Millor si ens acostem

Passa sovint que els parlants, majoritàriament de forma inconscient, tendim a canviar els nostres hàbits lingüístics en registres formals per tal d’assimilar paraules o estructures que ens sonen més ‘cultes’ davant d’aquelles que fan més pinta de vulgars.

Tanmateix, en moltes ocasions aconseguim l’efecte contrari, sobretot si no tenim bones referències i imitem models que fan ús de formes que afecten negativament el geni de la nostra llengua.

És el cas, per exemple, del dualisme acostar (-se) i apropar (-se): des de fa uns anys un bon grapat d’autors, com ara Eugeni S. Reig, Leonardo Jiménez, Núria Puyuelo, Màrius Serra o Toni Teruel ens alerten d’un ús abusiu del verb apropar, sorgit a finals del segle XIX  i d’aplicació ben poc popular que està arraconant el nostre acostar, que forma part de la tradició lexicogràfica catalana des de fa quasi huit segles i continua vigent en la parla del carrer.

En el cas de la formació del verb apropar, del que no som conscients és del castellanisme que estem adoptant, ja que el seu origen resulta d’aplicar exactament el mateix procediment lèxic que ha fet el castellà: si de cerca, ells han fet l’adjectiu cercano/a i el verb acercar, nosaltres de prop hem creat proper/a i apropar. Castellanisme mental, en diuen d’això. Però sembla que estos estudis i recomanacions no han tingut efecte en la llengua estàndard, que continua usant apropar en detriment d’acostar. Així, últimament llegim que “Marc Márquez s’apropa al títol” (diari Ara) o que “El Saló Eròtic de Barcelona s’apropa als 20.000 visitants (324.cat)” entre molts altres exemples procedents d’àmbits i zones dialectals distintes. També en la llengua del carrer tenim nombrosos exemples de gent que darrerament sempre ens demana que ens apropem, influenciats per la presumpta idoneïtat del verb en qüestió.

La llengua popular mai no ha dubtat en acostar-se quan vol posar una cosa a prop d’una altra, tal com determina la tradició i els diccionaris. A més, segons el matís, també ens arrimem a la paret quan passa un cotxe, o segons la variant dialectal ens

arrambem o atansem a algú o alguna cosa. Un ventall de formes ben útils sense haver de recórrer a l’apropament que ens acapara des de l’elitisme lingüístic.

Un altre derivat calcat que hem esmentat, l’adjectiu proper, s’ha endinsat també en els nostres hàbits per a substituir pròxim/a, una paraula que usem amb millor precisió i que indica amb més rigor la idea d’una successió immediata en el temps o l’espai: “T’espere el pròxim dia” o “eixa estació és la més pròxima a ma casa” són solucions molt més naturals, vàlides i genuïnes que les respectives properes, que escoltem com si d’una forma patrimonial i nostrada es tractara. No cal, per exemple, que ens convoquem per a la propera reunió, si ja disposem de l’adjectiu que toca.

Per tots eixos motius caldria que no desconfiàrem tant de la nostra intuïció i del nostre lèxic del dia a dia. Com a parlants, i com a transmissors d’un llegat tan preuat com és el de la nostra llengua, molt millor si continuem sent pròxims i no deixem d’acostar-nos, com fem ara i hem fet sempre.