Més capelletes

17.04.2013

Fa gairebé un any, Joan Josep Isern va publicar un article a Núvol titulat Capelletes. Denunciava la tendència a la capelleta, és a dir, a l’endogàmia, de la literatura catalana, concretament dels suplements culturals. Acabava l’article dient: «No crec que aquesta tendència cap a l’endogàmia ––la catalaníssima institució de la capelleta–– sigui ara com ara la més recomanable; la que més ens convé, vaja».

Que la tendència a l’endogàmia no ens convé és evident. És una afirmació tan òbvia, que fins i tot els endogàmics recalcitrants la subscriurien. Ara bé, de tan òbvia, ens és transparent, i la praxi cultural a casa nostra és tota una altra, com bé indica Isern. Cal veure, doncs, què ho fa que en la literatura catalana hi hagi una tendència irrefrenable a la capelleta tot i acceptar, unànimement, que l’endogàmia no ens convé.

Em fa l’efecte que la clau de volta per entendre això (o una de les claus de volta) és l’explicació, diguem-ne, antropològica del tarannà del catalanet. M’explico: el catalanet no ha entès mai què vol dir el compromís amb la literatura ––tampoc no ha entès què vol dir el compromís amb la pàtria, però això ja són figues d’un altre paner. El catalanet, refractari a tot tipus d’abstraccions i amant de les coses palpables i del sentit comú més elemental, entén de manera gairebé biològica que el compromís és, en el fons, una cosa entre persones.

Així, el compromís amb la literatura ––o amb la història de la literatura–– es converteix en la lleialtat a unes persones determinades, amb les quals se solen compartir prejudicis existencials elementals més que no pas programaris i estètiques comuns. I tals prejudicis existencials elementals no es qüestionen mai, esclar. Una capelleta literària no ho és mai per motius estrictament literaris. En absolut. Les capelletes es formen per motius pre-literaris (o extraliteraris) i, un cop formades, els membres es guarden lleialtat literària, que és tant com dir: a) que es publicitaran entre ells; b) que no es criticaran públicament; c) que criticaran els membres de les capelletes contràries a la seva causa; d) i que obviaran, sistemàticament, qualsevol persona que tingui la gosadia de voler anar per lliure, «què s’ha cregut!»

I ja som al cap del carrer: si existís un autèntic compromís amb la literatura, aleshores el panorama literari català estaria molt més oxigenat i no seria, ni de bon tros, tan caïnita. Ara per ara, nedem en la indigència literària i cultural perquè  ben poca gent creu que pugui existir tal cosa com el compromís amb la literatura. El catalanet ho troba “massa abstracte”, “massa teòric”, “massa idealista” o “massa pedant”. I així ens va. I si no, fixeu-vos en aquest Sant Jordi: ningú no parlarà de literatura; es parlarà, això sí, d’autors i d’autores, de la vida i miracles d’alguns d’aquests ––no pas de tots, esclar––, perquè allò important ––ja se sap–– són les persones que escriuen els llibres, i no pas els llibres. Anem per bon camí.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. M’ha agradat molt el teu article perquè reflecteix el que sempre m’ha fet allunyar de la literatura contemporània escrita en català: que l’envolta un tuf a resclosit, a cercle viciós, a pedanteria… que tira enrere. Sempre llegeixes els mateixos noms citant els mateixos noms. Els nous talents emergents, mai sorprenen. És aquest plaer cultureta de fer pinya i distingir-se de la resta. Això em fa especial ràbia amb els i les escriptores i poetes joves, que penso que reforcen el “capellisme catalanet” d’una manera molt important. Fa la sensació que per escriure avui en català has de freqüentar uns certs bars, haver llegit en profunditat l’obra d’uns certs autors (sí, en masculí) i militar incondicionalmnet a favor de la puresa lingüística i del català catalaníssim. Doncs jo sóc catalana, però de pura, no en tinc res. I quan escric, prefereixo que “m’expliqui” la realitat que no pas un diccionari.