Més autors que lectors

12.12.2013

Venim de veure petar la bombolla immobiliària després d’anys d’orgia constructora i de grues que dibuixaven el perfil de pobles i ciutats. Però no sé si n’hem après o continuem amb la tendència a inflar el globus tant com es pugui, fins fer-lo rebentar.

 

 

El globus que ara observo és el de “la bombolla literària”, no des de la perspectiva de les editorials i la seva política inflacionista, sinó posant el focus en la quantitat de gent que vol escriure i, si pot ser, publicar, tenint en compte el context on això passa: enmig d’una crisi atroç on les vendes de llibres baixen i les llibreries tanquen.

Hem arribat, doncs, al moment en què la producció supera la recepció? Definitivament no, i tot i quedar bé com a titular, és exagerat afirmar que hi hagi més gent escrivint que llegint. Ara bé, hi ha una tendència creixent al canvi de posició de lector a autor, que sorgeix de la suma de dos factors: l’eclosió del subjecte (qui sóc, què penso i com em sento) i l’emergència dels escenaris virtuals on tots som una mica públic, però on tots som, sobretot, la vedette.

Geert Lovink, crític d’Internet, afirma que la gent experimenta un fort impuls d’expressar «uns bits de singularitat» sobre si mateixa, fet que ens du a considerar les identitats contemporànies des del prisma del «jo faig»[1]. L’eclosió dels nous ginys comunicatius, a més, ha fet emergir l’escriptor que tots portem dins: del correu electrònic al watsap, passant pel twitter, sense oblidar els blogs i les actualitzacions al FB, veure’s escrit, publicat i comentat ha generat una forma recitada de “jo”, una nova identitat creada per mitjà d’una narrativa i d’una audiència. «Mai els homes havien compartit tantes paraules, però això els empeny a tots a afirmar encara més la seva diferència» diu Amin Maalouf. La societat de la comunicació està tan massificada que reforça la nostra necessitat egoica de diferenciació.

D’altra banda, en un context de crisi abismal, hem fet de la necessitat una virtut i hem obert escotilles a la creativitat i a l’expressió esperant que això suposi una oportunitat de sortit de l’atzucac econòmic i professional. “Reinventa’t”. “Motiva’t”. “Expressa’t”… aquests eslògans aguditzen la necessitat de dur a terme la fantasia del «jo puc». La tendència autora és, doncs, una mescla de necessitat i de desig. El desig anima l’ego a distingir-se, i la necessitat fa buscar noves formes d’inserir-se al mercat per mitjà d’una marca pròpia que doni visibilitat.

No és agosarat afirmar que l’escriptura proporciona aquesta marca i esdevé una eina adequada per a la construcció del si mateix (foragitant la tendència dissolutòria d’aquesta societat líquida). La facilitat de publicació i comunicació que ofereixen els nous mitjans és, en part, a la base d’aquesta eclosió d’autors i autores de textos escrits.

Finalment, hi ha un altre aspecte que podria influir en l’emergència del desig d’autoria: la força d’un discurs social en el qual l’individu, per tal de tenir lloc al medi sociocultural, ha de seguir els enunciats constituents d’aquest medi: relatar la vida personal, narra el pensament propi, descriure les fantasies privades, deixar petjada en el món. Escriure i publicar és avui gairebé una exigència, una mena de carnet d’identitat social que salva l’individu de l’anonimat, la nova forma d’ostracisme contemporani.

Per tant, sí, l’esfera d’autors ha crescut i s’ha expandit. Felicitem-nos! És una bona notícia que el text escrit desperti tal interès, que sigui la nostra una societat més lletrada, tota ella. La pregunta és: s’ha expandit per igual l’esfera lectora? Perquè l’únic problema al fenomen descrit seria si, abocats a la tasca de confeccionar un jo-autor deixéssim de ser un jo-lector. Ens trobaríem, aleshores, en un espai massificat de creacions que no tindrien sortida, de llibres sense lectors.

