Més enllà de la notícia

13.12.2012

Aquest dimarts es va celebrar a l’auditori Blanquerna una nova sessió del cicle 10 en comunicació, organitzat per l’ESCACC i moderat pel periodista Àlex Gutiérrez. Aquesta vegada vam poder assistir a la conferència de Montserrat Domínguez, directora de l’edició castellana de The Huffington Post. Anna Maria Iglesia, Jordi Cervera i Marta Franco hi van assistir i ens fan el seu anàlisi personal del fenomen Huffington. 

 

Montserrat Domínguez, directora del Huffington Post | Foto Montserrat Fontich

 

Hi ha portades que no deixen mai indiferent, portades amb un segell propi. Així són les portades del Huffington Post, un diari que, en la seva versió castellana, és redactat dia rere dia per una petita redacció de vuit persones, vuit periodistes que han aconseguit en els darrers sis mesos conferir al diari una indentitat que el diferencia, tant per la presentació dels continguts com pels continguts mateixos, dels altres diaris impresos i digitals del panorama estatal i autonòmic, conservant l’herència rebuda del The Huffington Post en la seva primera i originària versió americana.

En el 2005, tres anys abans que la crisis econòmica comencés el seu recorregut devastador i només dos anys abans que la crisi de les hipoteques subprime portés a la fallida en el 2008 del poderós Lehmann Brothers, la periodista i analista nord-americana Arianna Huffington fundava un nou diari: en aquell 2005, The Hufftington Post apareixia en el panorama periodístic americà com una alternativa i, alhora, com una novetat. No es tractava d’un nou diari imprès que s’afegia a l’extens nombre de publicacions de llarga tradició –només cal pensar en aquell primer New York Times de 1851- que configura la premsa dels Estats Units; l’empresa iniciada per Arianna Huffington, juntament amb Kenneth Lerer i Jonah Peretti, mirava cap a la xarxa com el territori que calia explorar des d’un periodisme d’arrel liberal, proper a posicionaments social democràtics, per poder guanyar-se la fidelitat i la confiança de tots aquells lectors i electors demòcrates decebuts pel viratge ideològic de diaris tradicional com el The New York Times i incompresos pels diaris conservadors com el Drudge Report, de gran influència mediàtica a través de la xarxa. En aquest context apareixia The Huffington Post, el seu èxit va ser sorprenent, l’any 2008 naixien les edicions de Chicago i Nova York, i el 2009 les de Los Angeles i Denver i en el 2012 començava un periple europeu que culminava amb la creació del Huffington Post en la seva versió francesa, britànica i espanyola, versió, aquesta última, que en els seus sis mesos de vida s’ha consolidat com un mitjà de referència no només dintre de la xarxa de publicacions online, sinó també dintre de la premsa tradicional en paper. L’aventura espanyola, així com també la francesa i posteriorment la italiana, es feia possible gràcies a la participació del grup Prisa que es feia càrrec del 50%, però sobretot gràcies a la feina d’un petit equip de periodistes liderat per Montserrat Dominguez, al qual s’afegeixen, no només els seus nomerosos lectors, sinó també i en especial quasi al voltant de 200 bloggers que hi col·laboren habitualment.

En la seva versió americana, el The Huffington Post havia nascut com un diari online agregador de blogs, una naturalesa que en la seva versió en castellà no ha perdut i, de fet, com explica la seva directora, els bloggers han anat augmentant durant aquest mesos, tot ells, remarca Domínguez, formen part de manera desinteressada d’aquest projecte perquè troben en el Huffington un espai de reputació innegable on poder ser llegits i compartir les seves opinions. No escriu qui vol, recorda la periodista i directora, cada blogger ha estat escollit per la redacció, responsable de fer una tria adequada per assegurar sempre una qualitat en les informacions i opinions presentades als lectors. Una elecció que no està sotmesa a una imposició ideològica per part de la redacció, una elecció motivada per l’interès que la mirada individual i subjectiva del blogger pot despertar en un lector interessat a escoltar noves veus, veus, las dels bloggers, que configuren un mapa cultural, geogràfic i social plural, completament heterogeni. El Huffington ofereix una heterodoxa selecció de firmes, noms amb ressò mediàtic com Pedro Almdóvar comparteixen espai amb veus anònimes per al gran públic, però que retraten la realitat amb mirades noves, mirades joves com la de la periodista Verónica Zumalacárregui, testimoni d’una generació obligada a l’exili en la recerca d’un treball que el país és incapaç d’oferir. El testimoni absolutament personal Zumalacárregui dialoga amb les paraules de Carlos M. Duarte, el professor d’investigació i membre del CSIC que en el mes d’octubre va convertir el seu post en el trist comiat de la seva filla, obligada, ella també, com abans ho havia fet Verónica, a creuar les fronteres per llaurar-se un futur professional que el desert actual impedeix.

