La metaliteratura ja no és tant donar voltes a l’entorn d’en Carner, sinó jugar amb personatges que assumeixes: tant és Rothkovic com Hanníbal de l’Equipo A o tal grup de música o tal polígon. Poetitzar coses que semblaven velades, també. Miro, perquè ho necessito i m’oxigena, de llegir molt i diferent, tradició d’aquí i d’enllà. També necessito anotar fuites, idees, visions…sembla una ximpleria, però el twitter, amb això, m’ajuda. I d’aquí a anar a trobar un to, que és una història inacabable. Els referents literaris també es fragmenten (i els de tota aquesta colla deuen ser ben fragmentats). Ara em costa dir qui o què, alguns els cito en alguns poemes, d’altres els sé jo, però de vegades em fa l’efecte que em costa destriar entre gèneres i àmbits a l’hora de dir què m’ha “tocat” i m’influeix a l’hora d’escriure, vingui d’on vingui, literari o no: tant Vila-Matas, com l’àvia Amàlia, com Carles Sindreu, com l’estesa de paisatge trinxat, com les rodes de premsa avorrides i absurdes….De fàbrica em ve un entestament en l’observació de la realitat -potser el que deia en Marc?-, d’aïllar retalls i girs (aquell “vol però dol” del poema que seria tan innocu), que per sí sols no tenen més, però que regirats, esbudellats, trets d’entorn, barrejats amb un “xandall i a les de pollastre” o qui sap què, resulten altres coses. I fins i tot poemes. Com per fer caure una careta. I potser posar-ne una altra.
Metaliteratura, referents, inspiració
Necessito anotar fuites, idees, visions…sembla una ximpleria, però el twitter, amb això, m’ajuda.