És davant d’aquest possible escenari que cal preguntar-se per què escrivim, si hem arribat al punt que escriure i llegir han deixat de ser actes amb relació de causa-efecte. Si és així, la bombolla creixerà fins esclatar, no hi ha dubte. Perquè per escriure bé cal haver endrapat tones de llibres. És inconcebible (però real) que es pretengui abordar l’escriptura sense haver passat (i seguir passant) per la lectura. Fem la prova, preguntem a la gent que es planteja publicar un conte infantil, un recull de poesia o una novel·la, quants contes, poemaris i novel·les ha llegit darrerament, quins són els seus llibres de capçalera i els seus referents literaris…

El problema no és, doncs, publicar o no publicar, sinó llegir o no llegir. Si el que governa l’acció autora és poder dir «jo he publicat» i aconseguir el reconeixement social, aleshores el fenomen mateix de la lectura seria innecessari. I de la mateixa forma que hi ha urbanitzacions buides, fruit de l’especulació immobilària, podríem arribar (hi som ja?) davant d’extensions de llibres sense llegir, de literatura fantasma.



[1] M. Martí, Venus a Google. Anàlisi dels discursos sobre l’art a Internet. Barcelona, UAB, 2012, p. 98.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. Magnífica reflexió.
    Per desdramatitzar els perills d’una saturació imparable d’autors, aquí va el que vaig llegir a la llibreria l’Espolsada el passat mes de Març, al costat de Carme Ballús, vallesana vella com jo.

    Vallesanes velles: bony o forat!

    Entre lectura i lectura,
    amb inesperada fretura
    s’atansen a l’escriptura.

    Car diuen que, de sempre,
    lo escriure honrat
    és barat.

    En l’anvers d’una factura
    comença la provatura,
    d’alguna història que haurà de ser
    pura i dura.

    Per si la Musa s’escaqueja
    xarruparan alguna barreja
    antiga, nostrada i al punt:
    desvari, desfici i calvari
    … tot junt!

    Poca broma,
    senyores i senyors
    que caldrà trobar editors,
    que passada la cinquantena
    desar els escrits al calaix
    fa mooolta pena!

    I es llencen deleroses,
    com ignorant les famoses,
    caminant per nous camins
    per bé que sense padrins!

    Ni tempesta, ni vendaval
    ni gran grup editorial
    no les distreu, ni detura
    en aquesta valenta escomesa
    de desig de lletra impresa.

    Escriuen, esborren,rebreguen
    estripen,trituren, relliguen,
    inventen,concursen,comenten,
    dones vallesanes,
    escriventes ufanes
    que tossudes fan i desfan
    com l’antiga tieta
    la Cristine, la de Pizan.

    Duodes, emmes, isabels de villenes,
    caterines, clementines, aurores,núries, tereses, aurèlies, roses,
    i roges montserrats,
    a la mercè dels millors vents,
    enmig d’una blanca llum que es projecta des d’una peça rodona , en kar van arribant als jardins de
    ca l’Albó
    Sota d’una noguera ben plantada,
    després de la missa pagesa
    brinden amb malvasía espessa del vinyet
    i canten i criden a l’estil
    “hooliganesc”
    per animar les vallesanes
    en ses literatures tardanes…

    Fins que amb una empenta brutal,
    en honor de la Marçal
    fan un triple salt mortal
    afinant la pirueta
    damunt de miops, mesells i murris

    I amb el llibre relligat
    ho celebren d’amagat!

    Amb no gaire manies
    entren a les llibreries
    innocents però informades
    sabent d’ alguns escrivents ufanosos
    que fan cara de tramposos!

    I ací i allà, les trobareu sense mandra ni vergonya,
    copiant del refranyer quan parla de cassoles,
    i amb cal.ligrafia fina
    dedicant llurs llibres al lector astorat
    amb un:
    Vallesanes velles: bony o forat!

    Pruden Panadès

  2. Ara m’ha vingut al cap una anècdota. Una escriptora prou reconeguda, que ha guanyat premis importants, em va dir una vegada que pràcticament no llegia perquè escrivia molt, i ho va reblar així: “A mi, l’escriure m’ha fet perdre el llegir.” El cas és que veient els seus darrers llibres es nota que fa anys que no llegeix bona literatura!

  3. Retroenllaç: Noticia Más autores que lectores [CAT]

  4. Retroenllaç: Más autores que lectores [CAT]

  5. Bona anàlisi. I totalment d’acord en el fet que no es pot escriure sense haver llegit molt i molt a fons. La següent cita de l’article és clau per entendre l’actual situació:
    “Perquè per escriure bé cal haver endrapat tones de llibres. És inconcebible (però real) que es pretengui abordar l’escriptura sense haver passat (i seguir passant) per la lectura”.

  6. Això, l’afirmació i la subsegüent perplexitat, ja ho va recollir Liutprand de Cremona a finals del s. X: “Tanta decessores nostri scriptaturunt, quod multo amplius lectores quam lectiones deficient” (Antapodosis, I).

