Per què apuntar-se a un curs d’escriptura?

(Encara que un de vela lleugera també està bé) I si et pensaves que volies ser novel·lista, potser descobreixes que vols ser electricista, o a l’inrevés.

Enguany se celebren els 10 anys de l’Obrador de la Sala Beckett, taller de dramaturgs que amb una dècada s’ha convertit en l’Obrador Internacional de Dramatúrgia, una autèntica fàbrica d’escriptura teatral. Podeu llegir aquí el número 34 de la revista Pausa, publicació de la Sala Beckett que s’edita en paper però també digitalment.  Mercè Sàrrias estat alumna de l’Obrador des del principi i aquí fa balanç del seu pas per aquesta escola d’amants del teatre.

Vaig arribar a la Beckett des de l’Aula de Teatre de l’Autònoma, a on havia anat a parar des dels tallers de teatre del meu institut (que no l’Institut del Teatre, sinó un de normal). No els feia perquè volgués ser actriu, sinó perquè volia ser periodista i pensava que era una bona manera d’aprendre a estar en públic i damunt d’un escenari, perquè els llocs públics em feien pànic (no em va servir, perquè encara me’n fan).

També vaig aprendre a conduir quan tenia vint-i-vuit anys, pensant que em serviria per trobar feina i no vaig agafar un cotxe fins als trenta sis i mai ningú, en cap feina, m’ha demanat si sabia conduir, però això no té res a veure amb el tema que ens ocupa.

Seguint en aquesta línia tan coherent, després principalment he estat guionista i no he hagut de pujar a cap escenari (per sort) i m’he pogut quedar a casa escrivint tranquil·lament, que es veu que era el que volia. I gairebé sense desplaçar-me en cotxe.

De tot això es podria deduir que apuntar-se a un curs d’escriptura pot servir per descobrir la teva vocació real, encara que no n’estic del tot segura.

Quan el José Sanchis va començar a la Beckett amb els seus tallers i els seus exercicis, per a mi va ser un descobriment. En lloc de posar-me davant l’ordinador i autotorturar-me, podia anar a reunir-me amb unes quantes persones que s’autotorturaven a casa i compartir el que escrivíem. El punt d’autoajuda del tema no és gens menyspreable.

Després venia la pràctica d’escriure. El José Sanchis s’havia inventat un sistema que et permetia no caure en l’autointrospecció, sinó deixar el contingut aparent en mans d’una fòrmula i “jugar” a escriure. I dic el contingut aparent, perquè el miracle de la proposta d’escriure “A li diu a B el que C sempre ha desitjat sentir, però B li amaga” eren les vuit o nou versions d’aquesta estructura que apareixien damunt la taula el dijous següent. I en el fons de les versions de cadascú hi havia les seves preocupacions o el tema del que desitjava parlar (a vegades, no coincideixen per a res). Era un molt bon començament per alliberar l’escriptura i passar d’autolimitar-se.

Perquè per a mi un altre dels efectes benefactors de l’escriure amb fòrmules (per cert, hi ha gent que ho ha criticat molt, encara no he entés per què) era saltar-me el procés d’autolimitació. Sempre, quan començo a escriure, tinc la sensació que la idea es va reduint i redunt i moltes vegades no aconsegueixo expandir-la, perquè caic en la meva pròpia trampa tancaportes. La definició d’un tancaportes podria ser qualsevol cosa que autolimita i apaga un text.

Un exemple de tancaportes són els tòpics, el que decidim que sempre fan les persones, coses del tipus “em separo, m’enfoso, i em poso a plorar” “m’enfado i em poso a cridar” “traeixo el meu amic i em sento malament per sempre”. La gent se separa i se sent eufòrica, s’enfada i parla baixet i traeixen el seu millor amic i dormen seguit per sempre més. Per tant, saltar damunt les reaccions tòpiques, perseguint ajustar-se a una fòrmula, sempre és un avantatge, com a mínim pel tipus de literatura que en general a mi m’interessa. No vull que el que escric sigui previsible, però sí lògic, dintre de la lògica del personatge i de la història, que pot ser boja, però també ha de ser coherent en ella mateixa.

Parlo dels tallers del Sanchis, perquè són els que més he fet, però en general, en tota proposta d’aprenentatge d’escriptura, hi ha idees molt interessants, com la de la relaxació, de treure-li transcendència a l’escriptura i alleugerir el pes d’haver d’acabar una obra complerta.

Un altre tancaportes important per algú que comença a escriure (i moltes vegades per algú que ja fa molts anys que ho fa també) és la idea que s’ha d’acabar alguna cosa, la idea que el que estàs escrivint ha de ser una obra complerta i s’ha estrenar al més aviat possible, si pot ser divendres que ve. La pressa mata i és una de les principals raons per les quals un deté la cursa de fons i deixa el foli o la llibreta damunt la taula i no la torna a tocar durant mesos. No s’han d’esperar mai resultats immediats d’un procés d’escriptura.

Oblidar la necessitat de concloure el text, de que estigui bé i trenqui amb tot i adonar-se que escriure és una cosa molt leeentaaa i que escriure és reescriure és un primer pas per a dedicar-s’hi (l’altre és que la situació econòmica del país on vius ho permeti, i no estic del tot convençuda que aquí ens hi puguem dedicar pròximament. Bé, nosaltres, la gran majoria, els altres, els que tenen patrimoni familiar, ho podran fer com ho han fet sempre).

Tornant al tema, escriure en un taller et permet no pensar en la trascendència del futur ni en la necessitat d’una finalitat immediata. Si surt bé, bé. Si no, també. Quin alliberament. Ho provo, ho deixo. Ho llegeixo, miro les cares i escolto els comentaris dels altres. Ho retoco. Ho torno a ensenyar, perquè això no és una obra definitiva, és només un exercici, tocat per una proposta, induït per un professor, comentat per altres alumnes. Així han sortit les bases, les llavors o les idees col·laterals de moltes obres posteriors.

Un altre dels avantatges d’aterrar un dia davant d’una taula i d’un professor d’escriptura (i d’una cadira, clar) seria l’efecte mutació. Quan llegeixes el que has escrit davant dels altres, si tens una mica de sort, et mutes en dues persones: una és la que llegeix i l’altre l’espectador. Jo intento normalment que llegeixi un altre, perquè sóc un desastre llegint, però aleshores em converteixo en un espectador més, no sóc jo, sinó un qualsevol que no sap res del text i que es posa a la pell dels altres que estan escoltant. És aleshores, com quan ensenyes la casa a un amic i tens la cuina desordenada, que veus tots els plats i vasos que estan fora de lloc i si tens mala sort fins i tot olores la pera podrida al fons de la nevera. Els defectes i les incoherències del text salten a la vista i pots tornar a fer i refer amb coneixement de causa. Una cosa que es perd sempre quan un està enmig de l’elaboració de qualsevol obra. Pots sortir del túnel durant uns moments i veure què nassos has estat fent fins ara. Glòria!

Per això crec que té sentit apuntar-se a un taller i té sentit la pedagogia teatral, tant com el compartir l’escriptura i escoltar les opinions dels altres o per anar a fer una cervesa després (això m’ha sonat a tòpic, però és veritat, recordo molt bé la gent que va fer amb mi els primers cursos i sempre em fa il·lusió tornar-los a veure).

Encara que, com tot a la vida, la teva aparició en un curs d’escriptura sigui producte de l’atzar o de la teva incoherència, pots apostar el que vulguis que potser la canvia, o si més no, la fa més divertida. I si et pensaves que volies ser novel·lista, potser descobreixes que vols ser electricista, o a l’inrevés.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació