6.03.2013

A L’Avenç del mes que ve trobareu una fotografia d’una nena que mira per la finestra. Som a Mèxic, DF, als anys cinquanta, i de fet la Tessa, una filla encandilada amb el seu pare (i no li’n falten raons!), no fa més que imitar un gest patern: a la fotografia del costat veiem, en efecte, en Pere Calders que mira a través de la mateixa finestra. No sabem el paisatge que veuen ni, fora del que ens explicaran després, quins poden ser els seus sentiments sobre la ciutat i el país que els acullen. Però tenim la temptació de creure que, mirant per la finestra, pensen en el que han deixat enrere, tant o més que en el que tenen davant. El català, deia Pla, és un animal que s’enyora. De fet, els Calders-Artís acaben tornant abans que els fills puguin arrelar al nou país, abans que un refugi temporal esdevingui un exili permanent: els fills dels exiliats, escriu Borja de Riquer en el pròleg d’unes memòries  de Carles Gerhard que L’Avenç és a punt de publicar, acaben patint, potser amb més intensitat que els pares, l’experiència de ser un refugiat.

Aquesta on escric és una finestra diferent, oberta en un núvol. Però com que és virtual, me l’imagino com si fos en un conte del Pere Calders: encara que no estigui arran de carrer, és una finestra a través de la qual podem mirar també de fora cap a dins, a més de dins cap a fora. Del passat cap al present, i del present cap al passat. Del lector cap a l’autor, i viceversa. Perquè fem una revista –i uns llibres– pensant en el lector. No som d’un gremi, ni ens adrecem als col·legues, sinó a un hom que llegeix. No som arran de carrer, però tampoc en un pis alt des del qual la figura humana s’empetiteixi i esdevingui insignificant –com si fóssim dalt de la nòria del Prater. Som tot just en un segon pis, a una distància suficient per tenir una certa perspectiva (històrica) sobre el carrer, però prou a prop, esperem, per saber què amoïna el transeünt. Agafem distància, doncs, per tractar de veure-hi més bé, no pas per allunyar-nos-en. La proximitat al lector és, finalment, el que dóna sentit a la nostra feina. Esperem que aquesta finestra hi contribuirà positivament. Mireu-hi a través: ens agradaria que us hi veiéssiu reflectits.