  7. Retroenllaç: Més autors que lectors | Núvol | ...

  8. Bona reflexió, perquè, ben cert, s’escriu més que es llegeix. Conec el cas d’algú que només llegeix el que aquest algú mateix escriu… No és un acudit sinó l’apoteosi del jo no com a natural vehicle del nostre discurs o diàleg amb el món, sinó com a subjete absolut on no hi cap res més…
    Bona lectura de diumenge!

    • Sí, es això, la omnipotència d’aquest subjecte absolut com a fruit d’un punk mal entès, d’una postmodernitat mal païda. Me’n vaig a llegir una estona, amics 😉

  9. Bon dia i bona hora,

    molt ben explicat.
    Si són i som feliços escrivint doncs ja va bé.
    El deler de publicar ve seguit del deler de vendre i d’aquí ve la de ser top10 i … això no és natural, més aviat una malaltia.

    La sorpresa vindrà quan tothom hagi escrit quelcom que s’hagi penjat a la xarxa o editat en paper. Poseu-li abans de trenta anys, cap al 2040 i llavors haurem fet un pas endavant en la nostra civilització i els autors, antics i nounats, passaran a ser mòmies d’un passat ben diferent.

    No volien les mestres, les administracions educatives, les confraries, les associacions d’emigrants, les escoles de redacció d’adults i tants i tants focs il·luminats que tothom escrivís. Doncs ja està fet. Però ningú llegirà els textos que escriuen els hereus d’en Madiva o d’en Matxu Pitxu, ara ja a qui li interessa què pugui dir una jove que no sap més que el que li han explicat els seus contextuals.
    Si més no seran feliços assolint la fita d’escriure, fita de segles anteriors que ara per ara ja no té cap valor, més enllà de la fidelitat que mostra l’amant o la família.

    Mercès per l’atenció.

  10. Retroenllaç: L’informe Mallafré. Crisi del sector editorial a Catalunya | Núvol « Valor de Cambio

  11. Crec que l’anàlisi és encertada, però tendeix lleugerament cap a la consideració del “problema”, més que no pas cap a contemplar les possibilitats que obren els seus avantatges. En tot cas, deixeu-me que sigui jo qui dugui la reflexió cap aquí. És cert que les plataformes de les noves tecnologies poden provocar un abús (i no només això, sinó un abús en una sola direcció, com bé diu el text, el de l’escriptura) i un excés de publicació, però precisament per això cal que des del sector de la crítica comenci a prendre’s seriosament la tasca de capbussar-s’hi i començar a discriminar, és a dir, a imposar un criteri, per destriar d’entre tant de marasme el que realment val la pena de llegir. Vull dir que, més enllà de les edicions regulars, molts pocs crítics miren les publicacions cibernètiques amb bons ulls. I, la veritat, hi ha autors amb obra i nivell que, davant la crisi del sector, comencen a donar sortida a treballs interessants a través d’aquests canals alternatius. Això també passa amb els autors joves o novells. I si no ens fes tanta mandra o estiguéssim ben coordinats per tirar endavant la tasca, de ben segur que ens adonaríem que un percentatge de la gent que aprofita l’Internet per fer les seves primeres passes tenen interès o qualitat, i val la pena recomanar-los perquè siguin llegits. És el repte d’aquest nou segle per a la literatura, per als gestors i sobretot per als lectors. A diferència del que diu molta gent, sempre he cregut que el crític té una funció important (almenys per a qui vol llegir quelcom amb criteri, i anar més enllà de les llistes dels més venuts i de les promocions editorials): descobrir obres interessants que, en una època de sobreproducció, queden o han quedat arraconades.

    Pel que fa a la manca de lectura, hi estic totalment d’acord. De fet, no entenc l’escriptura de cap altra manera que una reacció de la meva raó a l’estímul d’un text, com m’ha passat amb aquest.

    • Molt encertat, David, el teu apunt. El problema amb la crítica és que la crítica independent de què parles ja existeix, però cal anar-la a cercar, cosa que implica un interès previ del lector per adquirir criteri. Què trobem de forma espontània? La crítica mediàtica, sovint poc independent. Com forjarem, doncs, el criteri de la majoria de lectors? És com un peix que es mossega la cua…

  12. Retroenllaç: ¿Más autores que lectores? | cambiando de tercio