Miquel Pairolí. Prosa perseverant

El president Carles Puigdemont ha tancat el seu discurs d'investidura citant Miquel Pairolí. Josep M. Fonalleras se'n declara admirador

El president Carles Puigdemont ha tancat el seu discurs d’investidura citant Miquel Pairolí. La revista El procés també ha dedicat en l’últim número un homenatge a Miquel Pairolí amb motiu del seixantè aniversari de naixement. La revista està coordinada per Joaquim Armengol, Jordi Armengol, Quim Cantalozella, Dani Chicano i Marta Negre. Josep M. Fonalleras ens parla aquí de Miquel Pairolí.

Una foto d'arxiu de Miquel Pairolí

No vaig conèixer a fons en Miquel. Vull dir que no vaig ser dels seus amics íntims i que mai no vaig estar a casa seva. Hi mantenia una relació cordial, alguna conversa de tant en tant i, sobretot, una admiració profunda per la llengua que feia servir i per la devoció amb què encarava l’ofici. L’observava i hi veia – segurament influït pel que en sentia a dir i per la lectura de les seves columnes i les seves novel·les – la figura d’un Montaigne, pausadament abrigat pels llibres i pel paisatge del Périgord. I qui diu Périgord diu La Creueta.

Pocs textos he llegit amb tanta intensitat, tanta enveja i tant de respecte com aquell Octubre fascinant en el qual bategava la presència imponent de la mort al mateix temps que es convertia en una cerimònia que recollia i detallava la vida, amb una elevació que, essent pagana i d’arrel pagesa (i sàvia, és clar), contenia una forta connotació espiritual, una inflexió quasi religiosa. La combinació d’aquestes dualitats – la celebració i el dol; la natura i la cultura; la pausa anímica i l’acceleració intel·lectual – fan d’aquell últim dietari una obra no solament significativa en la prosa catalana contemporània sinó, per a mi, un autèntic clàssic, és a dir, aquell llibre al qual recorres de forma continuada i regular per aprendre, per compartir. Un llibre que roman per damunt de la muda dels sentits.

En Miquel també podria ser un Léautaud – amb menys misantropia, per descomptat – o més aviat un Chamfort – escèptic i sorneguer, precís –, però qualsevol comparació, tot i els punts de contacte, se n’aniria en orris davant una certa placidesa que en Miquel sempre era capaç de transmetre, fins i tot en els fragments més desesperats, més incisius, més punyents. Pairolí encara ara ens interroga, ens aboca al desconegut, ens ajuda a laminar la realitat. Encara ara, amb la certesa d’una prosa tan perseverant , tan lúcida, transparent i sòlida.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació