Més enllà de la normalització

3.10.2013

Els catalans som un miracle que demostra que es pot construir una cultura i sobreviure més o menys sense un estat al darrere. Avui, amb la perspectiva de 1.000 anys d’història, podem dir que el poble català va florir prematur a l’edat mitjana, abans de l’eclosió de la modernitat i dels estats-nació, i ara que ha arribat l’era de la multiculturalitat ja és massa tard per morir.

 

Honor de cavalleria, d'Albert Serra

 

Els estudis catalans del segle XXI haurien de partir d’una certa premissa optimista: la supervivència de la cultura catalana està garantida a curt i mig termini. Per tant, les nostres energies no s’haurien de centrar tant en qüestionar-nos les pròpies forces i legitimitats, sinó a investigar com es despleguen i què representen.

Catalunya pateix un dèficit de representació. I per curar-se d’aquest dèficit, s’ha de re-presentar. Li cal tornar-se a presentar a si mateixa a través de l’estudi, la definició, l’ànàlisi. Vivim un moment convuls que ens demana reenfocar els termes amb què parlem de cultura catalana. Un màster en Estudis Catalans com el que proposa Josep Anton Fernàndez a la UOC hauria de vacunar-nos contra tres enemics interiors que amenacen la nostra lucidesa en aquests moments de vehemència.

El primer és l’integrisme. Cal un plantejament obert i inclusiu que ens permeti abraçar una definició complexa de la catalanitat. La finalitat dels estudis catalans no ha de ser preservar unes essències o immobilitzar un patrimoni sinó transformar-lo a través de l’anàlisi.

El segon perill és l’estupidesa. És imprescindible que el catalanisme no sigui el principi rector d’uns estudis que han de vacunar-nos contra la pròpia estupidesa. La veritable normalitat ens ha de permetre criticar les fal·làcies de curs legal sense ser titllat d’antipatriotes.

I finalment, la neurosi, perquè vivim en la neurosi de ser catalans. Cal evitar de totes totes que el master d’estudis catalans sigui una fàbrica de tertulians! Sense oblidar el component emocional de la cultura, cal llegir a través de la nostra neurosi i no des de l’obnubilació de la nostra neurosi. L’estudi ens ha de permetre sostreure’ns al control que la neurosi col·lectiva exerceix sobre el discurs de la vida pública. Cal mantenir-se vigilant davant de qualsevol al·legat reaccionari i ser capaç de desmuntar les pròpies impostures. Un militant de Ciutadans, per exemple, hauria de poder cursar aquest màster en Estudis Catalans i trobar-hi un diàleg intel·lectual que li permeti qüestionar-se o construir el seu propi discurs sobre Catalunya.

Els estudis catalans ens ha de permetre abordar l’estudi de la cultura catalana amb voluntat propositiva, per si mateixa i no contra o en contrast amb altres cultures veïnes o dominants. Hem de saber dir el que és únic entre el que ens és comú.

Durant massa anys ens hem equivocat d’amics. Hem fet projeccions que no eren sanes ni ens han ajudat. Tan aviat ens hem emmirallat amb el poble jueu com amb el palestí. També ens hem enlluernat amb una suposada germanor amb els bascos, una gent que sempre ens ha acabat donant pel sac, tant si eren terroristes com si eren suposadament de bé.

Catalunya ha de construir un discurs nou sense renunciar a la seva hispanitat o condició ibèrica. L’iberisme com a valor. Jo crec que la caràtula del Telenotícies de TV·3, que mostra el mapa de Catalunya en el moment de ser centrifugat cap a Europa, és un punt de fuga equivocat, un altre wishful thinking. La Catalunya independent ha de reconèixer-se també com un poble ibèric. Si no, d’aquí a 50 anys llegirem tesis doctorals sobre la repressió de l’ibèric en l’imaginari català. Hem estat uns quants segles dins Espanya, ens agradi o no. No podem partir de zero.

Honor de cavalleria, d'Albert Serra

Pensem en el Quixot. El fet que Albert Serra hagi fet una pel.·lícula en català sobre el Quixot em sembla un bon símptoma. El Quixot va venir a Barcelona. Si avui s’hagués de reencarnar en algú de nosaltres, segurament aniria de Barcelona a Madrid. Perquè avui dia som molt més idealistes nosaltres que els castellans.

La nostra cultura nacional corre el perill d’esdevenir una cultura oficial i residual si es tanca en si mateixa. Cal que els estudis catalans siguin higiènics en aquest sentit. Que ens ajudin a escrutar les nostres pròpies reduccions ideològiques. La cultura catalana ha de trobar el seu lloc en el món i l’energia intel·lectual de Josep Anton Fernàndez pot contribuir a la creació d’un discurs nou sobre Catalunya. Esperem que si algun dia, en un segle llunyà, algun estudiós pot resseguir el fil del nostre pas per aquest planeta, des del principi fins al final, pugui dir que hem viscut sota el signe de l’Amor.