Merlí. Porros, palles i crisis existencials

31.10.2017

El camí de la llibertat comença amb la filosofia i acaba amb els porros, o això es tem el Merlí, que haurà d’arrossegar la culpa d’haver inoculat el verí del dubte metòdic en els seus alumnes en una edat en què el que necessiten són certeses morals ben sòlides per navegar enmig d’un mar d’hormones. En comptes d’això, l’adoctrinament merlinesc ha convertit els peripatètics en uns ionquis del carpe diem que van fumats a classe. I és que, si és ben normal que la Gina i l’Eugeni retreguin al Merlí la seva influència corruptora, ja no ho és tant que el nostre heroi assumeixi el pes d’aquestes acusacions en comptes d’enviar-los a cagar a la via. Fa setmanes que la mirada calculadament introspectiva de Francesc Orella ens diu que alguna cosa no rutlla.

Imatges del darrer episodi de Merlí

Ahir va tornar la comèdia bandarra que havíem trobat a faltar els darrers episodis. Com que em declaro incompetent per jutjar el grau de versemblança de les converses entre adolescents, incapaç d’estar segur del tot de si fan servir l’argot amb ironia o sense, reconec que els diàlegs entre el Gerard i el Joan em generen una mescla de riure i incomoditat. És una sensació que compartiran tots els adults que segueixen Merlí, el plaer culpable de fer el voyeur durant una estona, espiant com es comporta aquesta generació de portes endins o, si més no, com creu Héctor Lozano que es comporta. Tot és molt semat, benvolguts jambos.

Sota l’encanteri de l’herba, la parella dolentot-influenciable van compartir una palla en germanor amb una barreja de motivacions complicada: la recerca històrica de soldadets romans, la curiositat biològica per la velocitat de les respectives tropes, i les fantasies amb una tutoria especialment íntima amb la Sylvana. Tot això, culminat amb una persecució al més pur estil Bennhy Hill fugint de l’Eugeni mentre, a classe, el Pol feia preguntes profundes sobre Kierkegaard i el vertigen de la llibertat. Després de molts episodis queixant-me de la vocació alliçonadora que havia pres la sèrie, em reitero en la demanda de més humor poca-solta com aquest.

El to es va capgirar amb el brot psicòtic que va deixar al Gerad en calçotets. Com apuntava una amiga, mai sabrem si el desencadenant va ser la marihuana o que tothom et digui “Geri” en comptes de Gerard. El cas és que apostar per un episodi de bogeria induïda per les drogues com a mecanisme narratiu té avantatges i inconvenients respecte de, posem per cas, un atropellament: et protegeixes d’un dramatisme innecessari, però t’arrisques a què el públic pensi que no n’hi ha per tant. La bona interpretació de Marcos Franz i Marta Marco, el duo mare-fill que millor flueix de tota la sèrie, van superar el repte amb èxit. Molt important acabar amb un retorn del Gerard a la paranoia, demostrant que no ens trobàvem davant d’un recurs posat artificialment per sacsejar el capítol, sinó d’un gir que tindrà un mínim de continuïtat en la història.

Per fi, el Pol i la Tània es van fer un petó molt llarg, molt tendre i amb una llum molt bonica beneint l’escena. Un fet objectivament feliç que hauria de fondre el cor del més escèptic dels seguidors de la sèrie. Berta i Iván, aneu posant les barbes en remull.

Fa setmanes que veiem el Merlí caminant inexorablement cap a una crisi existencial: en la soledat del seu pis, sense la Gina, sense el Bruno i amb la posició de professor enrotllat amenaçada; ens trobem davant d’algú mancat de propòsit. Si l’etiqueta de crisi existencial té un pare, aquest seria Søren Kierkegaard, que a El concepte de l’angoixa, va ser el primer a definir en termes filosòfics el que avui tracten els psiquiatres. El filòsof danès explica que, a diferència d’un sentiment normal com ara la tristor, que respon a una situació negativa concreta, l’angoixa és omnipresent i inescapable perquè apareix quan ens adonem que som radicalment lliures. Normalment, tots vivim llençats per la inèrcia del dia a dia, fent les coses que fem sense preguntar-nos per la seva fonamentació última. L’angoixa es manifesta quan descobrim que ni n’hi ha ni n’hi pot haver, de fonamentació, sinó que cada decisió, cada compromís que dona sentit a les nostres vides, pot trencar-se si optem per fer un pas endavant cap al precipici. Kierkegaard ens recorda que no hi ha res fora de nosaltres mateixos que ens impedeixi fer-ho.

En el cas del Merlí, el trencament de les rutines i l’excés de solitud l’han portat a fer-se massa preguntes, i la manca de respostes li surt pels ulls. Una figureta de Beethoven mai és bona companyia. En un episodi on hem vist els perills de l’herba, el nostre professor preferit sembla un dealer que ha trencat la regla d’or i ha provat la pròpia mercaderia. No seria mala idea recobrir els llibres de Kierkegaard d’aquelles etiquetes amb imatges explícites i una advertència “Filosofar perjudica seriosament la seva salut i la dels que l’envolten”. Segur que, aleshores, molta més gent els llegiria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Els metges dels CAS que es dediquen a les drogodependències expliquen que els episodis psicòtics per consum de cannabis entre adolescents són relativament freqüents. Molt més freqüents del que la gent es pensa. Així que aquest episodide Merlí il.lustra bé el tema, alhora que fa la clàssica funció preventiva entre el jovent. Més no es pot demanar! El tema amb els porros és que tothom ho considera una banalitat, però avui dia l’herba és molt més potent que 20 o 30 anys enrera, i per tant la droga és molt més agresiva al cervell. Sobretot als delicats cervells d’adolescents que filosofen.