Són aquestes veus les que fan del Huffington post un diari diferent, un diari que, com diu la seva directora, vol arribar a un públic exigent que no necessita només d’informació política i econòmica –l’eix principal del  Huffington-, un públic que també reclama una informació més propera, més quotidiana, una informació que l’entretingui i que l’emocioni, com va emocionar la carta que Allison Tate va dirigir, des dels Estats Units, a totes aquelles mares que, atrapades en cànons estètics, rebutgen retratar-se amb els seus fills en fotografies que, amb el temps, formaran part del record que cada fill conservarà del temps d’infantesa transcorregut a prop de la mare.

Montserrat Domínguez | Foto Montserrat Fontich

“A vegades”, diu la Montserrat Dominguez tot navegant per entre els blogs que conformen el Huffington, “el mitjans ens investim de excessiva serietat quan hi ha altres temes, encara que no siguin noticia”, altres temes que el diari que ella dirigeix assenyala amb quotidianitat, temes que apareixen en els blogs com també en els comentaris del lectors, comentaris que, com diu Montserrat Domínguez, en molts casos assenyalen tendències i interessos que passen deseparecebuts als periodistes, immersos en la voràgine informativa. La participació del públic lector es fa indispensable per un diari com aquest: a través de debats, de trivials i dels comentaris als articles, el Hufftington Post elabora els seus continguts perquè la informació no només resideix en les altes esferes, sinó en aquella quotidianitat que, en la majoria dels casos, és deixada de banda, oblidada per uns mitjans en la recerca perpètua de l’exclusiva, de la noticia d’última hora, de dades amb ressò mediàtic però allunyades d’aquella quotidianitat en què viuen els lectors i els consumidors de notícies. El periodista, recorda Domínguez, no pot deixar de veure allò que passa més enllà de les portades periodístiques, és precisament en aquest més enllà on sorgeixen històries tan extraordinàries que permeten, com en aquest any 2012, guanyar el Premi Puliltzer a un periodista del Huffington Post americà: entre els diferents comentaris, un lector parlava de la vida de tots aquells soldats nord-americans un cop tornats de la guerra d’Irak. Les paraules d’aquest lector van ser suficients per construir un reportatge, per treure a la llum una història que, d’una altra manera, hauria estat condemnada al silenci i a la obscuritat mediàtica.

Portar a la llum informacions, donar veu a diferents interlocutors, barrejar sense por, però amb elegància, notícies frívoles, serioses, compromeses amb la realitat social, notícies de denúncia però també notícies que dibuixen un somriure al lector: aquesta és la tasca que el Huffington Post ha emprés de la mà d’una periodista, la Montserrat Dominguez, amb una trajectòria marcada per un merescut reconeixement públic i per un domini de mitjans tan diversos i tan essencials, periodísticament parlant, com la televisió, la ràdio i, actualment, la premsa.

Recordava la Montserrat Domínguez, tot acabant la xerrada, una frase d’Arianna Huggington, que deia: “Hi ha coses que són click per avui i res per demà”. Ho deia amb la convicció que, més enllà de la grisor actual, un periodisme amb majúscules, un altre periodisme és possible. Només cal esperar que el click que avui fa el Huffington Post es converteixi en molt més en el futur.