Miquel Bauçà i els somnis

16.02.2013

Miquel Bauçà va escriure, entre els anys 1998 i 2005 ––data de la seva mort––, cinc llibres, l’últim dels quals ––Certituds immediates–– es va publicar pòstumament, l’any 2007. Tots ells tenen en comú l’estructura: estan construïts com si es tractessin de diccionaris. Els somnis, que es va publicar l’any 2003, reprèn el fil dels dos llibres anteriors, El canvi (1998) i Els estats de connivència (2001), i, alhora, preludia el llibre que el seguirà: Rudiments de saviesa (2005).

 

Miquel Bauçà | © Carles Fargas (www.carlesfargas.com)

Tot i les particularitats de cada llibre, tots ells conformen l’última etapa poètica de l’autor. L’aire de família hi és evident, no només en la forma (estructura, com ja hem dit, de diccionari; sentències; aforismes; monumentalisme; prosa poètica; mini assajos versificats; reflexions que van de l’estirabot a la ironia; mini històries locals i volgudament localistes; diàlegs impossibles; judicis de tot tipus; etc.) sinó també en el fons (visió pessimista de la condició humana; violència i estultícia com a entitats substancials i complementàries; rebuig del dualisme metafísic ––el bé no té cap pes ontològic; desesperació; aïllament; irracionalitat; irreverència com a mètode).

La particularitat d’Els somnis és, precisament, la reflexió a l’entorn d’un món al qual la tradició occidental ha girat l’esquena. Bauçà entén l’espai oníric com el lloc daimònic per excel·lència ––espai on es troba la possibilitat d’obertura cap a una transcendència en la qual l’home pugui viure la seva humanitat de manera plena. Una humanitat, però, que ja no necessitarà de cap instància superior per adquirir sentit, atès que l’autor no entén la transcendència com si es tractés d’una epifania religiosa clàssica, sinó més aviat l’entén com l’espai de la creativitat suprema ––espai amorf, primigeni i indiferenciat, previ a qualsevol tipus de civilització.

Un poemari, sens dubte, d’arrel metafísica («l’escriptura és metafísica / no menester menestralenc, / que s’aprèn a les escoles»)[1] i tronc moral («Irracionalitat. / És producte de la tribu. / El cervell de cadascú / prou que ignora aquest fenomen»)[2]. No és estrany que un dels quatre apartats del llibre es tituli «Som estults, car som gregaris». Bauçà considera que el mal (entengui’s estultícia) resideix no pas en l’individu aïllat, reflexiu, sinó en la col·lectivitat, en la massa, en l’esperit tribal dels humans. O dit d’una altra manera: en la necessitat de formar part d’algun grup per bastir-nos una identitat que, si bé ens és heterònoma i impostada, ens reconforta.

L’aposta bauçaniana és, d’una banda, una aposta per la individualitat a ultrança (marginalitat i aïllament voluntari) i alhora una aposta per la idea del poeta-mèdium: subjecte capaç de recollir els bocins d’una saviesa pretèrita i atemporal ––«Un ser lliure, suposem / jo mateix, un eremita / que no faci d’ermità»[3].

Ara bé, aquesta idea del poeta-mèdium (o com a entitat daimònica, si es vol) no s’ha d’entendre com una reminiscència de pràctiques obscurantistes o xamàniques: Bauçà no té cap problema ni a l’hora de tractar l’ànima des d’una òptica biologista ––o psicologista–– ni a l’hora de carregar contra els gurús. En aquest sentit: «l’espiritualitat / consisteix a reconèixer / els treballs que fa el cervell / més enllà de tots els càlculs / que ha de fer per entrar al bus. / No vindrà per cap doctrina. / Vindrà pel descobriment / que cada un farà dels somnis»[4].

Efectivament, els somnis són l’únic lloc en què el subjecte encara es pot sentir plenament realitzat, són l’últim refugi. La poesia de Bauçà també té quelcom d’últim refugi, d’espai verge no contaminat, espontani, devastador, alliberador i primitiu. Perquè igual que Pasolini, que només estimava la llum si no li oferia esperança, Bauçà entén que si ha de venir alguna llum serà la que sorgirà de l’anihilament definitiu d’esperança, fe i amor, un anihilament que no és sinó mesura higiènica:

 

–Hom pot viure sense fe,

sense amor, sense esperança?

– No tan sols hom pot – i tant! –,

ans és molt recomanable,

si hom vol ser un ser condret.[5]



[1] Miquel BAUÇÀ, Els somnis, Barcelona, Empúries, 2003, p. 98

[2] Ibíd., p. 160

[3] Ibíd., p. 160

[4] Ibíd., p. 31

[5] Ibíd., p. 160

La foto de Miquel Bauçà és del fotògraf reusenc Carles Fargas (www.carlesfargas.com)