Més enllà del talent

1.06.2013

Com a lector amb vocació d’escriptor, tres llibres han eixamplat la meva manera d’entendre la literatura per damunt de tots els altres. Els dos primers van arribar quan era a l’institut: Rayuela, de Julio Cortázar, i Uf, va dir ell, de Quim Monzó. Amb el primer vaig descobrir que es podia escriure sense seguir cap patró establert, com si l’autor estigués conversant amb el lector. Del segon vaig aprendre que en català es podia anar molt més lluny del que em pensava: als anys setanta, els contes de Monzó van conduir a un altre univers de possibilitats. El tercer llibre va arribar molts anys després. Em refereixo a La niña del pelo raro, de David Foster Wallace (1962-2008), que vaig llegir en castellà l’any 2000 en la traducció de Javier Calvo.

David Foster Wallace

 

Els meus amics encara recorden que vaig estar un temps parlant de David Foster Wallace amb el proselitisme desconsiderat del neòfit. L’any següent va arribar un altre recull de contes, Entrevistas con hombres repulsivos, i el llibre d’articles titulat Algo presuntamente divertido que no volveré a hacer. En tots els casos el traductor era Javier Calvo, de manera que jo ja no sabia si les frases que llegia eren obra seva o de Foster Wallace.

La primera novel·la

La meva relació amb aquest autor es va aturar llavors. Els llibres eren cada vegada més foscos, més obsessius, i no vaig tenir prou valor per enfrontar-me a les 1.200 pàgines de la novel·la La broma infinita, ni a la inacabada El rey pálido. Després que Foster Wallace es suïcidés, van aparèixer més llibres, i també més aproximacions a la seva vida, i sobretot als seus desequilibris mentals, i de mica en mica es va anar convertint en l’equivalent literari de Kurt Cobain: a tots dos els sobrava talent, tots dos escrivien des del dolor, tots dos tenien problemes greus amb la vida, i poca gent es va sorprendre en assabentar-se que havien decidit abandonar aquest món.

Aquest any Edicions del Periscopi ha publicat L’escombra del sistema, que és la primera novel·la de Foster Wallace que apareix en català, i també la primera que va publicar, l’any 1987. L’escombra del sistema és una obra cubista, ordenada però no pas en ordre cronològic, muntada en capítols que tant poden ser diàlegs com somnis, relats o informes psicològics. Les peces són polifòniques, de perspectiva múltiple, i inclouen una exhibició brillant d’argots, de parlars i d’atmosferes, però el que situa l’autor en la zona que queda més enllà del talent és que tots aquests recursos es mantenen al servei d’una trama minuciosament ordida. Si cada capítol és una festa de paraules, la novel·la en conjunt és un festival de la intel·ligència.

Podeu llegir l’article sencer a L’Avenç fent clic aquí.